Canigó

M’agraden molt les perfumeries, quedo embadalida mirant els flascons tan rebonics, plens d’essències flairoses batejades amb noms que evoquen plaers, sensacions i vivències extraordinàries. Me les miro, però no goso comprar-ne perquè tinc por que si ho faig i me’n poso quatre gotes tot seguit em tornaré una senyora llarga i estilitzada, començaré a vestir amb lluentons i robes vaporoses i, el que és pitjor, ja no parlaré més, em limitaré a dedicar mirades felines a senyors que llueixen bíceps i tríceps i serrells acuradament esgarriats. No m’hi sé veure i, a més a més, pel que he vist a la televisió, si et poses una colònia d’aquestes ja no pots caminar mai més, a partir del moment que una gota et toca la pell has d’avançar pel món com si suressis o t’has d’arrossegar a través de llits de setí plens de pètals. No em veig amb cor d’actuar d’aquesta manera. Deu ser per això que, a casa, el tió ens ha cagat la colònia Canigó. És evocadora, i tant! Tens el temps just de pensar si l’olor et recorda més una sobredosi d’ajax pino o cent ambientadors de cotxe acabats d’obrir, i tot seguit caus rodó. Això sí, quan aconsegueixes sobreposar-te, sents unes ganes imperioses de calçar-te les xiruques i arriar-te muntanya amunt per treure’t aquella olor de sobre. I llavors sí, sense haver-te de pentinar ni maquillar i xerrant si et ve de gust, avançant a pas ferm dalt la muntanya, sents plaers, sensacions i vivències absolutament extraordinàries!!!
Que tingueu bon any i que els reis us portin els perfums que us mereixeu!!!