Ja fa temps, quan estàvem preparant el llibre, en Jordi Soler Camardons de Voliana Edicions em va dir: “Assumpta, has d’escriure la contraportada.” Horror! Jo estava convençuda que la contraportada sempre l’escrivia algú altre. Algú disposat a parlar bé del llibre i a adular l’autor o autora amb total desmesura. Si l’havia d’escriure jo, què havia de fer? Fer un escrit d’autobombo i inventar-me, per exemple, que el text l’havia escrit un periodista del Kurdistan (per justificar que no el conegués ningú)? Una altra opció era posar petites frases plenes de lloances i signar-les amb noms poc compromesos com ara Clara Dou de Riudellots o Penèlope Serrat Sabina. Fins i tot se’m va passar pel cap regalar un sac de fesols del ganxet de Malgrat a un tertulià famós per tal que digués alguna cosa relacionada amb el llibre, a poder ser bona. Però el cert és que aquesta i altres opcions m’omplien d’una vergonya indescriptible.
Al final vaig optar per explicar d’on penso jo que surten els meus contes. Us deixo la contraportada, potser us animarà a comprar el llibre o potser no. Però com a mínim, no s’hi diu res bo de mi.
“He tingut la gran sort de néixer en una família nombrosa i amb un arrelat, profund i, m’atreviria a dir, especial sentit de l’humor. De la meva àvia vaig aprendre dites que no he sentit en boca de ningú més. Sentències com “Déu me’n guard d’un ja està fet”, expressions com “Endevinati el grandi secreti!” o advertències del tipus “Nena, no beguis més aigua o et quedaràs hidròpila” eren el pa de cada dia a la meva infància. Haig d’agrair que m’hagin ensenyat a mirar el món per un forat, a fer ús de la ironia, a somiar truites i també a enfadar-me només per les coses per les quals val la pena enfadar-se. Em sembla que és de la barreja de tot això d’on surten els meus contes. De tot això, de les trompades que m’he fumut i del munt de converses que he sentit anant amunt i avall amb la Renfe.”
