Assumpta Mercader

87 Nadals

La Teresa té 87 anys i, gairebé cada dia, al matí, plora. S’ho permet només una estona perquè no vol que ningú li vegi els ulls vermells ni tampoc vol deixar-se caure tan avall que li sigui impossible remuntar el dia. Li cauen les llàgrimes perquè sent, ara ja d’una manera definitiva, que la vida se li escola entre els dits i que, cada vegada, li queda menys demà. És un plor ple d’una emoció intensa, però alhora un punt distant i molt semblant a les llàgrimes que li han caigut tantes vegades en el cinema; només que, ara, el que la trasbalsa de veritat, és que ella se sent protagonista d’una pel·lícula que s’acaba.

La Teresa està satisfeta de la seva vida. No tot han estat flors i violes, però sempre se n’ha sortit. Fa anys que és vídua i és mare d’una noia i dos nois. Sent una especial enyorança dels anys de la infantesa. Era meravellós que tothom hi fos. Com era de bonic que encara no se li hagués mort ningú! Després, els anys li han portat alegries i també penes. Fer-se gran, pensa, és saber gaudir malgrat ser conscient que res no és per sempre, o justament per això.

S’acosten les festes de Nadal i la Teresa voldria fer els preparatius ella sola. Ja fa set anys que no fa convit a casa. Nadal a casa de la filla, Sant Esteve a casa del fill gran, primer d’any amb la família del petit i Reis cada any en una llar diferent. Els regals, fins ara, els ha comprat ella, i aquest any també hauria volgut fer-ho. La veritat, però, és que no s’hi veu en cor. Ja fa mesos que els fills la van obligar a tenir una noia a casa per ajudar-la unes hores. Al principi s’hi va resistir, però, a poc a poc, s’hi va acostumar fins al punt que, ara, si algun dia no pot venir, la troba molt a faltar. 

Ja ha quedat amb la seva filla per anar a comprar els regals. Li ha demanat, però, que embolicar-los i posar les etiquetes ho vol fer ella i que ho vol fer sola. Necessita, li diu, sentir que encara no és una inútil del tot. Ja fa temps que té una llista amb els noms i cognoms de tothom: prou que sap que no pot refiar-se de la seva memòria.

La pensió que cobra no li permet fer grans despeses i, més que grans regals, es podria dir que el que fa és un detallet per a cada membre de la família. És tan difícil comprar obsequis a qui té de tot que, ja fa molts anys, va decidir posar-s’ho fàcil.

Al gendre i als fills els regala dos parells de mitjons: uns de negres i uns de fantasia.

A les netes i al net, un llibre. Tota una vida fent de mestra li fa sentir que encara té una certa autoritat i gust per triar-los.

Només varia el regal de la filla i les joves. Això sí, sempre és igual per a totes tres: un perfum, un paraigües, un mocador… Sempre li ha estat més fàcil fer regals a una dona que a un home.

Mai ningú no s’ha queixat. Només els fills li fan broma quan obren el paquet de mitjons, però sempre li han agraït el detall i li han dit que, quan se’ls posen, pensen en ella.

La Teresa i la seva filla dediquen tota una tarda a les compres. Van a les botigues del barri i, a mig fer, descansen berenant una xocolata amb melindros. Quan arriben a casa, la Teresa està extenuada. “Cada vegada soc menys jo”, pensa, però no ho diu. Deixen tots els regals damunt la taula i prega a la filla que marxi tranquil·la. Demà ja els embolicarà: s’hi estarà una bona estona, i no només no li fa mandra sinó que sap que en gaudirà molt. Han comprat paper de regal ben bonic i unes etiquetes amb motius nadalencs que hi quedaran molt bé.

Enguany toca celebrar el dia de Reis a casa del fill gran. La Teresa avui no ha plorat gens. S’ha vestit amb la roba que li agrada més i s’ha pentinat a poc a poc. Somriu al mirall: el seu fill petit sempre li diu que és la iaia de 87 anys més guapa de la ciutat i, avui, què caram!, ella també s’ho creu.

Cal esperar que hi siguin tots per començar a repartir els regals. L’última a arribar és la filla: encara té les nenes petites i el dia de Reis costa fer-les sortir de casa. Per fi arriba el moment i tots es posen a repartir paquets molt ben embolicats. A la Teresa li encanta el caos tan bonic que es crea, ple de sorolls de papers que s’estripen i de crits i riures de sorpresa. A poc a poc, va traient els paquets de la bossa i els va repartint. A ella també li arriben regals: una colònia, un mocador i altres coses que agraeix molt, no tant pel que són, sinó pel fet que han pensat en ella.

És enmig d’aquest garbuix que, de sobte, se n’adona: el net gran té un perfum a la mà i la seva jove un conte il·lustrat i la seva filla acaba de desembolicar uns mitjons! Sent que els colors li pugen a la cara i que les ganes de plorar se li fan massa evidents.

 – Vaig al lavabo; de seguida torno.

I, lentament però sense aturar-se, camina fins al final del passadís i entra en el lavabo. Fa un pipí i, després, es mira al mirall. Li costa una mica, però finalment somriu. “Fer-se vell”, pensa, “és aprendre a perdonar-se”. Potser sí que s’ha equivocat a l’hora de posar etiquetes als regals, però li cal reconèixer que la seva capacitat de reacció ha estat excel·lent i se’n felicita.

Ben decidida, torna a la festa. Els nets semblen contents amb els contes, el fill petit li fa broma amb els mitjons a les mans i la filla la ruixa amb una mica de perfum.

Ningú li dirà que s’ha equivocat i ella no dirà a ningú que ho sap. Grans i petits són prou savis per fer que el dia de Reis sigui realment màgic. I dels altres dies que vindran, si de cas, ja en parlarem quan arribin!

La màgia del Nadal

És nit de Nadal però no té ganes d’anar a sopar amb la família, de veritat que no en té gens de ganes. La Marta porta més d’una setmana embolicant joguines i està esgotada. Va agafar la feina perquè necessitava fer quatre calers i va pensar que treballar a la botiga Nines i Ninots podria ser prou divertit. Qui es podia imaginar que la joguina de moda d’aquestes festes seria la Big-Balloon-Boom, una pilota de la mida d’una síndria que només es pot fer botar de manera teledirigida. Heu provat mai d’embolicar una cosa rodona? No és gens fàcil, i la Marta ho ha hagut de fer sense parar els últims deu dies. Estar cansadíssima no és l’única raó per la qual no vol anar a sopar amb la família, també li fa mandra perquè fa poc que s’ho ha deixat amb en Manel i els últims tres anys ell ha estat present a la festa. Els pares i la resta de la família faran un esforç per no parlar del tema, però els coneix molt bé i sap que no podran evitar dirigir-li  mirades plenes de compassió que, ho sap segur, li resultaran insuportables. A més a més, està convençuda que la seva germana gran insistirà una vegada i una altra en allò de “la màgia del Nadal”. És així ella, capaç d’il·lusionar-se amb qualsevol cosa. La Marta s’avé molt amb la Laura, però a vegades li agafen ganes de dir-li a crits que el món no és tan de color de rosa com ella es pensa. I per si tot això no fos prou, a la Marta el sopar d’aquest vespre se li fa una muntanya perquè la seva padrina va morir víctima de la covid el passat mes de març. La Marta se l’estimava molt. Tenien una relació curiosa: gaudien d’una avinença que s’havia anat creant a base d’acumular petites afinitats i de compartir una mateixa sensibilitat. La Marta trobava sovint en la seva padrina un refugi i un consol que ni els pares ni cap amic ni amiga de seva edat li sabia donar. La trobaria a faltar molt aquell vespre. A ella i al pot de perfum que cada any, invariablement i des que era una nena, la padrina li regalava. Quan era petita li encantava aquell obsequi, la feia sentir especial perquè cap companya de classe rebia regals com aquell. Quan va ser adolescent va estar una temporada sense posar-se’l: tocava rebel·lar-se i el perfum no se’n va pas salvar. Però ara ja feia molt temps que se’n posava cada dia. El dia que la padrina va morir va decidir que no se’n posaria mai cap d’altre i que, així que se li acabés el flascó, n’aniria a comprar un de nou. 

La Marta pensa que l’únic avantatge de treballar a la botiga és que li proporciona l’excusa perfecta per fer el màxim de tard possible a la trobada. De fet, quan finalment hi arriba, s’adona de seguida que ja hi són tots. Fa una salutació ràpida als pares i a la seva germana i, per sort, quan li tocaria dirigir unes paraules a avis, tiets i cosins, en Pau, el seu nebot, l’agafa de la mà i li diu:

– Vens amb mi a preparar el tió? És a la saleta.

La Marta s’aferra a l’oportunitat que li brinda el nen. Pensa que el marrec li acaba de salvar la vida. Se sent les emocions a flor de pell i està segura que qualsevol guspira li pot fer encendre el plor. El segueix fins a l’habitació i, així que entren, el nen tanca la porta darrere seu, s’asseu al sofà i exclama mirant amb els ulls amunt:

– Que pesats estan tots!

Això la Marta no s’ho esperava. En Pau té sis anys i és un nen molt espavilat. Pensa que si està així alguna raó important hi deu haver.

– Què et passa Pau? Que no estàs content de fer cagar el tió?

– Sí que ho estic! Però, saps què passa? Que jo ja sé com funciona això del tió, però ells es pensen que no i em tracten com un nen petit.

La Marta està estupefacta. Aquesta sí que no se l’esperava. En el fons, tot plegat li va bé perquè, per fi, deixa de pensar en ella mateixa una estona.

– Però, a veure, Pau: els teus pares ho saben que tu ho saps?

– No. Crec que m’ho volen dir passat festes.

– I tu no els has dit res?

– Que no! És que la mare està mot estranya últimament, com cansada, no sé… I un dia, pensant-se que jo no la sentia, va dir al pare que li feia molta pena que fos l’últim any que jo visqués la màgia del Nadal de veritat.

– Ja, a la teva mare li agrada molt això de la màgia…

– Saps què passa, tia Marta? Que crec que la mama no sap que jo puc viure igual la màgia del Nadal encara que ja sàpiga qui és el tió.

– És clar, és clar.

– Tu, tia Marta, encara que faci anys que no facis cagar el tió, oi que sents la màgia del Nadal?

La Marta se sent en un atzucac. S’ho pensa uns instants i, finalment, respon a la mirada inquisitiva del nen:

– Mira Pau, no et vull pas enredar: aquest any estic una mica trista i atabalada i em costa sentir aquesta màgia que em dius.

– Potser et passarà com a l’anunci de torrons. L’has vist tia?

– No, quin?

– Sí, aquell que diu que la màgia del Nadal arriba quan menys t’ho esperes.

– Potser sí, Pau, potser sí. En tot cas, tu no et preocupis que jo t’ajudaré i la teva mare no notarà res.

La Marta no vol mentir, però tampoc no vol transmetre al nen la tristesa que sent. Vol canviar tan aviat com pugui de conversa i li proposa de preparar el tió. Quan ho tenen tot a punt, criden la resta de la família i de seguida comença el ritual.

Cada vegada que en Pau obre un regal, la Marta i ell es miren, fan uns bons crits d’alegria i es piquen l’ullet. Tant l’un com l’altre s’ho passen la mar de bé. En Pau ha trobat una còmplice i la Marta ha trobat algú que la distreu de les seves penes. El moment més divertit arriba amb l’últim regal: una Big-Balloon-Boom. Com que la Marta n’és una experta, de seguida la fan botar per tota la casa. Riuen de valent quan l’àvia Rosa diu que allò més que una pilota sembla una cabra boja. I també quan l’avi afegeix que si el Barça jugués amb allò, potser faria més gols. A petició també dels avis, que asseguren haver quedat mig marejats de seguir aquell enginy amb la mirada, acaben endreçant la joguina.

– Tia Marta, ens ho hem passat bé, eh!

– I tant!- contesta ella abraçant-lo.

– Has sentit la màgia del Nadal?

La Marta sap que podria contestar que sí i deixar el nen tranquil, però no pot. Sent que aquest vespre han creat un vincle especial i vol ser honesta.

– Encara no del tot, Pau, però m’hi he acostat una mica.

