Feia deu anys que dirigia els Pastorets i sempre havia rebut un munt de lloances per la seva feina. Ell, però, mai havia acabat de quedar del tot satisfet. Considerava que disposava d’actors prou bons, amateurs però eficients, per a gairebé tots els personatges. Però cada any es quedava amb la mateixa sensació de fracàs amb un de concret, sempre el mateix que, si bé secundari, tenia un paper prou important: mai havia trobat una noia que fes de Mare de Déu com cal. Era extremament difícil trobar noies que poguessin fer el paper de Verge Maria i resultar creïbles. Ell volia una Mare de Déu que emocionés i que encomanés l’autèntic esperit nadalenc. Els primers anys havia pensat que el problema era que en Jordi Palómez, el que interpretava Sant Josep, era massa ben plantat, i que les noies que feien de Mare de Déu no podien evitar mirar-se’l d’una manera que feia massa palès un interès lasciu gens propi de Maria. De fet, en Palómez, va acabar aparellat amb l’última noia que havia fet de Mare de Déu amb ell. Des d’aquell any tots dos van passar a fer de dimonis peluts. Després d’això, el director va triar per fer de Sant Josep nois menys agraciats. Els buscava escarransits, granelluts, de nas tort i malgirbats, però res: es veu que aquest no era el problema. Les noies, sigui perquè se sentien poderoses allà sota els llums del teatre o sigui perquè volien sortir afavorides, assajaven i reproduïen, sense el seu permís, postures gens discretes. Mai, per més que ell ho intentava al dirigir-les, donaven la imatge d’una dona humil, virtuosa, senzilla i, encara menys, verge!
El director estava desesperat. Ja estaven assajant els Pastorets i, un any més, seguia sense Verge Maria. Va sortir del primer assaig tan amoïnat, amb tanta por d’estrenar i quedar-se amb la mateixa sensació d’insatisfacció dels anys passats, que va decidir anar a prendre una copa per animar-se una mica. Però vivia en un poble petit, on els dies de cada dia a l’hivern no hi havia gairebé cap local nocturn obert. Va acabar prenent una ratafia en un bar amb karaoke de la carretera.
I tot i que no estava gens atent ni a la música ni als que cantaven, va ser allà on va fer el gran descobriment. De sobte, una veu li va cridar l’atenció. Va aixecar els ulls i es va fixar en la noia que cantava. El cert és que ho feia prou bé i no era pas lletja. Semblava senzilla, i la manera que tenia d’aixecar els ulls per llegir la lletra de la cançó li donava un aire molt semblant, va pensar ell, al que havia de tenir una Verge Maria.
Va esperar que acabés la cançó i es va fer trobadís amb la noia. Li va demanar si li agradaria de sortir als Pastorets. Va deixar la proposta concreta de fer de Verge Maria per al final, per no espantar-la. La noia no va mostrar un gran entusiasme, però tampoc va dir que no. Simplement el va informar que no s’ho havia plantejat mai, que ella treballava matant oques grasses per fer “fuà” i que per Nadal tenia molta feina, però que si els horaris li anaven bé ho podia provar.
I així va ser com la Jessica, així es deia la noia, es va presentar al primer assaig. La van posar al costat de Sant Josep i li van demanar que fes un posat de noia senzilla i que somrigués lleument. La noia ho va intentar: se la veia senzilla, però el somriure era d’allò més forçat. “Has de pensar en una cosa que t’agradi molt i somriure mentre mires Sant Josep”, va ser el consell del director. El resultat va ser nefast. A la Jessica li agradava la seva feina, o sigui que va pensar en el moment que el coll de l’oca feia “creeec” al retorçar-lo i es va mirar Sant Josep. El noi va fer un crit d’esglai. La mirada de la Jessica era la pròpia d’en Freddy Krueger. Estava a anys llum del que pretenia el director. Però l’home no es donar per vençut: va demanar a la noia que fes la mirada que feia al karaoke. Ella ho va intentar amb tantes ganes que va fer girar els ulls una vegada i una altra. El pobre Sant Josep va fer un bot: ara semblava que estigués al davant de la “niña diabólica” o de la Marujita Díaz. El director es va posar les mans al cap. Estava a punt de perdre la paciència quan la mateixa Jessica li va donar la solució:
-Escolti, si vol que faci com al karaoke posi’m una tele i llestos. I si pot ser amb la lletra de les cançons que m’agraden, millor. Me la penja allà i ja està–, va dir la Jessica assenyalant la paret interior del teatre.
I el director va pensar que, perdut per perdut, bé ho podia provar. L’endemà mateix la Jessica tenia una tele. Es va posar al costat de Sant Josep, va aixecar els ulls per mirar-la i va cantar la cançó amb veu molt baixa.
I Sant Josep i el director i els àngels i els arcàngels i els dimonis i els pastors, tots se la van quedar mirant. No podien fer una altra cosa: la Jessica era la Mare de Déu perfecta i, com que murmurava les cançons, semblava ben bé que estigues resant apassionadament. Estaven tots emocionats, tenien llàgrimes els ulls, les mans els tremolaven i els genolls els feien figa.
Aquell any els Pastorets van ser un èxit total. Èxit que va travessar fronteres i va omplir el teatre de forasters que venien de pobles propers i llunyans atrets per aquella, ja famosa, Mare de Déu que traspuava l’autèntic esperit de Nadal.
El director estava exultant, i la Jessica també. I és que quan la noia aixecava els ulls i els girava lleument cap a un costat per llegir la lletra de la cançó semblava ben bé que entrés en un total èxtasi espiritual. Que les cançons que la Jessica murmurava fossin “Haz de mi lo que quieras” de Los Chunguitos i “Sexy o no” de Las Bistecs en el fons no tenia cap importància, era només una anècdota que no calia escampar. Al cap i a la fi, quan arriben les festes de Nadal, tothom sent l’autèntic esperit nadalenc com vol o com pot.
