Mes: març de 2015

Fa temps que vull escriure un conte que es tituli “A les dues seran les tres”. No me’n surto. Sempre que m’hi poso, em passa l’hora volant i no he escrit res.

Després de l’enterrament, just quan per fi havia pogut desfer-se de la gent, va obrir l’ordinador i va comprar bitllets d’avió per viatjar als països més càlids del món. Volia anar ben lluny i sola a llocs on fes molta calor.
Va travessar mig món i va arribar a països exòtics. S’estava en hotels petits i als capvespres mirava les postes de sol. I sovint plorava. Plorar lluny de casa i amb l’aire càlid li resultava menys feixuc. No s’adonava que quan les llàgrimes queien damunt el terra calent, immediatament s’evaporaven i es convertien en nuvolets que a partir d’aquell moment la seguien a tot arreu.
Va estar en molts països, i els nuvolets es van anar sumant els uns als altres. De manera que, quan va agafar l’avió definitiu, el que la portaria a casa, al darrera duia un munt de nuvolets que també la van seguir quan va agafar el tren que la duria de l’aeroport al seu poble i que es van anar colant dins de casa seva quan ella va obrir la porta.
Va sortir al pati amb els nuvolets al darrera. Ella es va estirar a la gespa, que era ben seca. Els nuvolets se li van posar al damunt i van descarregar totes les llàgrimes que duien dins. I en el petit pati, herbes i flors van començar a créixer d’una manera rapídissima, esponerosa, fent que ella s’enlairés i hi reposés al damunt com si l’herbam fos un llit. I no sabia si plorar o riure. Sí que sabia que encara no havia curat el seu dolor, però que ara, per fi, podria descansar.

-Tens son, Cèlia?
-No, tinc cel, Sònia.

I va sortir volant.