El nen fa que sí amb el cap i l’agafa de la mà. És l’hora de sopar. S’asseuen a taula de costat i cada cop que algú fa una brometa a en Pau sobre el tió, ell contesta seguint-li la veta i fent com si realment ignorés la veritat. Això sí, cada vegada fa xocar els peus sota la taula amb la Marta. Hi ha moments en què s’han d’esforçar molt perquè no se’ls escapi el riure. La Marta ha de reconèixer que s’ho està passant molt més bé del que es pensava i que, a mesura que passa l’estona, els seus problemes es van fent cada vegada més petits. Tots menys un: segueix trobant a faltar la seva padrina intensament. Tant és així que a mig sopar s’aixeca discretament i va a posar-se una mica més del perfum que ella li regalava. Ho ha fet per sentir-la, malgrat tot, ben a prop seu.

I després de sopar, com és costum a la família, canten nadales. En Pau i la Marta fins i tot s’inventen una coreografia curiosa que consisteix bàsicament a picar-se l’ullet i a xocar amb el peu de l’altre. Només ells dos saben què vol dir, però tota la família els segueix imitant-los i rient a cor què vols.

– Tia Marta –diu en Pau en un moment de descans-. Què? Ja sents la màgia del Nadal?

Ella somriu. Quin un, en Pau! Pensa i li diu:

– Crec que ja m’hi acosto molt. En tot cas, vull que sàpigues que m’ho estic passant molt bé amb tu!

Paren la conversa perquè el soroll d’una forquilla xocant amb una copa els crida l’atenció. És la Laura, que diu que vol anunciar una cosa. Molt contenta, fa saber a tothom que torna a estar embarassada. De seguida li plouen les felicitacions i les enhorabones. En Pau, que no en sabia res, corre a abraçar la seva mare. Però la Laura encara no ho ha dit tot: 

– Un moment! -diu gairebé cridant.- Estic embarassada i vull que la padrina siguis tu, Marta.

Això sí que ha estat una autèntica sorpresa per a la Marta, que de seguida es posa dreta. Se la veu de veritat emocionada. Fa unes passes cap a la seva germana però, de sobte, s’atura, recula i surt del menjador. Ningú no acaba d’entendre la seva reacció. Ningú no comprèn tampoc que aparegui al cap d’un moment amb un flascó de perfum a la mà, vagi cap a la seva germana, li aixequi la brusa i li ruixi la panxa.

La Marta sap que no podrà marxar sense explicar perquè ho ha fet. Decideix, però, que no hi ha cap pressa. Va cap a en Pau i l’abraça i el fa voltar mentre li diu a cau d’orella:

– Ara sí, Pau, ara sí!

La covid-19, el cunyat i el sopar de Nadal

nadal2020final

– Em sap greu Josep, de veritat. Però aquest any ho hem de fer així. Nosaltres som cinc, amb els meus pares fem set i amb la teva mare ja sumem vuit. Ja ho he parlat amb la meva germana i ho ha entès perfectament.

La Laia ha intentat dir-ho seriosament, fent servir un to compungit, però en Josep sap que, si s’ha girat just després de dir aquestes paraules, és perquè no està segura de poder amagar la satisfacció que li produeix aquesta decisió; té por de no poder reprimir el somriure que ja sent que se li dibuixa als llavis. A ell li sap greu: és gairebé l’únic dia de l’any que es troben. La Laia i la seva germana queden sovint, però ell no veu mai el seu cunyat, en Felip. Els trobarà a faltar, tot i que reconeix que és veritat que cada nit de Nadal, quan els cunyats marxen, la Laia i ell es queden ben descansats i riuen dient que, si es donés un premi al “cunyadisme”, segur que el guanyaria en Felip, per com n’arriba a ser de pesat!

Arriba la nit de Nadal i els tres fills de la Laia i en Josep demanen on són els cosins i, sobretot, on és el tió. En Josep i la Laia s’adonen, de sobte, de dues coses terribles: no han pensat a dir als nens que els cosins no vindrien i, més greu encara, no han pensat en el tió. Ja fa molts anys que ells fan el sopar de Nadal i que el tió el porten sempre els cosins, que asseguren que l’alimenten molt bé.

La Laia i en Josep corren cap a la cuina i tanquen la porta, parlen un moment i comencen tot un seguit de corredisses que no paren fins que apareix, al mig del menjador, un embalum tapat amb una manta i amb una barretina al damunt.

– Vinga fills: a fer cagar el tió!

– Però, papa, on és el tiet Felip? Sense ell no podem fer cagar el tió.

– Per què no? -pregunta en Josep, atònit.

– Perquè cada any ens porta una cançó nova que s’ha inventat. Són molt divertides!

La Laia i en Josep es miren, un “ves-hi tu si us plau i fes el que puguis” emana dels ulls de tots dos i es queda surant en l’aire; és ell qui el recull i s’emporta els nens mentre busca en tots els racons del seu cervell alguna idea que pugui fer oblidar als seus fills l’absència del tiet.

S’inicia el ritual: si no tenim en compte els estranys sorolls metàl·lics que se senten cada vegada que el tió rep una patacada, ni les mirades de perplexitat dels nens quan el seu pare, entre cagada i cagada, els canta les cançons dels anuncis dels torrons El Rododendro de l’última dècada, es podria dir que la cosa ha anat prou bé. Tot i que la cara d’estupefacció de la Laia en descobrir que sota la manta hi ha el microones i el lacònic “esperem que l’any vinent torni el tiet” dels fills posarien en dubte aquesta afirmació.

S’entaulen. Cada any fan el mateix menú: escudella i pollastre amb prunes. És en Josep qui reparteix els galets; els avis, els nens i la Laia s’ho miren. “Ja és bona cuina al Corte Inglés!”, diu en Pere, el fill gran, que té gana i sap que fins que el tiet Felip no deixava anar aquesta frase i tots reien, ningú no menjava. La Laia sospira: en el seu particular imaginari, havia decidit que aquest Nadal s’estalviaria de sentir-ho. La mare d’en Josep és qui inicia la conversa. Parla de com és de terrible, la pandèmia, i fa un repàs exhaustiu de tots els coneguts que han mort últimament. Només l’interromp el pare de la Laia, que ja té noranta anys i que pregunta cada cinc minuts: “On són la teva germana, en Felip i els nens?”. La Laia li contesta cada vegada com si fos la primera, conscient que, al seu pare, la memòria ja li fa males passades. En Josep, cansat de la covid-19 i del cunyat absent, intenta parlar de futbol. Com que no en té ni idea, deixa anar: “I què, s’ha mort en Maradona, eh!”. La seva mare aprofita per repassar tots els casos de famosos que han mort l’última dècada i que es drogaven. “I què, serem independents o no?”. Ara és la Laia qui, farta de tantes desgràcies, intenta desviar la conversa. La seva mare salta com una llagosta i durant vint minuts ben bons explica amb pèls i senyals tot el que ha fet el seu grup de l’ANC aquest últim any. Ho remata amb un panegíric als fabulosos melindros que fan a la pastisseria Puigdemont d’Amer.

La Laia s’ha anat atabalant a mesura que avançava el sopar. No s’ho ha passat gaire bé: pensava que tindria un àpat tranquil i amb una agradable conversa, però no ha estat així. Recorda els anys anteriors: seien a taula, en Felip bevia un parell de gots de vi i començava a parlar de tot, especialment de política i de futbol, deixant anar típics i tòpics a cor què vols. Ho feia exagerant, cridant i fent estirabots i, tot i que a ella se li feia insuportable, reconeix que feia riure els avis i les criatures i que fins i tot en Josep semblava gaudir de tot plegat.

Els més petits ja fa estona que han marxat de taula, amb la sopa n’han tingut prou, i han corregut a estrenar les joguines noves. La Laia els crida, avisant-los que de seguida menjaran les postres.

– Si  el tiet no hi és, qui explicarà els acudits aquest any? –demana la Jana, la filla petita.

La Laia empal·lideix, es mira el seu marit i, amb els ulls envermellits, li diu que va a la cuina a buscar els torrons. En Josep, alarmat, la segueix.

– És el karma –li diu ella, a punt de plorar-. Estava contenta de no haver d’aguantar en Felip aquest any. I mira: el tió, un desastre; el sopar, depriment… Deixa’m, que si parlo més em posaré a plorar. Els pots dir que vull presentar els torrons ben tallats i que tardaré una estona? Necessito calmar-me, no vull que em vegin així.

En Josep li fa cas: ella necessita està sola i li ho respecta. L’ajudarà més si intenta distreure els altres mentre s’esperen.

Quan, finalment, torna al menjador amb una safata de torrons a les mans, la Laia se sorprèn de veure’ls tots contents i enriolats. En Josep li pica l’ullet; ella tarda uns moments a descobrir l’ordinador amb la imatge del cunyat, la germana i els nebots. Tan bon punt la veu, en Felip li diu “cunyaaa”, al més pur estil Chiquito de la Calzada, aixecant una copa, gest que la Laia li torna de seguida sense poder evitar pensar com l’ha molestat sempre que l’anomeni d’aquesta manera. En Felip, com cada any, comença a enfilar un acudit darrere l’altre i, tot i que la majoria ja els han sentit mil vegades, tots riuen i piquen de mans amb alegria. Com cada any, també, acaben la vetllada cantant nadales: “El vint-i-cinc de desembre, zoom, zoom, zoom”, proposada per en Felip, és la que més triomfa.

 

I, també com cada any, quan tot s’acaba, la Laia i en Josep comenten la jugada i parlen del cunyat.

– Qui m’havia de dir que el trobaria a faltar! I, encara més, qui m’havia de dir que m’alegraria de veure’l! -diu la Laia deixant anar una sonora riallada. Està contenta. Finalment, tot ha anat prou bé. Pensa que la nit de Nadal és realment especial i que ha d’intentar, a partir d’ara, mirar-se el seu cunyat amb uns altres ulls. Feia temps que no se sentia tan feliç; està segura que el que sent és allò que se’n diu l’autèntic esperit nadalenc.

El que no sap és que aquest estat d’ànim tan plaent li durarà ben poc; just fins que entrarà a l’habitació dels nens, s’acostarà a fer un petó de bona nit al gran, en Pere, i aquest li deixarà anar:

– Mama, de gran vull ser igual, igual que el tiet Felip!

Cop de porra al tió!

Cop de porra al tió!

Nadal 2019El dia 24 de desembre del 2019 un munt d’efectius de les Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado (que a partir d’ara anomenaré “Fucusé”, per abreviar) es van veure obligats a passar les festes de Nadal a Catalunya. Les Fucusé (ho accentuo perquè trobo que queda més amable, i tot el que contribueixi a fer més afables les Fucusé crec que és benvingut) no estaven contentes amb la decisió que havien pres els alts comandaments. Concretament, consideraven que “estar aquí en Navidades es una puta mierda”. Tot i això van intentar passar el tràngol de la millor manera possible. Els integrants de les Fucusé estaven segurs que la nit de Nadal no hi hauria gaire feina: era moment d’estar amb la família, i estaven bastants convençuts que fins i tot els independentistes més abrandats es quedarien a casa. Les Fucusé també estaven enyorades; serien uns dies molt durs i tenien ben clar que els calia pensar alguna cosa per fer passar el temps tan de pressa com fos possible.

Hi va haver uns quants membres de les Fucusé que van tenir una idea que els va semblar que podia ajudar a aixecar els ànims del personal. Algú els havia explicat la tradició catalana de fer cagar el tió i van decidir fer-se la seva. Van anar a comprar uns tions i la nit de Nadal van desenfundar les porres i van picar els troncs mentre cantaven versions de nadales que prefereixo no escriure per por d’acabar a l’exili o a la presó.

El cas és que van xalar molt, es van esbravar de valent i se’n van anar a dormir prou tranquils i conformats. L’endemà recordaren com de bé s’ho havien passat i compartiren vídeos i brometes (que tampoc escric per la mateixa raó d’abans) amb membres de les Fucusé que estaven allotjats en altres indrets de la nostra catalana terra i que, empesos per l’exemple del que veien, s’animaren a emular-los i fer cagar també el tió a cops de porra.

