Indaleci, l’anacoreta

Asfixiat per una vida que l’esgotava i que no li aportava res, decebut d’un sistema que l’obligava a treballar i a gastar sense parar, l’Indaleci es va apuntar a classes de ioga. Allà, per fi, va trobar el seu lloc al món. El ioga li aportava la pau i la serenitat que necessitava i ben aviat es va adonar que era l’únic que li interessava en aquest món. Es va escarrassar molt i no va parar fins a poder confegir les assanes més entortolligades. La seva flexibilitat s’expressava cada dia d’una manera més rotunda. Li va costar molt d’esforç, però al cap de pocs mesos de pràctica insistent s’aguantava de cap per avall sense turbant ni res i aconseguia passar-se el peu per darrera el clatell sense que se li envermellís l’ull de poll. L’Indaleci avançava d’una manera tan ferma i decidida que va arribar un moment que el professor li va dir: “Ja ho saps tot, només et faltar levitar i això jo no t’ho puc ensenyar”. L’Indaleci es va informar al google. Per aconseguir levitar s’havia de convertir en anacoreta, i ho va fer. Va buscar una cova dins les muntanyes del Montnegre i durant tretze anys es va alimentar d’arrels i fruites silvestres. No volia formar part del món, només tenia un objectiu: levitar. I gràcies a la combinació de les moltes hores de pràctica diària i al fet de, gràcies a la minsa dieta, haver-se quedat més prim que un espàrrec de marge, un bon dia de primavera l’Indaleci va levitar. Gairebé va embogir de l’alegria. Ho havia aconseguit i ho volia celebrar. Feia anys que s’havia promès que així que aconseguís el seu objectiu baixaria del Montnegre fins a la platja i levitaria davant del mar. Li semblava que no hi podia haver un plaer més gran i, decidit, va emprendre la baixada cap al mar. No el va veure ningú. Era molt d’hora. Va anar prop de l’estació de Pineda de Mar i allà va ser on va tenir el disgust en topar-se, de manera del tot inesperada, amb el cartell de la fotografia.
L’Indaleci es va ensorrar. Feia tant temps que no era al món que en desconeixia les normes. No entenia el perquè de la prohibició. Va recordar que molts anys abans tampoc havia entès les regles de funcionament d’una societat on no encaixava. Va recular i va tornar a la cova del Montnegre. Cada dia levita un estona i medita molt, intenta entendre per què, a més a més de no posar-los cap facilitat per viure del que els agrada fer, ara es prohibeix l’accés a la platja als anacoretes, somiadors i poetes, o sigui a les persones capaces d’enlairar-se i, a vegades, fins i tot d’aterrar.