Complir-ne 50 és molt diferent que complir-ne 49 o 51. Quan en compleixes 50 et vénen a sobre diverses obligacions ineludibles que es resumeixen bàsicament en tres: has de reflexionar sobre la teva vida, tenir una crisi i celebrar-ho (no la crisi, sinó els 50). Com que sóc complidora de mena em decideixo a fer tot el que se’m recomana.
M’hi poso, intento reflexionar sobre el que ha estat la meva vida, però no me’n surto. És que tinc un munt de projectes i intentar mirar enrere alhora que per força haig de mirar endavant em provoca un estrabisme gens afavoridor . Com que, a més a més, tinc por d’agafar mal de cap, m’emparo en el “Déu me’n guard d’un ja està fet”, frase que deia la meva àvia i que va molt bé per deixar-se d’històries i anar per feina. Dono per ben fetes gairebé totes les meves accions passades i m’autoperdono les equivocacions i els fracassos. Acabada la reflexió, intento fixar-me en el tema de la crisi que cal patir. De moment diria que no la noto, però decideixo preparar-me per si em sobrevé. Per exemple, he anat a la ginecòloga. Ella m’ha avisat de les coses que molt probablement em passaran; concretament m’ha dit: “pot ser que les compreses es converteixin en pols en un racó del bolso, et vindran ganes sobtades de menjar xocolata després de sopar i”, això és més alarmant, “el cos et canviarà i no serà a millor”. Les dues primeres afirmacions no em preocupen gens; és més, trobo que totes dues poden arribar a ser de molt bon comportar i fins i tot causa de celebració amb gintònic dels bons. L’última sí que m’ha inquietat una mica. En parlo amb les amigues i em tranquil·litzo. Una em diu que als 50 no passa res, però que ella ha notat que les amigues que en tenen 55 ja tenen força arrugues. Bé, penso, si les que tenen les arrugues són les amigues crec que ho podré suportar perfectament. També se m’acut que si el cos no pot anar a millor, tampoc cal que vagi a pitjor. Opto perquè el cos em vagi a diferent, i em quedo tan ampla. Bé, de moment em quedo igual d’ampla però molt més tranquil·la. Però, pel que he sentit a dir, la crisi també pot venir a nivell emocional, i en aquest cas la gent que hi entén recomana llegir llibres d’autoajuda per superar-la. No ho he fet mai, però per si de cas decideixo comprar-ne un. Així que el veig, entenc que el necessito i que realment em pot ajudar molt. Es titula Com cuinar amb el wok i, només de fullejar-lo, ja m’adono que conté uns consells valuosíssims.
I ara que ja he reflexionat i estic preparada per la crisi ja només em queda el tema de la celebració. No hi passaré de puntetes. Avui ho faré amb la família i em dedicaré un petit autohomenatge en forma d’orquídea. És més, penso celebrar-ho cada dia ben bé fins que en faci 60, que és un altra data en què una s’ha d’aturar, però menys. Quan en fas 60 els protocols ja són uns altres, tot és molt més senzill. Res de reflexions ni de crisis: només cal fer el Camino de Santiago i ja has complert. En fi, que per molts anys ens puguem trobar per aquests viaranys!
