No tenia ni idea del perquè, però des que s’havia separat la Lluïsa somiava mariatxis. Les primeres vegades només n’apareixien dos o tres. Ella estava asseguda al sofà del menjador, els homes entraven, somreien i tot seguit es posaven a cantar “Allá en el rancho grande, allá donde vivííííía” i ella se’ls escoltava tranquil·lament i atenta, com si tenir mariatxis al menjador fos tan normal com tenir-hi una planta mig difunta.
Però van passar els dies i el somni es va fer recurrent, només amb un parell de diferències: cada vegada hi havia més mariatxis al menjador, en va arribar a comptar disset, i el repertori també va anar augmentant: “Jalisco”, “México lindo y querido” i ”Adelita” es van anar afegint a les cantades com qui no vol la cosa. Els primers dies es va sorprendre del somni, després s’hi va acostumar i finalment en va gaudir.
Fins i tot, una nit, abans d’anar a dormir, es va atrevir a prendre un tequila. No n’havia begut mai i el va trobar fort però bo, i va pensar que aquell traguet li permetria assaborir encara una mica més la música que se li oferia en somnis. Aquella nit també van aparèixer els mariatxis, tots disset. Van començar amb el repertori habitual, però, quan el van acabar, el que estava al mig, i que era el més alt i fortot i el que lluïa el bigoti més espès i el barret de més perímetre, es va acostar somrient a ella i li va cantar, mirant-la als ulls, “Somos novios” i, després, “Bésame mucho”. Tot seguit, la va agafar de la mà i se la va emportar a l’habitació. Aquella nit la Lluïsa va saber el que era fer l’amor amb un mariatxi. L’endemà va anar al supermercat a comprar una altra ampolla de tequila. Va agafar la més bona i cara: no es volia arriscar. L’adquisició va valer la pena. La Lluïsa aviat va comprovar que si bevia tequila abans d’anar a dormir la festa era completa.
Tot això passava un fred mes de febrer. Va arribar el cap de setmana i la Lluïsa va anar a Riudoms a casa d’una amiga que patia per ella i que li va assegurar que sortir una mica li aniria bé per fer passar les penes. Va ser a la festa de Carnestoltes de Riudoms que la Lluïsa va conèixer en Llorenç Hortons. Va quedar impressionada. Palplantada al seu davant, no va poder evitar mirar-se’l amb els ulls inflamats de desig. Ell no acabava d’explicar-s’ho, però sí que va pensar que l’havia encertat de ple vestint-se de mariatxi.
Quan la Lluïsa es va despertar l’endemà al llit d’en Llorenç i va veure el vestit de mariatxi damunt d’una cadira no se’n sabia avenir. Havia passat la nit amb un mariatxi de veritat! Va ser aleshores que es va adonar que el barret mexicà era a terra i que duia una perruca adherida. També va veure un frondós bigoti damunt la tauleta de nit. De sobte va sentir algú que cantava: era en Llorenç entonant “La sardana de les monges” mentre es dutxava.
Profundament decebuda, la Lluïsa es va vestir i es va dirigir a la porta sense fer soroll. “Homes”, va pensar, “no són mai el que semblen”. Quan ja era a punt de marxar es va aturar un moment. De sobte havia recordat un conte que li havien explicat i que acabava dient: si no trobes la teva mitja taronja, agafa mitja llimona i posa-li sucre.
Va recular, es va despullar i es va tornar a ficar dins del llit mentre pensava que amb en Llorenç s’ho havia passat realment bé, i somrient es va dir: “Si no trobes el teu mariatxi, agafa un senyor de Riudoms i posa-li un barret mexicà amb perruca incorporada.”
