Tres reis només per a ella. Conte de Nadal.

Va arribar a casa carregada com una burra. A les bosses hi portava gel, ginebra, vodka, tònica i taronjada. Era nit de reis i pensava emborratxar-se de valent. No veia altra manera de superar una nit tan terriblement trista. Els nens li tocaven a ell. Seria la primera vegada que passaria la vigília de reis sense els seus fills. L’única manera d’afrontar-ho era beure, beure massa.
Es va preparar un gintònic , va engegar la tele i es va asseure al sofà. Va començar a plorar. Va anar alternant vodka, ginebra i llàgrimes amb taronjada, tònica i llàgrimes, tot amb gel, molt de gel. S’estava bevent el cinquè combinat quan va sentir una remor que venia del balcó. Va mirar i hi va veure els tres reis. Estava tan beguda i marejada que no en va fer gaire cas. De sobte, però, va sonar una música prou alta per obligar-la a mirar de nou. Els tres reis es van posar a ballar. El que sonava no era un nadala, tampoc era un cançó infantil. Els tres reis ballaven una cançó que anava repetint de manera insistent “tengo lo que tú quieres” i, fent estranyes contorsions que s’intuïa que volien arribar a ser sensuals, Melcior, Gaspar i Baltasar s’anaven despullant.
Ella va obrir un ulls com unes taronges. Els tres reis li oferien un striptease només per a ella! Impressionada, no podia deixar de mirar-los mentre pensava que tots tres feien molt goig, eren alts, forts i extraordinàriament musculats. És clar, va pensar ella, tenen tot l’any per anar al gimnàs! Se li va escapar una riallada i tot seguit li va agafar una passió de riure tan bèstia que no hi havia manera d’aturar-la. Quan es va acabar la cançó, ses alteses reials només vestien un diminut tanga vermell. Van fer uns trucs al vidre, ella s’hi va acostar, va obrir i el de la barba blanca li va donar un sobre. Ses majestats li van fer adéu amb la mà, es van posar les capes al damunt i tan dignament com havien vingut van marxar. Ella no sabia ben bé com havien arribat al balcó, però estava massa beguda i enriolada per fer-se preguntes.
En el sobre hi havia una nota: ”Demà a les deu de la nit t’esperem al Siahamba. Nena, posa’t guapa, et tractarem com a una reina.”
Se’n va anar a dormir la mona. Havia begut, plorat i rigut tant que estava extenuada. No tenia ni idea d’on havien sortit aquells tres reis, però li havien girat la nit i era, de bon tros, el regal que més necessitava. Se li va acudir que potser vivim tots enganyats i que, de veritat, de veritat, els reis mags potser sí que existeixen.
L’endemà al matí es trobava fatal. Va necessitar una dutxa freda i tres cafès per refer-se. Estava convençuda que ho havia somiat tot fins que es va trobar al mig del passadís el sobre amb la nota. Se’l va posar a la butxaca de l’abric i va sortir. Si s’animava una mica més, potser fins i tot aniria al Siahamba.
Al replà es va trobar la veïna que, així que la va veure, i alarmada per la cara que feia, li va demanar si es trobava bé. Ella li va dir que sí, però que havia passat mala nit perquè estava trista: enyorava molt els seus fills en un dia com aquell. La veïna li va dir que ella tampoc s’ho havia passat gaire bé. Que les amigues li havien dit que no sortís de casa, que tindria una sorpresa, però que no havia passat res. Al vespre les veuria, es casava la setmana vinent i aquella nit li volien fer e comiat de soltera. “Estic una mica enfadada”, va afegir, “ni tan sols m’han dit on haig d’anar”.
I ella va arrugar el sobre dins la butxaca mentre pensava que no, que definitivament els reis mags no existeixen. Ara, la certesa que la nit del cinc de gener passen coses realment màgiques no li trauria ningú.