I badant, badant, ja es van trobar que era Sant Esteve i, sorpresos i plens de gelosia, comprovaren que els catalans seguíem fent festa i que rematàvem l’atipada amb uns bons canelons, mentre que ells seguien menjant  croquetes resclosides.

El dia 28 la tranquil·litat se’ls va acabar. Tsunami Democràtic va fer un comunicat convidant tothom a fer baixar els torrons omplint els edificis governamentals de llufes. A Via Laietana, com és habitual, el desplegament de les Fucusé era enorme, i també la gentada armada amb ninotets de paper i un tros de cinta adhesiva. Es preveien enfrontaments i la tensió era altíssima. Els dels ninotets volien acostar-se a la comissaria i les Fucussé volien impedir-ho.  Que comencessin les càrregues no va sorprendre a ningú. En canvi, el que va passar quan les Fucusé van començar a repartir cops de porra serà recordat per sempre més.

Els membres de les Fucusé es van adonar de seguida que alguna cosa passava a les seves porres. Cada vegada que l’arma colpejava algú, sonava una nadala cantada amb veu de barrufet: “El noi de la mare”, “El 25 de desembre” i fins i tot “Los peces en el río” van començar a sonar tan indiscriminadament com els cops que habitualment repartien. A més a més, de seguida van comprovar que les garrotades no feien cap efecte: era com si les porres fossin de cotó fluix. Ràpidament intentaren canviar-les per unes altres, però fou inútil: la màgia del tió les havia afectat a totes. La sorpresa va ser majúscula; l’estupefacció, infinita;  la hilaritat que despertava el fet que les porres fessin sonar nadales amb veu ridícula, descomunal. Primer rigueren els manifestants: reien pel que veien, pel que sentien i perquè hi havia moltes iaies de riure gallinaci altament encomanadís. Les Fucusé van intentar aguantar el tipus però els va resultar impossible: es volien fer els durs, però qui es pot resistir a les riallades de les iaies catalanes? Ni tan sols les dures i entrenades Fucusé pogueren i, tot i que a contracor, esclafiren a riure sorollosament. El que va passar a partir d’aquell moment va sorprendre a tothom. Diu el proverbi xinès que quan rius de valent amb algú ja mai més el podràs odiar. Tota la Via Laietana era un no parar de riure, i el que passava allà no era un cas aïllat: hi havia hagut intents de càrregues per tot el territori i, per tant, tot Catalunya reia. Es van viure escenes que mai ningú no s’hauria pogut imaginar. Per començar, les Fucusé, veient que no podien fer la seva feina, van decidir unir-se a la festa i van compartir les porres amb els manifestants, que ballaren el ball de bastons més divertit, curiós i musical de la història. A les dotze del migdia, Tsunami Democràtic havia donat la consigna secreta de representar escenes dels pastorets pels carrers i per les places. Quan les Fucusé ho van veure, cridaren: “Que nos dejen actuar!!”. Durant uns breus instants els manifestants es van alarmar. No calia: el que volien era fer ells també de Lluquet, Rovelló o de dimoni, i fins i tot i havia qui es delia per ser l’arcàngel San Gabriel. Els manifestants s’obriren de cor i els cediren el protagonisme: les interpretacions dels membres de les Fucusé arrencaren fervorosos aplaudiments per part del públic que, admirat, celebrava veure la transformació que estaven experimentant aquelles persones que, fins feia tan poc, es mostraven sempre tan bel·ligerants.

Però la festa tot just havia començat: uns espavilats alumnes de quart d’ESO veieren en aquella celebració extraordinària una oportunitat de negoci i acudiren a vendre capses de polvorons a la multitud per poder finançar el viatge de final de curs. Això va donar peu a estranys concursos que consistien a engolir el màxim de polvorons en cinc minuts o a premiar la capacitat de dir “Pamplona me la repampinfla”, entenedorament i sense esquitxar a ningú, amb un polvoró a la boca.

I no se sap d’on aparegueren porrons de vi bo i vinitos de Jerez, neules i alfajores i, fins i tot, croquetes i canelons que foren compartits amb gran alegria. Els manifestants, les Fucusé i l’alumnat de quart d’Eso se sentiren imbuïts de la joia del Nadal i, plens d’esperança, entengueren que aquella nova i inusitada germanor només podia portar coses bones.

La notícia del que estava passant va arribar a orelles de ministres i altres mandataris, que decidiren que calia aturar-ho immediatament. El problema és que no se’ls acudia com fer-ho. Enviar més Fucusé contra les Fucusé, que segons ells havien perdut el nord, no era ni viable ni recomanable. Denunciar les Fucusé al Tribunal Constitucional no els semblava una bona idea. De fer política, dialogar o, simplement, parlar amb el President de la Generalitat no en sabien perquè no ho havien fet mai. Optaren per esperar que els membres de les Fucusé, esgotats de tanta festa, es retiressin a dormir la mona. La decisió estava presa: l’endemà els enviaren de tornada a casa sense dilació i “asunto zanjado”.

Si el que heu llegit fins ara us ha sorprès, espereu a saber el que va passar els dies següents. Les Fucusé ompliren els autocars que els havien de tornar a casa amb gran alegria. No hi comptaven gens, i passar cap d’any i reis amb la família seria genial. Com que encara els envaïa l’entusiasme i tenien els cors plens de la joia de la festa del dia abans i els mòbils curulls de contactes d’independentistes  amb qui, en poques hores, havien forjat una forta amistat, cantaren a ple pulmó i al llarg de molts quilòmetres: “Estamos con ellos, oe! Estamos con ellos, oe!”

I és que, després de les hores que havien compartit amb els manifestants, s’havien adonat que bàsicament el que volem és fer la nostra i que això no implica odiar a ningú. Que diem de tot cor “que bonica és Córdoba!” i “que bons els bocatas de calamares!” i “que fresca i regalada és l’aigua del Guadalquivir!”, i que aquestes afirmacions no són incompatibles amb la voluntat de viure sense que cap estat ens reprimeixi i ens tanqui a la presó per exercir el dret a decidir en llibertat.

I, com que entengueren aitals arguments, així que arribaren a casa es dedicaren a explicar-los a familiars, veïns, amics i coneguts, i, poc a poc, tot Espanya entengué, per fi, el nostre tarannà, els nostres desitjos i la nostra forma de pensar, i s’alçaren de tots els racons de la península Ibèrica les veus que demanaven que a Catalunya es fes un referèndum. Explicaven a tothom qui els volia sentir que el dret a decidir és universal, i fins i tot hi havia qui cantava allò de “Se lo merecen, se lo merecen”.

I els polítics, davant aquell tsunami de veus aclamadores, es veieren obligats a respondre. El primer que feren fou alliberar els presos polítics. Després, permeteren que els exiliats tornessin sense represàlies. I res: ara ja només hem d’esperar que ens diguin la data del referèndum.

I, recordeu, tot ho hem d’agrair a la màgia del tió!

 

******************

El que explica aquest conte pot semblar absurd i fora mida. Una bestiesa. Ho és en la forma però no en el fons. En els contes de Nadal et pots permetre el luxe de fer que les coses bones passin. El luxe de fer que qui, habitualment pega, parli. El dedico a tota la  bona gent que tenim a la presó i a l’exili i a totes les víctimes de la repressió. Perquè la situació real és de veritat absurda i fora mida, una autèntica bestiesa.

Sit and talk: fem que les coses bones passin.

 

Els tres reis i un republicà

nadal copyVa claudicar. Després de molt insistir, l’argument d’ella el va tombar. Aquell “doncs ja explicaràs tu als teus fills per què els reis no els han portat regals” li va desmuntar les raons. S’hi havia oposat amb fermesa, assegurant que un republicà de soca-rel com ell no havia de deixar entrar reis a casa, ni tan sols si eren simbòlics. I si finalment va acceptar, molt a contracor, va ser amb una condició: els reis passarien per casa però ell no els aniria a esperar. La sola idea de fer veure que estava il·lusionat davant “ses majestats” li regirava l’estomac. Se n’havia lliurat  sempre gràcies a la feina, però ara els seus horaris havien canviat i, si no s’hagués plantat, s’hauria vist obligat a inclinar-se davant el trio coronat. La dona va acceptar que no els acompanyés sempre que ell aprofités aquella estona per anar a buscar els regals i amagar-los a casa.

Va arribar el dia. La dona i els fills eren a veure la cavalcada i ell anava amb el seu cotxe, un Seat Ibiza groc, carregat fins al capdamunt de joguines embolicades amb papers de colors llampants. Se sentia atabalat, disgustat i ple de sentiments contradictoris. Es preguntava si estava educant bé els seus fills deixant que adoressin reis. I si se li tornaven monàrquics? Es consolava pensant que tot plegat no era res més que una tradició i que potser no calia donar-hi tanta importància, però el mal humor i les ganes que tot hagués passat no les hi treia res ni ningú.

Va arribar al carrer on vivia i va trobar-se que una tanca li barrava el pas. S’ho trobava sovint: un veí feia obres i necessitava fer passar camions. S´hi va apropar, va baixar del cotxe i va veure que el camí estava lliure. Va pensar que, de ben segur, si el carrer estava tancat era per la distracció d’algú que havia marxat amb presses i sense acabar de fer bé la seva feina. Decidit, va apartar la tanca i va tirar avall.

Ja era a mig carrer quan es va adonar que en direcció contraria avançava alguna cosa: només distingia llums i li semblava sentir un gran rebombori. Es preguntava què deuria  estar passant i no encertava a endevinar-ho. Va tardar una bona estona a adonar-se que el que li venia per davant era la cavalcada de reis i que aquesta era la raó per la qual s’havia trobat el pas tancat.

Les seves cabòries es van esvair de cop, el mal humor va deixar pas al neguit i una pregunta li va començar a martellejar el cervell insistentment : “Què faig? Què faig?”

La situació era molt complicada. La cavalcada avançava cap a ell. Aparcar era impossible: el carrer era massa estret. La cavalcada avançava cap a ell. Si tirava endavant toparia amb el tractor que, ara ja ho veia clarament, portava el rei blanc. La cavalcada avançava cap a ell. Tampoc no tenia espai per fer mitja volta. “Què faig? Què faig?”, es preguntava sense trobar cap resposta. La cavalcada i dos guàrdies civils avançaven cap a ell.

El van fer baixar del cotxe i li van preguntar:

-“Se puede saber que coño hace, señor?”

Ell va intentar explicar el que li havia passat. No va ser gens fàcil. Va començar en català però de seguida es va passar al castellà per intentar caure el màxim de bé als guàrdies civils. Mentre la seva boca emetia excuses en la lengua del imperio el seu cervell el censurava per haver-se sotmès tan fàcilment a les forces d’ocupació. El resultat va ser un discurs en catanyol altament inintel·ligible i un conclusiu “este va bebío o drogao” per part de la benemèrita.

-Yo no fumo ni bec! Si quieren bufo! –va exclamar ell indignat.

I, mig fora de si, va afegir:

-Vull que vengan els mossos i me traigan un aguacate!

-Se està usted riendo de nosotros?

-No, no! Y ahora! Es que cuando tradusco nervioso me pasa esto. Quería decir un advocado. Es como los que li diuen mànec al mango, la fruita, entiende?

Els dos guàrdies civils no ho van entendre, però no podien dedicar ni un minut més a discutir. Tenien la cavalcada gairebé al damunt, la gent començava a envoltar el cotxe i calia trobar un solució ràpidament. De seguida es van posar d’acord i van començar a donar ordres:

-Suba al coche y tire p’atrás. Yo me subo encima pa’ que la gente me vea y no haya ningun accidente. Mi compañero irá abriendo paso. Lo ha entendido?

-Sí, de seguida m’hi pongo. No sufra: iré copo a copo, a poco, a coco a paco, despaquito… Vull dir, lento, collons!

Els dos guàrdies civils no van pensar “d’on no n’hi ha, no en raja” perquè les seves respectives àvies eren de Toga del Toreo i d’Eranjuez del Pasodoble. Però la cara que van fer expressava exactament el mateix que la tan nostrada dita.

