Fa uns dies, a Barcelo
na, vaig viure un fet extraordinari. Fins ara, però, no he trobat la serenitat suficient per parlar-ne. Acabava d’arribar en tren a la ciutat i em disposava a creuar el carrer just davant de l’Arc de Triomf. El semàfor estava en vermell i per això em vaig quedar esperant. Tot badant , em vaig adonar que en un altre semàfor que hi havia a prop, un home donava menjar als homenets verds i vermells que hi viuen dins. Sí, en vaig estar segura, perquè si no ja em direu què feia dalt d’una escala i amb una mà dins el semàfor! Just aleshores vaig tenir la sorpresa de veure com un d’aquests homenets, un de vermell per ser exactes, corria fugint del seu habitacle. En un instant van passar un munt de coses increïbles. Vaig veure un motorista que va intentar esquivar-lo: l’homenet vermell creuava el carrer a la babalà, i el pobre noi es va estampar en una bústia. El van tornar a casa perquè no portava segell. Vaig veure com l’Arc de Triomf es doblegava com si fos de mantega estovada quan l’homenet vermell va passar-hi per sota i com, tot seguit, tornava a la seva posició natural. I vaig veure i sentir com unes formigues discutien i afirmaven contundentment que als homenets vermells no se’ls ha de deixar lliures mai, que cremen i enlluernen. Dels verds no en van dir res. Tot això va passar en un instant. Recuperada de l’ensurt, vaig mirar a banda a banda per comprovar si algú més n’havia fet esment. No ho semblava pas. De fet, un vuitanta per cent dels transeünts miraven capcots els seus mòbils i l’altre vint per cent semblaven no haver-se adonat de res. O sigui que vaig continuar caminant, disposada a acomplir els encàrrecs que m’havien portat aquell matí a Barcelona. Va ser aleshores que em vaig adonar que una estranya escalfor sortia de la meva bossa. Vaig mirar dins i em vaig trobar l’homenet vermell fent-me senyals perquè callés. Maleït i agosarat costum que tinc de portar la bossa oberta! Vaig entrar al primer bar que vaig trobar i vaig anar directe al lavabo. Ho vaig fer perquè em va sembla un lloc segur i també perquè m’estava pixant. L’homenet em va dir que l’havia d’ajudar, que estava fart de viure enllaunat. No parava d’insistir que volia venir a casa meva. I jo em vaig debatre entre el deure cívic de tornar-lo i la meva natural propensió a ajudar els desvalguts. Me’l vaig emportar a casa. Diu que hi està bé. A mi també m’està bé que hi sigui: des de llavors no ha entrat ningú que jo no volgués i això em dona tranquil·litat. No em denuncieu. Ja he acordat amb ell que el tornaré, però abans l’acompanyaré a parlar amb Ada Colau. Ja tenim cita. No estic segura de si l’alcaldessa l’entendrà: els homenets verds i vermells no volen semàfors per viure, desitgen que els facin fora de les seves casetes per sentir-se lliures i deixar passar o no allà on els vingui de gust. Ja ho he dit, no se si l’expresidenta de la PAH l’entendrà. Ell, però, està tranquil, sap que a casa meva sempre tindrà un plat a taula.