Conte de Nadal

L’escriptora va decidir sortir de casa. Havia d’escriure un conte de Nadal i no hi havia manera de trobar un bon argument. Es va posar les sabates de taló, sempre havia cregut que la inspiració li venia del fons de la terra. Els talons d’agulla, n’estava segura, feien d’antena i li transferien la saviesa de les profunditats terrestres. Havia plogut, el carrer estava moll, va relliscar i un taló se li va torçar. El que va connectar amb el terra directament va ser el seu cul. Un noi altíssim la va ajudar a aixecar-se i li va preguntar si estava bé. Així que ella va tenir prou esma per dir que sí, ell li va mostrar un talonari de números de loteria, li va dir que era per al seu club de bàsquet. Ella en va comprar tres. Ves, què havia de fer? L’escriptora va tornar a casa amb el taló trencat, el cul masegat i l’abric brut. I no, no se li acudia res, no escriuria un conte ensucrat de Nadal, era l’únic que tenia clar.
Al cap de tres dies es va adonar, estupefacta, que els números que li havia venut el noi coincidien amb el primer premi de la rifa nacional. Era rica i ho va voler celebrar. Va trucar a la revista i els va fer saber que no entregaria el conte nadalenc, que s’agafava unes vacances. I aquell Nadal l’escriptora va fer el que sempre havia somiat: va participar en els pastorets fent d’arcàngel Sant Gabriel. Va brandar l’espasa amb tant d’entusiasme i sentiment que el públic va plorar d’emoció. Ho va fer tan bé que li van proposar de fer d’àngel de la il•luminació celestial a la desfilada de reis. Si l’haguéssiu vista amb aquell vestit blanc nuclear, aquelles ales daurades clavades a l’esquena i la cara plena de purpurina! I, tot i que es va fotre de fred, va tenir les cervicals dislocades tres setmanes i una dermatitis acneica li va aflorar al cutis, va ser immensament feliç.
L’escriptora també va aprofitar que era rica per fer regals fantàstics a la família i als amics. I els diners que li van quedar els va donar a una ONG. L’escollida va ser TEM (Toros Estabornits del Món): si no hi pensava ella, qui hi pensaria, en aquelles pobres bèsties? Els va donar tants diners que es va poder mantenir tots els toreros que quedaven per sempre més, aconseguint així que aquells homes de cul estret i vestit inversemblant no morissin en una rotllana (o sigui, un “ruedo”, que encara semblarà que podien morir ballant sardanes) i que, sobretot, no matessin mai més cap quadrúpede innocent. No volia diners, estava segura que si era rica no escriuria mai més, i ella era i se sentia escriptora. Això sí, s’alegrava de no haver hagut de fer el conte de Nadal. Ella hauria volgut crear una narració colpidora i realista perquè les històries típicament nadalenques plenes de bones persones, angelets i casualitats que porten bona sort i salven vides, no ens enganyem, només passen als contes.