Ja em teniu el Seat Ibiza groc reculant amb un guàrdia civil al damunt i un altre al davant obrint pas. I ell a dins intentant tirar enrere sense fer esses mentre pensava que allò podia tenir unes conseqüències terribles. Una angoixa tremenda s’anava apoderant d’ell. Un munt de mòbils l’estaven fotografiant i gravant. Segur que l’endemà sortiria a tots els diaris i allò es comentaria a les xarxes. L’endemà? Ja devia estar passant! Anava enrere seguint les indicacions del guàrdia civil mentre s’imaginava els comentaris que sortirien a la premsa. No tindrien pietat. Estava segur que interpretarien les imatges a la seva manera i que sortirien coses com “Independentista peligroso secuestra a guardia civil y le obliga a subirse encima de un coche amarillo para vengarse” o “La gloriosa y refulgente Guàrdia Civil para a tiempo un intento de sabotear acto monàrquico con tres reyes venidos de fuera”. Tirava enrere tan recte i a poc a poc com podia. Patia com un condemnat i, de sobte, els ulls se li van omplir de llàgrimes. Aniria a la presó, segur que sí! ¿Quina diferència hi havia entre pujar damunt d’un cotxe de la guàrdia civil a demanar calma en una manifestació o passejar un guàrdia civil damunt del cotxe marxa enrere enmig d’aquella munió? Estava perdut. I per si això no fos poc, de nom es deia Jordi!

A la fi van arribar al cap del carrer i van aconseguir treure el Seat Ibiza del recorregut de la cavalcada. En Jordi va sortir del cotxe fet un mar de llàgrimes. Després que es va haver eixugat els mocs el van fer bufar. Com que va donar negatiu, els guàrdies civils el van deixar anar recomanant-li que no retirés mai més una tanca. Van afegir que havien de marxar, que els reclamaven en un altre lloc, i que ja li enviarien la multa que li corresponia.

No acabava d’estar segur de si podia respirar tranquil o no. Era conscient que podien passar un munt de coses, sinó immediatament, l’endemà o els propers dies. Així que va entrar a casa seva, va amagar els regals. Quan la seva dona va arribar li va fer saber que els nens s’havien quedat a sopar a cals avis.

-Tu i les teves manies! – li va etzibar la dona.- La cavalcada ha sigut fantàstica! Que burro que ets que te l’has perdut!

Ell se la va mirar, es va queda lívid i es va desplomar. Va quedar a terra estès. Ella, espantada, va intentar reanimar-lo. No va ser fàcil. Estava a punt de cridar una ambulància quan ell, per fi, va obrir els ulls. Alleugerida, però encara molt nerviosa, la dona va necessitar disculpar-se:

-Ho sento, ho sento! Ara veig com es de difícil això per a tu. No pateixis, no pateixis més! Visca la república! L’any vinent agafarem vacances i ens n’anirem ben lluny. Allà on sigui donarem els regals als nens i els direm que els han portat els tres, els tres…

-Els tres porquets! –va afegir en Jordi amb un fil de veu i un mig somriure extenuat.

 

No sé si sabré viure sense tu

 

Te n’aniràs. Ara ja ho sé segur. M’ho ha dit el metge. No serà ràpid però t’aniràs i serà definitiu. I em sap una mica de greu estar contenta, però estic bastant convençuda que l’alegria serà el sentiment que s’apoderarà de mi quan el teu adéu sigui tan real com el fet que un dia vas aparèixer a la meva vida.

M’has fet mal, molt malt i me n’has fet massa sovint. Per culpa teva he sentit un dolor que semblava que m’esquinçava les entranyes i que m’ha fet la vida terriblement complicada. Un dolor intensíssim que no m’ha marxat fins que tu ho has decidit.

Sempre he hagut d’anar amb tu quan així ho has volgut.  M’has impedit, apareixent sobtadament, fer coses que em venien molt de gust. M’has obligat a fer canvis de plans contra la meva voluntat. Et podria fer una llista de les muntanyes que no he pujat perquè tu no m’has deixat o de les festes a les que he renunciat perquè, sincerament, sabia que si hi anava amb tu m’ho faries passar malament.

No sé si sabre viure sense tu i, tanmateix, cada vegada que et veig no puc evitar desitjar que desapareguis d’una vegada per totes. Ets responsable de molts dels meus maldecaps. Tota la vida m’has marejat fins a deixar-me sense forces. I jo, com moltes altres dones, he tirat endavant tot i la teva presència. Incorporant la teva existència a la meva vida i fins i tot, a vegades, auto enganyant-me i fent veure que el que passava no era tan greu.  Sempre has fet el possible per trasbalsar-me fins a límits insospitats.

No sé si sabré viure sense tu perquè, malgrat tot, també hi hagut coses bones entre nosaltres. Mai no oblidaré la impressió del dia que ens vam conèixer ni les vegades que, sí, em fa mal reconèixer-ho, m’has fet sentir dona. Els meus fills te’ls dec a tu. En podria haver tingut uns altres. Però els que tinc i que tan estimo, ho tinc ben clar, te’ls dec a tu. I, fins i tot, et vull agrair totes les vegades que has marxat. L’alliberament ha estat tan gran que, sovint, així que eres fora jo em sentia plena d’energia i amb una força que només durava fins que tornaves. Tu sempre has tornat.

No sé si podré viure sense tu i, si escric aquestes línies, és per poder llegir-les si mai, quan ja no hi siguis, t’enyoro. Repassant-les, recordaré  el teu maltractament  infinit i les teves ganes de sang tan terribles i oblidar-te em serà una mica més fàcil.

No sé si sabré viure sense tu, però ho hauré de fer. I et ben juro, t’ho dic ben clar, que si mai et trobo a faltar la nostàlgia em durarà ben poc. Tu no hi seràs però jo sí. Disposada a viure la vida d’una altra manera. Disposada a acceptar que les etapes es van succeint i que, ara per ara, res em fa pensar que la propera no pugui ser molt millor que les anteriors.

El metge m’ho ha dit i no en té cap dubte. No trigaràs gaire a marxar. No pateixis, aguantaré al teu costat fins al final. Però també vull que sàpigues  que quan la teva absència sigui un fet sortiré i m’emborratxaré. Cremaré tot els teus records: tampons i compreses aniran al foc sense pietat. I celebraré, com si m’hagués tornat boja, que a la meva vida, per fi, ja no hi haurà  regles!

Només per una

Hi ha quatre homes a la presó només per urna raó.

Dos terrossos de sucre

 

Necessitava trfelicitacionadal2018eballar durant les vacances de Nadal. Estava pelat. A casa li donaven just per menjar i pagar el transport a la universitat, però res més. Tenia moltes ganes de tenir diners per anar a concerts, sortir de festa o comprar-se aquella jaqueta que tant li agradava. Ja ho tenia decidit: treballaria aquelles vacances

Va preguntar en un munt de botigues  i no va tenir sort. Se’l miraven i, ell n’estava segur, portar diverses arracades a cada orella i una cresta bicolor per pentinat feia que no el consideressin adequat en molts establiments. “Maleïts capitalistes plens de prejudicis”, murmurava cada vegada que sortia per la porta després d’entomar un “no”.

Després de voltar molt i anar baixant expectatives va trobar un lloc on li van dir que sí. De gust no li venia, fer allò que li demanaven. Però com que no tenia cap altra alternativa, va acceptar. Treballaria en un centre comercial fent de Pare Noel. Va empassar saliva diverses vegades quan va veure la disfressa que s’havia de posar: l’únic de bo que tenia és que quedaria tan camuflat que ningú no el reconeixeria.

Li van deixar ben clar el que havia de fer. No era pas difícil. S’havia  d’estar a l’entrada del centre comercial i saludar les criatures amb un “ho, ho, ho”. Si li deien alguna cosa, havia de contestar amablement i sense comprometre’s gaire. També  havia de donar als petits un caramel o dos. “Més no”, va insistir moltes vegades la noia que li donava les instruccions.

El primer dia se li va fer llarguíssim. Se sentia totalment ridícul vestit d’aquella manera. En la intimitat del lavabo de casa seva havia assajat una vegada i una altra el “ho,ho,ho”, però tot i això no se’n sortia. Tan aviat li sortia tan greu que semblava que havia de morir ofegat com, per evitar-ho, feia uns crits tan estranys que, opinava ell, es devien confondre amb l’udol d’un mussol entotsolat dins la nit d’un bosc. “Quina merda de feina”, es repetia mentalment  sense saber que el pitjor encara no havia arribat.

La segona jornada de treball coincidia amb l’inici de les vacances escolars. Les criatures ja no tenien classe i acudien al centre comercial arrossegades pels seus progenitors. Llavors va començar el drama. A partir d’aquell dia va haver de suportar tota mena d’atacs a la seva persona: un nen li va trepitjar el peu amb una força inusitada, només per comprovar si era una persona o un nino; una nena li va estirar els pantalons avall moguda per la mateixa curiositat; cada dos per tres, petits monstres s’abraonaven damunt seu mostrant una alegria desmesurada pel simple fet d’haver-se’l trobat. S’hi llançaven sense manies, a la brava, i ell intentava esmorteir els cops com podia, intentant salvar les parts sensibles i evitar mals irreparables. Vivia aquelles eufòries infantils com un autèntic atemptat a la seva persona. Si els atacants haguessin sigut més grans s’hi hauria tornat i, a més a més, els hauria denunciat: les esgarrapades i els morats que lluïa al final del dia haurien estat proves irrefutables en el judici. El que trobava més incomprensible era que, mentre ell patia tota mena d’agressions, els pares dels petits energúmens s’ho miraven satisfets i els reien les gràcies sense mostrar mai cap mena de pietat per l’entranyable Pare Noel que ell representava. No hi podia fer res. Deixava anar “ho, ho, ho” aquí i allà i repartia caramels mentre s’adonava, mig amoïnat, que desitjava fortament que provoquessin unes bones cagarrines a aquells petits éssers infernals i, per extensió, als culpables que fossin al món.

Sovint, després de la feina, anava a fer una cervesa amb la Sònia, una amiga que tenia la virtut de saber escoltar i, alhora, de saber canviar de tema quan ell estava a punt de convertir la conversa en un enfilall de queixes en què ell apareixia sempre com el màxim candidat a màrtir de l’any.

-Prou! -li va dir el primer dia després d’escoltar-lo una bona estona-.  Quants terrossos de sucre et poses al cafè?

– Un. Un terròs o un sobre –va contestar, sorprès pel gir sobtat que havia pres la conversa.

– A partir d’ara, que en siguin dos! Mentre facis aquesta feina els necessitaràs.

Ell va fer que sí amb el cap. Després, van parlar de la festa de cap d’any que volien preparar i de moltes altres coses. Quan es van acomiadar, ella li va recordar, com ho faria en endavant cada vespre:

– Dos terrossos de sucre i tot serà molt més fàcil.

I, sovint, afegia:

– El Nadal és temps de sucre!

I marxava rient. Ell sempre es quedava amb el dubte de si se’n fotia o si només volia fer-li la vida una mica més fàcil.

El seu dia a dia es va convertir en una lluita per la supervivència i, a l’esforç per mantenir intacta la seva integritat física, va haver d’afegir-hi ben aviat un dilema moral que, ho notava prou, l’estava trasbalsant molt més del que voldria. La responsable de tot plegat era la Lara, una nena que se’l va quedar mirant el primer dia que el va veure sense dir res, i que dos dies més tard se li va acostar i li va preguntar si li podia demanar una cosa. Ell va deixar anar un “ho, ho, ho” assertiu. La nena li va estirar la jaqueta: volia que s’ajupís per parlar-li a cau d’orella. Aleshores, li va etzibar

– Vull un regal per la meva mare: un novio o, com a mínim, un amic. Pots fer-ho, si us plau? Si us plau…!

Ell va contestar amb una altre “ho, ho, ho” que va intentar que sonés com un “m’agradaria molt però no t’ho puc assegurar”. Va estar de seguida segur, però, que la Lara no ho havia interpretat així: la nena va somriure, un agraïment infinit va brollar dels seus ulls i li va dir un “gràcies” tan sentit que ell no es va veure capaç d’articular ni un trist “ho” per acomiadar-se.

Si no hagués vist la nena mai més ho hauria oblidat, n’estava ben segur. Però la Lara, de tant en tant, apareixia pel centre comercial, i sempre s’ho feia venir bé per acostar-se, agafar-lo un moment de la mà i recordar-li:

– Li faràs el regal a la mama, oi?

