Va arribar a casa carregada com una burra. A les bosses hi portava gel, ginebra, vodka, tònica i taronjada. Era nit de reis i pensava emborratxar-se de valent. No veia altra manera de superar una nit tan terriblement trista. Els nens li tocaven a ell. Seria la primera vegada que passaria la vigília de reis sense els seus fills. L’única manera d’afrontar-ho era beure, beure massa.
Es va preparar un gintònic , va engegar la tele i es va asseure al sofà. Va començar a plorar. Va anar alternant vodka, ginebra i llàgrimes amb taronjada, tònica i llàgrimes, tot amb gel, molt de gel. S’estava bevent el cinquè combinat quan va sentir una remor que venia del balcó. Va mirar i hi va veure els tres reis. Estava tan beguda i marejada que no en va fer gaire cas. De sobte, però, va sonar una música prou alta per obligar-la a mirar de nou. Els tres reis es van posar a ballar. El que sonava no era un nadala, tampoc era un cançó infantil. Els tres reis ballaven una cançó que anava repetint de manera insistent “tengo lo que tú quieres” i, fent estranyes contorsions que s’intuïa que volien arribar a ser sensuals, Melcior, Gaspar i Baltasar s’anaven despullant.
Ella va obrir un ulls com unes taronges. Els tres reis li oferien un striptease només per a ella! Impressionada, no podia deixar de mirar-los mentre pensava que tots tres feien molt goig, eren alts, forts i extraordinàriament musculats. És clar, va pensar ella, tenen tot l’any per anar al gimnàs! Se li va escapar una riallada i tot seguit li va agafar una passió de riure tan bèstia que no hi havia manera d’aturar-la. Quan es va acabar la cançó, ses alteses reials només vestien un diminut tanga vermell. Van fer uns trucs al vidre, ella s’hi va acostar, va obrir i el de la barba blanca li va donar un sobre. Ses majestats li van fer adéu amb la mà, es van posar les capes al damunt i tan dignament com havien vingut van marxar. Ella no sabia ben bé com havien arribat al balcó, però estava massa beguda i enriolada per fer-se preguntes.
En el sobre hi havia una nota: ”Demà a les deu de la nit t’esperem al Siahamba. Nena, posa’t guapa, et tractarem com a una reina.”
Se’n va anar a dormir la mona. Havia begut, plorat i rigut tant que estava extenuada. No tenia ni idea d’on havien sortit aquells tres reis, però li havien girat la nit i era, de bon tros, el regal que més necessitava. Se li va acudir que potser vivim tots enganyats i que, de veritat, de veritat, els reis mags potser sí que existeixen.
L’endemà al matí es trobava fatal. Va necessitar una dutxa freda i tres cafès per refer-se. Estava convençuda que ho havia somiat tot fins que es va trobar al mig del passadís el sobre amb la nota. Se’l va posar a la butxaca de l’abric i va sortir. Si s’animava una mica més, potser fins i tot aniria al Siahamba.
Al replà es va trobar la veïna que, així que la va veure, i alarmada per la cara que feia, li va demanar si es trobava bé. Ella li va dir que sí, però que havia passat mala nit perquè estava trista: enyorava molt els seus fills en un dia com aquell. La veïna li va dir que ella tampoc s’ho havia passat gaire bé. Que les amigues li havien dit que no sortís de casa, que tindria una sorpresa, però que no havia passat res. Al vespre les veuria, es casava la setmana vinent i aquella nit li volien fer e comiat de soltera. “Estic una mica enfadada”, va afegir, “ni tan sols m’han dit on haig d’anar”.
I ella va arrugar el sobre dins la butxaca mentre pensava que no, que definitivament els reis mags no existeixen. Ara, la certesa que la nit del cinc de gener passen coses realment màgiques no li trauria ningú.
Mes: desembre de 2015
Natació
No ho busques, però no pots evitar que et passi i després ja està, ja és per sempre. És una sensació estranya i que, al principi, espanta molt. Un dia qualsevol aquella noia es devia ajupir per collir alguna cosa i va notar que la mà se li enfonsava dins la sorra. Només la mà. Un altra dia segur que va ensopegar i es va trobar mig submergida dins la terra, en va sortir d’un bot. I encara, després d’un petit accident, en una altra ocasió es devia trobar gairebé del tot enterrada, només traient el cap i, a l’intentar sortir, va notar que ara sí, per primera vegada, podia moure’s dins la terra. Nedar-hi. I com que estava sola ho va intentar i va descobrir, no pas sense neguit, que movent els braços es movia tan lliurement com si fos dins d’una piscina. Nedant per camins de sorra va trobar un plaer inconegut. Va adonar-se que pertanyia a la terra i que, a l’avançar, el camí li feia un massatge a vegades dolorós però gairebé sempre plaent. I podria nedar dins l’asfalt? Sí, també, només calia una mica més d’esforç. Aleshores sentia com la pedra se li desfeia sota els braços, que no hi havia res prou dur que ella no pogués vèncer i que, si volia, podia avançar, sempre avançar. Sortia a nedar per camins i carreteres gairebé cada nit, aviciada, no se’n sabia estar. Vigilava de no ser vista i fins aquell moment ho havia aconseguit.
Sé que és així perquè vaig topar de cap amb ella fa tres nits al carrer de Passada. Algun dia havia de passar, m’he refiat massa, i sí, ho he de reconèixer, hi ha nits que em deixo portar i nedo pels carrers de Malgrat massa de pressa i sense mirar.