Després del segon plat ell li va agafar la mà i li va dir “ets l’enciam de la meva amanida” i ella se’l va quedar mirant , callada, mentre intentava decidir si allò era una floreta o un insult. Com que no en treia l’entrellat va argüir que necessitava anar al lavabo. Només era un excusa per rumiar-hi.
Mentre pixava, va pensar que bé es podia tractar d’un elogi, fins i tot d’una declaració d’amor. L’enciam, considerava ella, és importantíssim en una amanida i potser ell pensava que ella també ho era a la seva vida. També és diu que l’enciam és el llit de l’amanida, ves que no li estigués dient d’una manera subliminal que es volia allitar amb ella. I, encara més, l’enciam era una verdura sana, fresca i bona i ella també és considerava mereixedora d’aquests adjectius. Ja estava a punt de tornar a la taula i obsequiar-lo amb un somriure quan va pensar que la frase “ets l’enciam de la meva amanida” probablement era l’afirmació més estúpida que un home li havia dit mai. I mentre s’allisava els cabells davant del mirall, ella, tot i que no refusava tenir certes qualitats atribuïbles als vegetals, va pensar que també és considerava sexi, intel·ligent simpàtica: qualitats que mai ningú a atorgat a una verdura. Com que no ho veia clar va dedicar una bona estona a repassar-se el maquillatge i aleshores li van entrar els dubtes: i si ell ho havia dit de bona fe? I si, superat per la vergonya d’afrontar una declaració, era l’únic havia estat capaç de dir-li?
Com que no s’acabava de decidir, va optar per tornar a la taula i mira de seguir la conversa a veure cap a on anava tot plegat.
Però quan va seure, el va troba enfadat per l’espera. L’home ja no somreia ni intentava agafar-li la mà. Vermell com un tomàquet li va deixar anar.
- N’estic fins el pebrots d’esperar! Tanta estona al lavabo només pot voler dir que ets una bleda assolellada o que ets més fresca que una escarola. Doncs mira, ara et quedaràs de pasta de moniato, vull que sàpigues que la nostra relació m’importa un rave!
I dit això, es va aixecar i va marxar. Ella va dedicar una estona a decidir si estava alleugerida o ressentida. Ara, d’una cosa si que n’estava segura: el proper cop tingués una cita s’asseguraria de que ell no fos vegetarià.