I ell notava que se li encongia el cor mentre deia el “ho, ho, ho” de costum. Què podia fer? Li sabia greu per la nena, però també sentia que solucionar aquell assumpte no estava a les seves mans. I, tanmateix, es descobria valorant tota mena de possibilitats que competien per guanyar el premi a la idea més estrafolària i desencertada. Se li va acudir que podria acostar-se a la mare vestit de Pare Noel i preguntar-li si havia provat una aplicació de cites que anava de primera. No, no era una bona idea: la dona es podria queixar i segur que l’acomiadarien per extralimitar-se en les seves funcions. Se li va ocórrer, també, fer veure que a la Lara li havia tocat un premi dins d’un caramel: anar a prendre una xocolata amb xurros amb el Pare Noel.  Però, decididament, no era una bona pensada. Tot plegat resultava massa inversemblant i ximple. Si almenys tingués algun amic prou gran per demanar-li que intentés fer amistat amb ella… Però no era el cas.

La Lara hi insistia cada cop que el veia. La persistència de la nena feia que ell se sentís cada vegada més compromès. El pes d’aquella responsabilitat l’amoïnava amb desmesura, i la sensació de no saber com sortir-se’n li produïa un neguit que feia de molt mal comportar.

Un vespre, no es va poder aguantar més i ho va explicar tot a la Sònia. Ella se’l va mirar amb ulls de sorpresa i va considerar:

– Potser amb dos terrosos de sucre no en tindràs prou…

Durant una bona estona no van dir res. Seriosos, cadascú pel seu compte, pensaven en una possible solució. Com que cap dels dos la va trobar, van canviar de tema i de la Lara no en van parlar més.

Tanmateix la nena seguia apareixent i recordant-li una vegada i una altra que tenia pendent aquell regal. Una nit no va poder més: se sentia tan aclaparat i la preocupació era tan intensa que va decidir fer una cosa que sempre li havia costat molt: parlar de problemes personals amb la seva mare. Li va explicar, sense donar massa detalls, el que li passava amb la petita Lara. Ella va sospirar, va prémer els llavis uns instants i li va dir:

– És molt difícil que una criatura sigui feliç si els seus pares no ho són.

I aquí es va acabar la conversa. Era una dona de poques paraules i, encara, les que deia, sovint no sabies pas com interpretar-les. Ell va assentir i li va fer un petó. Se’n va anar a dormir amb les paraules de la seva mare al cap. No acabava d’entendre de què li servirien, però no podia deixar de pensar-hi. Es va ficar al llit i, rumiant-t’hi, es va adormir. Necessitava descansar: la feina el deixava baldat del tot. Aquella nit va somiar amb la Lara i la seva mare, i també amb la Sònia, que tota l’estona deia amb una veu que semblava venir de lluny: “Dos terrossos de sucre…! Dos terrossos de sucre…!”

L’endemà es va despertar animat. No sabia si tenia la solució, però com a mínim tenia una idea i estava decidit a portar-la a terme. Quan la Lara va aparèixer i s’hi va acostar, li va lliurar una carta:

– Té, és el regal per a la teva mare.

La nena va agafar el sobre i li va dir gràcies. Tot seguit va córrer a donar-lo a la seva mare, tot dient-li que era un regal del Pare Noel. La dona el va obrir i va llegir el que hi deia. Es va mirar aquell Pare Noel tan curiós que li enviava missives a través de la seva filla i, tot seguit, va dedicar un gran somriure a la nena.

No va tornar a veure la Lara fins al cap de tres dies. La nena se li va acostar i li va fer el gest que ell tan coneixia: volia parlar-li a cau d’orella.

– Gràcies! No sé si la mama té un novio, però des que li vas donar la carta està molt més contenta.

Ell es va sentir alleugerit. Se n’havia sortit. Ara ja en podia estar convençut. La nena va continuar parlant:

– Ja sé que la barba i els cabells que portes són de mentida. Fa molts dies vaig veure com entraves al lavabo vestit com una persona normal i després en sorties vestit de Pare Noel.

El noi va sentir una barreja de sorpresa i indignació. Què volia dir, allò? Aquella nena angelical i educada era, ara se n’adonava, un ésser manipulador. Aquella criatura havia traçat un pla maquiavèl·lic per aconseguir el seu objectiu. Li havia fet creure que era un ésser innocent que confiava indubtablement en els poders màgics del Pare Noel. Ara, commocionat, sabia que la nena era plenament conscient que ell no tenia cap mena de poder i, tot i així, s’havia aprofitat de la situació obligant-lo a solucionar un problema que ell no havia creat i del qual no tenia cap mena de responsabilitat.

Tot això li va passar pel cap com un llamp. Mentrestant, la nena se’l mirava atentament. Estranyada del mutisme del noi i notant la seva confusió, va parlar mot baixet i amb to consolador:

– No et preocupis. La mama ja em va explicar que els Pares Noel moderns no van tot el dia vestits de vermell. La mama també em va dir que la barba ja et creixerà i que, quan siguis gran, segur que es tornarà de color blanc. Em va dir que això passa a tots els Pares Noel però que, encara que tinguin els cabells foscos perquè són joves, de màgia en tenen igual. O sigui que, de veritat, si la mama ho diu, tu no et preocupis.

Ara sí que se sentia en total estat de xoc. Encara no s’havia recuperat de la primera afirmació de la nena que ja s’havia de recuperar de la segona. Just llavors, es va apropar la mare de la Lara, li va dir gràcies i va somriure.

Ell, encara mig espaordit, va pensar que a qui calia donar les gràcies era a la seva de mare i a la  seva lacònica manera de parlar. Sentia que havia de dir alguna cosa però no acabava d’encertar el què. Les úniques paraules que va ser capaç d’articular van ser:

– Dos  terrosos de sucre! El Nadal és temps de sucre!

La mare de la Lara va notar que estava atabalat i no va voler incomodar-lo més. Va fer un gest de dir adéu, va agafar la seva filla de la mà i es van girar per marxar. No eren gaire lluny quan van sentir un “ho, ho, ho” que a totes dues els va semblar digne del millor Pare Noel.

 

També hi ha dracs marins

Ja fa uns dies us vaig anunciar la meva col·laboració amb La Platjeta i Cap a Mar. Per a celebrar Sant Jordi els vaig enviar una llegenda que s’explica sobre un drac de Begur. Aquí la teniu.

Fa molts  i molts anys a Begur hi vivia un drac. La gent n’estava molt contenta. En aquells temps encara no hi havia llum als carrers ni a les cases i el drac, amb les seves flamarades, els encenia el foc de la llar, els il·luminava i, si calia, guiava les barques a port. Cada nit, quan acabava la feina, s’adormia damunt del mar. Li anava bé per a refredar el foc que tenia a dins. Sempre es despertava d’hora, just abans que les barques es fessin a la mar.

Un dia, els pescadors van arribar a la platja i es van adonar que el drac encara dormia. Van avisar les gavines, però el seus xiscles no van despertar el drac. Un dels pescadors, el més agosarat, hi va pujar damunt escalant per les escates. Els altres s’ho miraven molt preocupats. A un li va caure una llàgrima, i si el drac havia mort? Van respirar tranquils, el drac encara tenia foc dins la panxa. El pescador que hi havia pujat al damunt ho va poder comprovar mirant dins la boca que el gran animal tenia una mica oberta. Tothom sap que mentre un drac té foc dins la panxa és ben viu.

El van deixar dormir. Hi ha molts animals que ho fan durant l’hivern. Però el cas és que el drac de Begur va continuar dormint, setmanes, mesos, anys i encara hi és allà ben adormit.  Sabem que es viu perquè cada matí és veu una  boirina que surt, de ben segur, del seu foc interior. Això sí, al damunt hi han crescut pins i s’hi han plantat vinyes i oliveres. Això no vol pas dir que un bon dia no pugui passar que el drac de Begur es desperti i ens torni a escalfar amb el seu foc!

I si voleu veure els dibuixos del drac que han fet els més petits obriu aquest enllaç:

Per Sant Jordi, la nostra llegenda

Cap a mar

 

Fa molts anys que em dedico a explicar contes, llegendes i rondalles. Sovint la feina em porta a llocs que em sorprenen i als que segurament no hagués arribat mai si em dediqués a una altra cosa. Fa un temps vaig rebre un encàrrec molt engrescador del museu etnològic: em demanaven  d’explicar llegendes del mar juntament amb un pescador professional del port de Barcelona. Per preparar-ho em van convidar a fer una visita al port de mà de les noies de Cap a Mar: la Cristina i la Maria. Trepitjar el moll em va agradar. Veure els vaixells, els estris de pesca, les xarxes i ,sobretot, sentir explicar com és el dia a dia de la pesca barcelonina no només em va interessar molt sinó que també em va fer despertar records mig adormits. Visc a Malgrat de Mar i el meu pare era pescador, no era professional, però el mar, la barca i la pesca eren  la seva dèria principal. Jo també havia anat a la barca amb ell i, junts, havíem pescat molts peixos! En fi, que elles em van parlar del que es feia allà i jo els vaig explicar que el mar ha estat  també, des de sempre, una font de llegendes  que parlen de pescadors  i també d’altres personatges com els pirates i, encara més, que segons l’imaginari català el mar és ple d’éssers fantàstics amb unes capacitats extraordinàries!

En fi que una cosa va portar l’altra i si escric aquestes ratlles és perquè us volem  presentar una sèrie d’articles que sortiran simultàniament al  bloc de la meva web i també al de la web de Cap a Mar. La intenció és donar a conèixer l’imaginari que acompanya el món del mar i de la pesca. Ens agradaria que tot plegat servís per a compartir en família un patrimoni meravellós i, massa sovint, oblidat. I, sobretot, ens agradarà molt que hi digueu la vostra, que ens feu saber què us sembla el que  hi explicarem i que si teniu, vosaltres també, anècdotes o històries  ens les feu saber. Fins ben aviat!

Rebaixes

He sortit a comprar roba. Però he passat per davant d’un cinema i hi he entrat. Estic contenta: la pel·lícula m’afavoreix molt.

L’autèntic esperit nadalenc

nadal2016_alt1Feia deu anys que dirigia els Pastorets i sempre havia rebut un munt de lloances per la seva feina. Ell, però, mai havia acabat de quedar del tot satisfet. Considerava que disposava d’actors prou bons, amateurs però eficients, per a gairebé tots els personatges. Però cada any es quedava amb la mateixa sensació de fracàs amb un de concret, sempre el mateix que, si bé secundari, tenia un paper prou important: mai havia trobat una noia que fes de Mare de Déu com cal. Era extremament difícil trobar noies que poguessin fer el paper de Verge Maria i resultar creïbles. Ell volia una Mare de Déu que emocionés i que encomanés l’autèntic esperit nadalenc. Els primers anys havia pensat que el problema era que en Jordi Palómez, el que interpretava Sant Josep, era massa ben plantat, i que les noies que feien de Mare de Déu no podien evitar mirar-se’l d’una manera que feia massa palès un interès lasciu gens propi de Maria. De fet, en Palómez, va acabar aparellat amb l’última noia que havia fet de Mare de Déu amb ell. Des d’aquell any tots dos van passar a fer de dimonis peluts. Després d’això, el director va triar per fer de Sant Josep nois menys agraciats. Els buscava escarransits, granelluts, de nas tort i malgirbats, però res: es veu que aquest no era el problema. Les noies, sigui perquè se sentien poderoses allà sota els llums del teatre o sigui perquè volien sortir afavorides, assajaven i reproduïen, sense el seu permís, postures gens discretes. Mai, per més que ell ho intentava al dirigir-les, donaven la imatge d’una dona humil, virtuosa, senzilla i, encara menys, verge!

El director estava desesperat. Ja estaven assajant els Pastorets i, un any més, seguia sense Verge Maria. Va sortir del primer assaig tan amoïnat, amb tanta por d’estrenar i quedar-se amb la mateixa sensació d’insatisfacció dels anys passats, que va decidir anar a prendre una copa per animar-se una mica. Però vivia en un poble petit, on els dies de cada dia a l’hivern no hi havia gairebé cap local nocturn obert. Va acabar  prenent una ratafia en un bar amb karaoke de la carretera.

