Per si de cas

La Laura era l’única noia del poble que entenia l’anglès. No vull pas dir l’idioma sinó aquell home que s’havia instal·lat al poble ja feia molts anys, provinent d’Anglaterra. Gairebé ningú li deia pel seu nom. De fet, gairebé ningú el sabia, tothom l’anomenava “l’anglès” o en “per si de cas” i tothom, menys la Laura, el tenia per un boig; del tot inofensiu, però totalment boig.
L’anglès vivia en una caseta petita, dalt d’un turonet i davant del mar. Era un home aparentment sense ofici ni benefici, tot i que semblava que de diners, si bé no n’hi sobraven, tampoc n’hi faltaven. Saludava a tothom i no es ficava amb ningú. Li havien posat el sobrenom d’en “per si de cas”, una expressió que l’home feia servir sovint, que l’acompanyava en moltes de les seves accions i que, pensava la Laura, es podria dir que s’havia convertit, per a ell, en una mena de llei de vida. La Laura l’entenia, l’anglès, i tant si l’entenia! I la seva llei de vida, també.
Molt matins l’anglès baixava a la platja, pujava damunt les roques de l’espigó i posant-se les mans davant la boca per fer d’altaveu cridava:
– Gent de Mallorca, envieu-me volant una ensaïmada, que tinc gana!
I tot seguit es quedava una estona mirant el mar. Després anava cap al poble, entrava al forn i es comprava una ensaïmada. I quan els que l’havien sentit li deien si no s’esperava que li enviessin l’ensaïmada de Mallorca, ell contestava, sempre tranquil i amb un somriure a la boca:
– Sí, i tant! Em compro l’ensaïmada al forn només per si de cas.
Les tardes d’estiu l’anglès s’asseia en un balancí que tenia a l’entrada de casa seva, mirava al cel i cridava:
– Vents, bufeu que tinc calor!
I tot seguit es quedava una estona esperant. Després entrava a casa seva, agafava un ventall i s’asseia al balancí. Es ventava amb força i fent cara de gran satisfacció. I quan els que l’havien sentit li deien si no s’esperava que entrés el vent, ell sempre contestava:
– Sí, i tant! Només he agafat el ventall per si de cas!
L’anglès actuava sovint d’aquesta manera. Invocava la pluja als cels per tal que les plantes li quedessin regades, i al cap de poca estona se’l veia amb la regadora a les mans. Demanava a les estrelles que li il·luminessin el jardinet a la nit, i tot seguit encenia espelmes. Convidava els grills a fer-li un recital, i al cap de no res posava un disc. I si li preguntaven perquè no s’esperava que les seves peticions i desitjos s’acomplissin, ell contestava sempre que sí que ho esperava, que només optava per altres solucions per si cas. Mai se’l veia contrariat, i quan la gent li parlava amb sornegueria, ell no s’immutava gens, somreia i, encara que li ho requerissin, no donava cap més explicació que el seu lacònic “per si de cas”.
La Laura entenia l’anglès. Quan es feia fosc, mirava les estrelles i demanava que li portessin un príncep blau, un home que fos exactament com ella desitjava. Però mentrestant s’enamorava d’altres i els estimava. Ho feia igual que l’anglès, sense donar-hi massa importància, sense sentir que hagués de donar-se cap mena d’explicació, sense saber-li cap greu i gaudint al màxim. Tant la Laura com l’anglès estaven del tot convençuts que tenien dret a demanar els seus desitjos i, mentrestant, anaven fent, feliços, només “per si de cas”.