Natació

No ho busques, però no pots evitar que et passi i després ja està, ja és per sempre. És una sensació estranya i que, al principi, espanta molt. Un dia qualsevol aquella noia es devia ajupir per collir alguna cosa i va notar que la mà se li enfonsava dins la sorra. Només la mà. Un altra dia segur que va ensopegar i es va trobar mig submergida dins la terra, en va sortir d’un bot. I encara, després d’un petit accident, en una altra ocasió es devia trobar gairebé del tot enterrada, només traient el cap i, a l’intentar sortir, va notar que ara sí, per primera vegada, podia moure’s dins la terra. Nedar-hi. I com que estava sola ho va intentar i va descobrir, no pas sense neguit, que movent els braços es movia tan lliurement com si fos dins d’una piscina. Nedant per camins de sorra va trobar un plaer inconegut. Va adonar-se que pertanyia a la terra i que, a l’avançar, el camí li feia un massatge a vegades dolorós però gairebé sempre plaent. I podria nedar dins l’asfalt? Sí, també, només calia una mica més d’esforç. Aleshores sentia com la pedra se li desfeia sota els braços, que no hi havia res prou dur que ella no pogués vèncer i que, si volia, podia avançar, sempre avançar. Sortia a nedar per camins i carreteres gairebé cada nit, aviciada, no se’n sabia estar. Vigilava de no ser vista i fins aquell moment ho havia aconseguit.
Sé que és així perquè vaig topar de cap amb ella fa tres nits al carrer de Passada. Algun dia havia de passar, m’he refiat massa, i sí, ho he de reconèixer, hi ha nits que em deixo portar i nedo pels carrers de Malgrat massa de pressa i sense mirar.