I tot i que no estava gens atent ni a la música ni als que cantaven, va ser allà on va fer el gran descobriment. De sobte, una veu li va cridar l’atenció. Va aixecar els ulls i es va fixar en la noia que cantava. El cert és que ho feia prou bé i no era pas lletja. Semblava senzilla, i la manera que tenia d’aixecar els ulls per llegir la lletra de la cançó li donava un aire molt semblant, va pensar ell, al que havia de tenir una Verge Maria.

Va esperar que acabés la cançó i es va fer trobadís amb la noia. Li va demanar si li agradaria de sortir als Pastorets. Va deixar la proposta concreta de fer de Verge Maria per al final, per no espantar-la. La noia no va mostrar un gran entusiasme, però tampoc va dir que no. Simplement el va informar que no s’ho havia plantejat mai, que ella treballava matant oques grasses per fer “fuà” i que per Nadal tenia molta feina, però que si els horaris li anaven bé ho podia provar.

I així va ser com la Jessica, així es deia la noia, es va presentar al primer assaig. La van posar al costat de Sant Josep i li van demanar que fes un posat de noia senzilla i que somrigués lleument. La noia ho va intentar: se la veia senzilla, però el somriure era d’allò més forçat. “Has de pensar en una cosa que t’agradi molt i somriure mentre mires Sant Josep”, va ser el consell del director. El resultat va ser nefast. A la Jessica li agradava la seva feina, o sigui que va pensar en el moment que el coll de l’oca feia “creeec” al retorçar-lo i es va mirar Sant Josep. El noi va fer un crit d’esglai. La mirada de la Jessica era la pròpia d’en Freddy Krueger. Estava a anys llum del que pretenia el director. Però l’home no es donar per vençut: va demanar a la noia que fes la mirada que feia al karaoke. Ella ho va intentar amb tantes ganes que va fer girar els ulls una vegada i una altra. El pobre Sant Josep va fer un bot: ara semblava que estigués al davant de la “niña diabólica” o de la Marujita Díaz. El director es va posar les mans al cap. Estava a punt de perdre la paciència quan la mateixa Jessica li va donar la solució:

-Escolti, si vol que faci com al karaoke posi’m una tele i llestos. I si pot ser amb la lletra de les cançons que m’agraden, millor. Me la penja allà i ja està–, va dir la Jessica assenyalant la paret interior del teatre.

I el director va pensar que, perdut per perdut, bé ho podia provar. L’endemà mateix la Jessica tenia una tele. Es va posar al costat de Sant Josep, va aixecar els ulls per mirar-la i va cantar la cançó amb veu molt baixa.

I Sant Josep i el director i els àngels i els arcàngels i els dimonis i els pastors, tots se la van quedar mirant. No podien fer una altra cosa: la Jessica era la Mare de Déu perfecta i, com que murmurava les cançons, semblava ben bé que estigues resant apassionadament. Estaven tots emocionats, tenien llàgrimes els ulls, les mans els tremolaven i els genolls els feien figa.

Aquell any els Pastorets van ser un èxit total. Èxit que va travessar fronteres i va omplir el teatre de forasters que venien de pobles propers i llunyans  atrets per aquella, ja famosa, Mare de Déu que traspuava l’autèntic esperit de Nadal.

El director estava exultant, i la Jessica també. I és que quan la noia aixecava els ulls i els girava lleument cap a un costat per llegir la lletra de la cançó semblava ben bé que entrés en un total èxtasi espiritual. Que les cançons que la Jessica murmurava  fossin “Haz de mi lo que quieras” de Los Chunguitos i “Sexy o no” de Las Bistecs en el fons no tenia cap importància, era només una anècdota que no calia escampar. Al cap i a la fi, quan arriben les festes de Nadal, tothom sent l’autèntic esperit nadalenc com vol o com pot.

 

 

Contraportada

portada  Ja fa temps, quan estàvem preparant el llibre, en Jordi Soler Camardons de Voliana Edicions em va dir: “Assumpta, has d’escriure la contraportada.” Horror! Jo estava convençuda que la contraportada sempre l’escrivia algú altre. Algú disposat a parlar bé del llibre i a adular l’autor o autora amb total desmesura. Si l’havia d’escriure jo, què havia de fer? Fer un escrit d’autobombo i inventar-me, per exemple, que el text l’havia escrit un periodista del Kurdistan (per justificar que no el conegués ningú)? Una altra opció era posar petites frases plenes de lloances i signar-les amb noms poc compromesos com ara Clara Dou de Riudellots o Penèlope  Serrat Sabina. Fins i tot se’m va passar pel cap regalar un sac de fesols del ganxet de Malgrat a un tertulià famós per tal que digués alguna cosa relacionada amb el llibre, a poder ser bona. Però el cert és que aquesta i altres opcions m’omplien d’una vergonya indescriptible.

Al final vaig optar per explicar d’on penso jo que surten els meus contes. Us deixo la contraportada, potser us animarà a comprar el llibre o potser no. Però com a mínim,  no s’hi diu res  bo de mi.

“He tingut la gran sort de néixer en una família nombrosa i amb un arrelat, profund i, m’atreviria a dir, especial sentit de l’humor. De la meva àvia vaig aprendre dites que no he sentit en boca de ningú més. Sentències com “Déu me’n guard d’un ja està fet”, expressions com “Endevinati el grandi secreti!” o advertències del tipus “Nena, no beguis més aigua o et quedaràs hidròpila” eren el pa de cada dia a la meva infància. Haig d’agrair que m’hagin ensenyat a mirar el món per un forat, a fer ús de la ironia, a somiar truites i també a enfadar-me només per les coses per les quals val la pena enfadar-se. Em sembla que és de la barreja de tot això d’on surten els meus contes. De tot això, de les trompades que m’he fumut i del munt de converses que he sentit anant amunt i avall amb la Renfe.”

Ets l’enciam de la meva amanida

enciamDesprés del segon plat ell li va agafar la mà i li va dir “ets l’enciam de la meva amanida” i  ella se’l va quedar mirant , callada, mentre intentava decidir si allò era una floreta o un insult. Com que no en treia l’entrellat va argüir que necessitava anar al lavabo. Només era un excusa per rumiar-hi.

Mentre pixava, va pensar que bé es podia tractar d’un elogi, fins i tot d’una declaració d’amor. L’enciam, considerava ella, és importantíssim en una amanida i potser ell pensava que ella també ho era a la seva vida. També és diu que l’enciam és el llit de l’amanida, ves que no li estigués dient d’una manera subliminal que es volia allitar amb ella. I, encara més, l’enciam era una verdura sana, fresca i bona i ella també és considerava mereixedora d’aquests adjectius.  Ja estava a punt de tornar a la taula i obsequiar-lo amb un somriure quan va pensar que la frase “ets l’enciam de la meva amanida” probablement era l’afirmació més estúpida que un home li havia dit mai. I mentre s’allisava els cabells davant del mirall, ella, tot i que no refusava tenir certes qualitats atribuïbles als vegetals, va pensar que també és considerava sexi, intel·ligent simpàtica: qualitats que mai ningú a atorgat a una verdura. Com que no ho veia clar va dedicar una bona estona a repassar-se el maquillatge i aleshores li van entrar els dubtes: i si ell ho havia dit de bona fe? I si, superat per la vergonya d’afrontar una declaració, era l’únic havia estat capaç de dir-li?

Com que no s’acabava de decidir, va optar per tornar a la taula i mira de seguir la conversa a veure cap a on anava tot plegat.

Però quan va seure, el va troba enfadat per l’espera. L’home ja no somreia ni intentava agafar-li la mà. Vermell com un tomàquet li va deixar anar.

 

  • N’estic fins el pebrots d’esperar! Tanta estona al lavabo només pot voler dir que ets una bleda assolellada o que ets més fresca que una escarola. Doncs mira, ara et quedaràs de pasta de moniato, vull que sàpigues que la nostra relació m’importa un rave!

 

I dit això, es va aixecar i va marxar. Ella va dedicar una estona a decidir si estava alleugerida o ressentida. Ara, d’una cosa si que n’estava segura: el proper cop tingués una cita s’asseguraria de que ell no fos vegetarià.

 

 

Dia a dia

De taFotosCàmeraCescJuliol2011 055nt mastegar la realitat, es va empassar els somnis. Quina cagada.FotosCàmeraCescJuliol2011 055

En faig 50!

34622237757-1457125844Complir-ne 50 és molt diferent que complir-ne 49 o 51. Quan en compleixes 50 et vénen a sobre diverses obligacions ineludibles que es resumeixen bàsicament en tres: has de reflexionar sobre la teva vida, tenir una crisi i celebrar-ho (no la crisi, sinó els 50). Com que sóc complidora de mena em decideixo a fer tot el que se’m recomana.

M’hi poso, intento reflexionar sobre el que ha estat la meva vida, però no me’n surto. És que tinc un munt de projectes i intentar mirar enrere alhora que per força haig de mirar endavant em provoca un estrabisme gens afavoridor . Com que, a més a més, tinc por d’agafar mal de cap, m’emparo en el “Déu me’n guard d’un ja està fet”, frase que deia la meva àvia i que va molt bé per deixar-se d’històries i anar per feina. Dono per ben fetes gairebé totes les meves accions passades  i m’autoperdono les equivocacions i els fracassos. Acabada la reflexió, intento fixar-me en el tema de la  crisi que cal patir. De moment diria que no la noto, però decideixo preparar-me per si em sobrevé.  Per exemple, he anat a la ginecòloga. Ella m’ha avisat de les coses que molt probablement em passaran; concretament m’ha dit: “pot ser que les compreses es converteixin en pols en un racó del bolso, et vindran ganes sobtades de menjar xocolata després de sopar i”, això és més alarmant, “el cos et canviarà i no serà a millor”. Les dues primeres afirmacions no em preocupen gens; és més, trobo que totes dues  poden arribar a ser de molt bon comportar i fins i tot causa de celebració amb gintònic dels bons. L’última sí que m’ha inquietat una mica. En parlo amb les amigues i em tranquil·litzo. Una em diu que als 50 no passa res, però que ella ha notat que les amigues que en tenen 55 ja tenen força arrugues. Bé, penso, si les que tenen les arrugues són les amigues crec que ho podré suportar perfectament. També se m’acut que si el cos no pot anar a millor, tampoc cal que vagi a pitjor. Opto perquè el cos em vagi a diferent, i em quedo tan ampla. Bé, de moment em quedo igual d’ampla però molt més tranquil·la. Però, pel que he sentit a dir, la crisi també pot venir a nivell emocional, i en aquest cas la gent que hi entén recomana llegir llibres d’autoajuda per superar-la. No ho he fet mai, però per si de cas decideixo comprar-ne un. Així que el veig, entenc que el necessito i que realment em pot ajudar molt. Es titula Com cuinar amb el wok i, només de fullejar-lo, ja m’adono que conté uns consells valuosíssims.

I ara que ja he reflexionat i estic preparada per la crisi ja només em queda el tema de la celebració. No hi passaré de puntetes. Avui ho faré amb la família i em dedicaré un petit autohomenatge en forma d’orquídea. És més, penso celebrar-ho cada dia ben bé fins que en faci 60, que és un altra data en què una s’ha d’aturar, però menys. Quan en fas 60 els protocols ja són uns altres, tot és molt més senzill. Res de reflexions ni de crisis: només cal fer el Camino de Santiago i ja has complert. En fi, que per molts anys ens puguem trobar per aquests viaranys!

 

Icterícia

Va ser la Paca qui va donar el consell a l’Annabel. El canvi d’any propicia els bons propòsitsbaixa i l’Annabel va pensar que la Paca li ho deia de bona fe: per animar-la i treure-la de la tristesa en què vivia. Va decidir fer-li cas. La Paca li va dir que si s’involucrava més en la societat se sentiria millor, que si dedicava temps a alguna bona causa obtindria una satisfacció que li compensaria moltíssim l’esforç esmerçat. A l’Annabel li calia tenir alguna motivació a la vida i va decidir que així que en tingués l’oportunitat seguiria les indicacions de la Paca. No va haver d’esperar gaire. Al cap de pocs dies l’Annabel va rebre un missatge al whatsapp: un llacet groc amb el lema “junts per la icterícia”. El missatge convidava a reenviar-lo i també a recollir diners per a la recerca contra la malaltia. Hi havia el contacte de l’associació i també s’avisava que el següent dissabte era el dia internacional contra la icterícia.
L’Annabel s’hi va dedicar amb cos i anima. Va reenviar el missatge tal i com li demanaven. Però, sobretot, va iniciar una intensa campanya per recollir diners: va fabricar llacets de color groc i els va vendre a amics i coneguts. I aquell dissabte va organitzar una venda de pastissos casolans, una rifa i un recital de poemes sobre la icterícia (no va ser fàcil; sort en van tenir d’un cosí seu que tenia la capacitat de fer-ho rimar tot). Va quedar extenuada, però molt contenta: havia recollit un munt de diners i els va fer arribar a l’associació. Es va adonar que la Paca tenia raó, ajudar els altres dóna molta satisfacció. I durant uns quants dies va viure feliç. La tranquil·litat, però, no li va durar gaire. Tres setmanes més tard va rebre el mateix missatge d’una altra amiga, també deia allò de “dissabte vinent dia de la icterícia”. Ostres, va pensar, una altre dissabte per la icterícia! I, sense rumiar-s’ho dues vegades, va emprendre de nou la seva odissea per recollir diners. I en va aconseguir molts. Ara, per fi, podria descansar. Però encara no havia passat un mes i la història es va tornar va repetir: un nou missatge l’avisava que el proper dissabte era el dia contra la icterícia i ella, que se sentia molt implicada amb la causa, s’hi va tornar a posar.
L’Annabel ja fa un any que no pot fer res més que treballar i recollir diners per la icterícia. Així que es pensa que ja està, rep un altre whatsapp que la incita a passar a l’acció. Ella diu que està bé, que se sent útil a la societat i que això la compensa. Ara, els que la coneixen pateixen per ella, ja fa temps que comenten que se la veu cansada, que fa ulleres i que la pell li està agafant un to grogós ben estrany.

Per si de cas

La Laura era l’úideal6nica noia del poble que entenia l’anglès. No vull pas dir l’idioma sinó aquell home que s’havia instal·lat al poble ja feia molts anys, provinent d’Anglaterra. Gairebé ningú li deia pel seu nom. De fet, gairebé ningú el sabia, tothom l’anomenava “l’anglès” o en “per si de cas” i tothom, menys la Laura, el tenia per un boig; del tot inofensiu, però totalment boig.
L’anglès vivia en una caseta petita, dalt d’un turonet i davant del mar. Era un home aparentment sense ofici ni benefici, tot i que semblava que de diners, si bé no n’hi sobraven, tampoc n’hi faltaven. Saludava a tothom i no es ficava amb ningú. Li havien posat el sobrenom d’en “per si de cas”, una expressió que l’home feia servir sovint, que l’acompanyava en moltes de les seves accions i que, pensava la Laura, es podria dir que s’havia convertit, per a ell, en una mena de llei de vida. La Laura l’entenia, l’anglès, i tant si l’entenia! I la seva llei de vida, també.
Molt matins l’anglès baixava a la platja, pujava damunt les roques de l’espigó i posant-se les mans davant la boca per fer d’altaveu cridava:
– Gent de Mallorca, envieu-me volant una ensaïmada, que tinc gana!
I tot seguit es quedava una estona mirant el mar. Després anava cap al poble, entrava al forn i es comprava una ensaïmada. I quan els que l’havien sentit li deien si no s’esperava que li enviessin l’ensaïmada de Mallorca, ell contestava, sempre tranquil i amb un somriure a la boca:
– Sí, i tant! Em compro l’ensaïmada al forn només per si de cas.
Les tardes d’estiu l’anglès s’asseia en un balancí que tenia a l’entrada de casa seva, mirava al cel i cridava:
– Vents, bufeu que tinc calor!
I tot seguit es quedava una estona esperant. Després entrava a casa seva, agafava un ventall i s’asseia al balancí. Es ventava amb força i fent cara de gran satisfacció. I quan els que l’havien sentit li deien si no s’esperava que entrés el vent, ell sempre contestava:
– Sí, i tant! Només he agafat el ventall per si de cas!
L’anglès actuava sovint d’aquesta manera. Invocava la pluja als cels per tal que les plantes li quedessin regades, i al cap de poca estona se’l veia amb la regadora a les mans. Demanava a les estrelles que li il·luminessin el jardinet a la nit, i tot seguit encenia espelmes. Convidava els grills a fer-li un recital, i al cap de no res posava un disc. I si li preguntaven perquè no s’esperava que les seves peticions i desitjos s’acomplissin, ell contestava sempre que sí que ho esperava, que només optava per altres solucions per si cas. Mai se’l veia contrariat, i quan la gent li parlava amb sornegueria, ell no s’immutava gens, somreia i, encara que li ho requerissin, no donava cap més explicació que el seu lacònic “per si de cas”.
La Laura entenia l’anglès. Quan es feia fosc, mirava les estrelles i demanava que li portessin un príncep blau, un home que fos exactament com ella desitjava. Però mentrestant s’enamorava d’altres i els estimava. Ho feia igual que l’anglès, sense donar-hi massa importància, sense sentir que hagués de donar-se cap mena d’explicació, sense saber-li cap greu i gaudint al màxim. Tant la Laura com l’anglès estaven del tot convençuts que tenien dret a demanar els seus desitjos i, mentrestant, anaven fent, feliços, només “per si de cas”.

És millor no barrejar

Sobretot, no ho feu mfoto 01ai! Ahir al matí m’estava dutxant i, com que de condicionador “suave y liso”, que en portuguès es diu “liso e sedoso”, en quedava poc no vaig dubtar a afegir-ne una mica d’un que es titula “rizos perfectos”, que en portuguès es diu “caracóis perfeitos”. Si ho arribo a saber no ho faig: no és bo barrejar! Vaig passar el dia més contradictori, desconcertant i cagadubtes de la meva vida.
Això sí, a força de llegir envasos ja parlo força bé el portuguès.

Tres reis només per a ella. Conte de Nadal.

nadal2016(1)Va arribar a casa carregada com una burra. A les bosses hi portava gel, ginebra, vodka, tònica i taronjada. Era nit de reis i pensava emborratxar-se de valent. No veia altra manera de superar una nit tan terriblement trista. Els nens li tocaven a ell. Seria la primera vegada que passaria la vigília de reis sense els seus fills. L’única manera d’afrontar-ho era beure, beure massa.
Es va preparar un gintònic , va engegar la tele i es va asseure al sofà. Va començar a plorar. Va anar alternant vodka, ginebra i llàgrimes amb taronjada, tònica i llàgrimes, tot amb gel, molt de gel. S’estava bevent el cinquè combinat quan va sentir una remor que venia del balcó. Va mirar i hi va veure els tres reis. Estava tan beguda i marejada que no en va fer gaire cas. De sobte, però, va sonar una música prou alta per obligar-la a mirar de nou. Els tres reis es van posar a ballar. El que sonava no era un nadala, tampoc era un cançó infantil. Els tres reis ballaven una cançó que anava repetint de manera insistent “tengo lo que tú quieres” i, fent estranyes contorsions que s’intuïa que volien arribar a ser sensuals, Melcior, Gaspar i Baltasar s’anaven despullant.
Ella va obrir un ulls com unes taronges. Els tres reis li oferien un striptease només per a ella! Impressionada, no podia deixar de mirar-los mentre pensava que tots tres feien molt goig, eren alts, forts i extraordinàriament musculats. És clar, va pensar ella, tenen tot l’any per anar al gimnàs! Se li va escapar una riallada i tot seguit li va agafar una passió de riure tan bèstia que no hi havia manera d’aturar-la. Quan es va acabar la cançó, ses alteses reials només vestien un diminut tanga vermell. Van fer uns trucs al vidre, ella s’hi va acostar, va obrir i el de la barba blanca li va donar un sobre. Ses majestats li van fer adéu amb la mà, es van posar les capes al damunt i tan dignament com havien vingut van marxar. Ella no sabia ben bé com havien arribat al balcó, però estava massa beguda i enriolada per fer-se preguntes.
En el sobre hi havia una nota: ”Demà a les deu de la nit t’esperem al Siahamba. Nena, posa’t guapa, et tractarem com a una reina.”
Se’n va anar a dormir la mona. Havia begut, plorat i rigut tant que estava extenuada. No tenia ni idea d’on havien sortit aquells tres reis, però li havien girat la nit i era, de bon tros, el regal que més necessitava. Se li va acudir que potser vivim tots enganyats i que, de veritat, de veritat, els reis mags potser sí que existeixen.
L’endemà al matí es trobava fatal. Va necessitar una dutxa freda i tres cafès per refer-se. Estava convençuda que ho havia somiat tot fins que es va trobar al mig del passadís el sobre amb la nota. Se’l va posar a la butxaca de l’abric i va sortir. Si s’animava una mica més, potser fins i tot aniria al Siahamba.
Al replà es va trobar la veïna que, així que la va veure, i alarmada per la cara que feia, li va demanar si es trobava bé. Ella li va dir que sí, però que havia passat mala nit perquè estava trista: enyorava molt els seus fills en un dia com aquell. La veïna li va dir que ella tampoc s’ho havia passat gaire bé. Que les amigues li havien dit que no sortís de casa, que tindria una sorpresa, però que no havia passat res. Al vespre les veuria, es casava la setmana vinent i aquella nit li volien fer e comiat de soltera. “Estic una mica enfadada”, va afegir, “ni tan sols m’han dit on haig d’anar”.
I ella va arrugar el sobre dins la butxaca mentre pensava que no, que definitivament els reis mags no existeixen. Ara, la certesa que la nit del cinc de gener passen coses realment màgiques no li trauria ningú.

Natació

nitNo ho busques, però no pots evitar que et passi i després ja està, ja és per sempre. És una sensació estranya i que, al principi, espanta molt. Un dia qualsevol aquella noia es devia ajupir per collir alguna cosa i va notar que la mà se li enfonsava dins la sorra. Només la mà. Un altra dia segur que va ensopegar i es va trobar mig submergida dins la terra, en va sortir d’un bot. I encara, després d’un petit accident, en una altra ocasió es devia trobar gairebé del tot enterrada, només traient el cap i, a l’intentar sortir, va notar que ara sí, per primera vegada, podia moure’s dins la terra. Nedar-hi. I com que estava sola ho va intentar i va descobrir, no pas sense neguit, que movent els braços es movia tan lliurement com si fos dins d’una piscina. Nedant per camins de sorra va trobar un plaer inconegut. Va adonar-se que pertanyia a la terra i que, a l’avançar, el camí li feia un massatge a vegades dolorós però gairebé sempre plaent. I podria nedar dins l’asfalt? Sí, també, només calia una mica més d’esforç. Aleshores sentia com la pedra se li desfeia sota els braços, que no hi havia res prou dur que ella no pogués vèncer i que, si volia, podia avançar, sempre avançar. Sortia a nedar per camins i carreteres gairebé cada nit, aviciada, no se’n sabia estar. Vigilava de no ser vista i fins aquell moment ho havia aconseguit.
Sé que és així perquè vaig topar de cap amb ella fa tres nits al carrer de Passada. Algun dia havia de passar, m’he refiat massa, i sí, ho he de reconèixer, hi ha nits que em deixo portar i nedo pels carrers de Malgrat massa de pressa i sense mirar.

La felicitat en un tren a les vuit del matí

Sóc al tren qSant Polue he agafat a Malgrat a les 7.40 del matí. A Sant Pol puja una parella jove i s’asseu darrere meu. El noi pregunta:
– Quina és la teva idea de felicitat?
Sorpresa, deixo estar la feina que tinc entre mans i paro l’orella.
– La que tenia Spinoza – contesta la noia -, si ets una persona activa seràs més feliç que si ets una persona passiva. Els actius decideixen, es poden equivocar, però com que ho han decidit ells els crea menys insatisfacció.
Estic a punt d’intervenir i dir que Spinoza mereixeria ser el patró del autònoms però potser si ho faig els cohibiré i ja no parlaran més, així és que opto per no dir res i continuo escoltant la conversa. Faig bé. Continuen parlant. Ell diu que ha descobert que quan s’atabala només ha de deixar passar el temps i tenir paciència, que aquesta combinació mai falla. Després passen a parlar de Llull, Rodoreda i ell obre L’Odissea i li llegeix un llarg paràgraf. I parlen de tot això com si parlessin de futbol o del procés, és a dir, com si fos el més normal del món. I no puc evitar pensar que, malgrat la por que ens volen posar el cos, val la pena fer el que deia Spinoza i pujar a tots els trens que la vida ens posi al davant.

Ruptura

Ella li va dir que el deixava, que ho feia prupturaer una qüestió de principis.
Va ser llavors que ell va saber que ella l’enganyava: si el deixava era evident que era per una qüestió de finals.

Semàfors

Fa uns dies, a Barcelosemàfors2na, vaig viure un fet extraordinari. Fins ara, però, no he trobat la serenitat suficient per parlar-ne. Acabava d’arribar en tren a la ciutat i em disposava a creuar el carrer just davant de l’Arc de Triomf. El semàfor estava en vermell i per això em vaig quedar esperant. Tot badant , em vaig adonar que en un altre semàfor que hi havia a prop, un home donava menjar als homenets verds i vermells que hi viuen dins. Sí, en vaig estar segura, perquè si no ja em direu què feia dalt d’una escala i amb una mà dins el semàfor! Just aleshores vaig tenir la sorpresa de veure com un d’aquests homenets, un de vermell per ser exactes, corria fugint del seu habitacle. En un instant van passar un munt de coses increïbles. Vaig veure un motorista que va intentar esquivar-lo: l’homenet vermell creuava el carrer a la babalà, i el pobre noi es va estampar en una bústia. El van tornar a casa perquè no portava segell. Vaig veure com l’Arc de Triomf es doblegava com si fos de mantega estovada quan l’homenet vermell va passar-hi per sota i com, tot seguit, tornava a la seva posició natural. I vaig veure i sentir com unes formigues discutien i afirmaven contundentment que als homenets vermells no se’ls ha de deixar lliures mai, que cremen i enlluernen. Dels verds no en van dir res. Tot això va passar en un instant. Recuperada de l’ensurt, vaig mirar a banda a banda per comprovar si algú més n’havia fet esment. No ho semblava pas. De fet, un vuitanta per cent dels transeünts miraven capcots els seus mòbils i l’altre vint per cent semblaven no haver-se adonat de res. O sigui que vaig continuar caminant, disposada a acomplir els encàrrecs que m’havien portat aquell matí a Barcelona. Va ser aleshores que em vaig adonar que una estranya escalfor sortia de la meva bossa. Vaig mirar dins i em vaig trobar l’homenet vermell fent-me senyals perquè callés. Maleït i agosarat costum que tinc de portar la bossa oberta! Vaig entrar al primer bar que vaig trobar i vaig anar directe al lavabo. Ho vaig fer perquè em va sembla un lloc segur i també perquè m’estava pixant. L’homenet em va dir que l’havia d’ajudar, que estava fart de viure enllaunat. No parava d’insistir que volia venir a casa meva. I jo em vaig debatre entre el deure cívic de tornar-lo i la meva natural propensió a ajudar els desvalguts. Me’l vaig emportar a casa. Diu que hi està bé. A mi també m’està bé que hi sigui: des de llavors no ha entrat ningú que jo no volgués i això em dona tranquil·litat. No em denuncieu. Ja he acordat amb ell que el tornaré, però abans l’acompanyaré a parlar amb Ada Colau. Ja tenim cita. No estic segura de si l’alcaldessa l’entendrà: els homenets verds i vermells no volen semàfors per viure, desitgen que els facin fora de les seves casetes per sentir-se lliures i deixar passar o no allà on els vingui de gust. Ja ho he dit, no se si l’expresidenta de la PAH l’entendrà. Ell, però, està tranquil, sap que a casa meva sempre tindrà un plat a taula.

Assumpta

3eae8af

Em dic Assumpta. És un nom estrany. Em va costar molt temps saber ben bé com em deia i, a vegades, encara tinc dubtes. Fins ben bé els tres anys em pensava que era una pilota de tant rebotre en mans del meus germans. Ser la petita de quatre i que els altres fossin nois també va fer que durant molt temps fos simplement “la nena”, tot i que al DNI assegurava que se m’havia d’anomenar Maria Asunción. A l’adolescència vaig decidir catalanitzar-me i escurçar-me, des de llavors sóc Assumpta. Els amics antics em diuen “Assun”, els que són de la gresca, “Sunsión”, sovint signo “Sumpta”, per les nebodes sóc “tiassumpta”, tot seguit i sense entrebancs, la Jordina Biosca em saluda “Mercator”, un senyor d’Alemanya insistia a dir-me “Montxo” i un d’Andalusia “Úrsula”. Comprendreu els meus problemes d’identitat. Tot i això, quan em presento a algú desconegut afirmo dir-me Assumpta, i fins i tot tinc una pàgina web que ho confirma.

És un nom estrany, però és el nom de les meves dues àvies i també el de la meva padrina, que ara ja no hi són. M’agrada portar el seu nom, em dóna un afegit de complicitat amb elles i també amb la meva cosina Assumpta Solà. A ella, que a l’estar en igualtat de condicions em comprèn, li dic que pertanyem a una espècie en vies d’extinció i que, doncs, ens haurien de protegir, cuidar i subvencionar. Li ho dic a cau d’orella, en confiança, no fos que algú ho mal interpretés tot plegat i ens volgués posar en un zoo.

Sònia i Cèlia al matí

images

– Saps, Cèlia, aquells dies que et sents guapa, forta i perfecta, que surts al carrer, trepitges fort i tens la sensació que et pots menjar el món?
– No, Sònia.
– Jo tampoc!
I encara riuen…

La dona que somiava mariatxis

mariatxisNo tenia ni idea del perquè, però des que s’havia separat la Lluïsa somiava mariatxis. Les primeres vegades només n’apareixien dos o tres. Ella estava asseguda al sofà del menjador, els homes entraven, somreien i tot seguit es posaven a cantar “Allá en el rancho grande, allá donde vivííííía” i ella se’ls escoltava tranquil·lament i atenta, com si tenir mariatxis al menjador fos tan normal com tenir-hi una planta mig difunta.

Però van passar els dies i el somni es va fer recurrent, només amb un parell de diferències: cada vegada hi havia més mariatxis al menjador, en va arribar a comptar disset, i el repertori també va anar augmentant: “Jalisco”, “México lindo y querido” i ”Adelita” es van anar afegint a les cantades com qui no vol la cosa. Els primers dies es va sorprendre del somni, després s’hi va acostumar i finalment en va gaudir.

Fins i tot, una nit, abans d’anar a dormir, es va atrevir a prendre un tequila. No n’havia begut mai i el va trobar fort però bo, i va pensar que aquell traguet li permetria assaborir encara una mica més la música que se li oferia en somnis. Aquella nit també van aparèixer els mariatxis, tots disset. Van començar amb el repertori habitual, però, quan el van acabar, el que estava al mig, i que era el més alt i fortot i el que lluïa el bigoti més espès i el barret de més perímetre, es va acostar somrient a ella i li va cantar, mirant-la als ulls, “Somos novios” i, després, “Bésame mucho”. Tot seguit, la va agafar de la mà i se la va emportar a l’habitació. Aquella nit la Lluïsa va saber el que era fer l’amor amb un mariatxi. L’endemà va anar al supermercat a comprar una altra ampolla de tequila. Va agafar la més bona i cara: no es volia arriscar. L’adquisició va valer la pena. La Lluïsa aviat va comprovar que si bevia tequila abans d’anar a dormir la festa era completa.

Tot això passava un fred mes de febrer. Va arribar el cap de setmana i la Lluïsa va anar a Riudoms a casa d’una amiga que patia per ella i que li va assegurar que sortir una mica li aniria bé per fer passar les penes. Va ser a la festa de Carnestoltes de Riudoms que la Lluïsa va conèixer en Llorenç Hortons. Va quedar impressionada. Palplantada al seu davant, no va poder evitar mirar-se’l amb els ulls inflamats de desig. Ell no acabava d’explicar-s’ho, però sí que va pensar que l’havia encertat de ple vestint-se de mariatxi.

Quan la Lluïsa es va despertar l’endemà al llit d’en Llorenç i va veure el vestit de mariatxi damunt d’una cadira no se’n sabia avenir. Havia passat la nit amb un mariatxi de veritat! Va ser aleshores que es va adonar que el barret mexicà era a terra i que duia una perruca adherida. També va veure un frondós bigoti damunt la tauleta de nit. De sobte va sentir algú que cantava: era en Llorenç entonant “La sardana de les monges” mentre es dutxava.

Profundament decebuda, la Lluïsa es va vestir i es va dirigir a la porta sense fer soroll. “Homes”, va pensar, “no són mai el que semblen”. Quan ja era a punt de marxar es va aturar un moment. De sobte havia recordat un conte que li havien explicat i que acabava dient: si no trobes la teva mitja taronja, agafa mitja llimona i posa-li sucre.

Va recular, es va despullar i es va tornar a ficar dins del llit mentre pensava que amb en Llorenç s’ho havia passat realment bé, i somrient es va dir: “Si no trobes el teu mariatxi, agafa un senyor de Riudoms i posa-li un barret mexicà amb perruca incorporada.”

 

Un senyal diví

IMG_20150527_084123Aquest matí m’he trobat aquest senyal a la platja. Gaudia de la calidesa de la llum matinal, de la calma del mar i del fet de treballar com a autònoma i poder repassar textos vora mar si em dona la gana, sense cobrar, és clar. La qüestió és que em trobava en un estat d’esperit que m’ha portat a decidir que estava davant d’un senyal diví, enviat concretament pel meu àngel de la guarda. És per això que he mirat el senyal molta estona, intentant esbrinar què em volia dir el meu protector. Després de rumiar amb ànsia ho he tingut clar i he arribat a una conclusió: àngel de la guarda, si em vols seguir enviant missatges, fes-ho. Però, si us plau, no beguis gintònics la nit abans.

Sóc salze

Encara mig adormida, va obrir l’armari de la cuina per agafar el pot de cafè i aleshores se’n va adonar: en el pot de salsa de soja s’hi podia llegir “1 Soy Sauce”. La Marisa es que va quedar quieta mirant i pensant: “Soy sauce”, o sigui, “sóc salze”. De seguida va arribar a la conclusió que el número 1 servia per assenyalar que aquelles paraules eren només el primer vers d’un, segur que preciós, poema. Ella creia en el destí, hi creia profundament. Aquell pot de salsa de soja era allà per ajudar-la. “Sóc salze”, es va dir, i un somriure li va aparèixer a la boca. Sí, aquell missatge era just el que necessitava. No estava passant per un bon moment. La relació amb el seu home no anava gens bé i estava convençuda que era per culpa d’ella. Però aquelles paraules la van animar. “Sóc salze”, es va repetir, i imbuïda de poesia va continuar: estic arrelada a la terra, les meves fulles són precioses i miren cap avall només per beure aigua del riu i viure de nou. De sobte es va sentir més animada, amb forces per arreglar les coses i lluitar pel seu matrimoni. També tenia ganes d’anar al supermercat i buscar entre els pots de salsa de soja el números dos, el tres i tots el que calguessin per completar el poema.
Aleshores va entrar el seu home i ella pletòrica li va ensenyar el pot.
– Mira, llegeix. No trobes que és una idea genial posar poesia en un lloc tan inesperat?
El seu home se la va mirar incrèdul i va respondre rient:
– No siguis burra, Marisa, “Soy Sauce” només vol dir “salsa de soja” en anglès. Deixa’t estar de bestieses!
A la Marisa se li van omplir els ulls de llàgrimes. No va dir res, però aquell mateix matí va anar a veure un advocat i va demanar el divorci. Es va repetir que ella era salze, i tant que era salze! I va decidir que el seu home, en canvi, no passava de tros de suro.

A les dues seran les tres

duesFa temps que vull escriure un conte que es tituli “A les dues seran les tres”. No me’n surto. Sempre que m’hi poso, em passa l’hora volant i no he escrit res.