Mes: gener de 2015

La freda nit de gener que la meitat dels habitants de Calella van sortir de casa a altes hores per no ser vistos, la lluna va fer el ple. Tots pretenien el mateix: aprofitar el silenci i la foscor de la nit hivernal per anar a amagar els secrets que volien oblidar a la sorra humida de la platja. El desconcert vora les ones va ser màxim, cap dels calellencs entenia què hi feien els altres allí. Es van sentir murmuris i exclamacions, excuses inversemblants i històries llarguíssimes tot just acabades d’inventar. Això sí, d’una manera o altra tots s’ho van fer venir bé per enterrar el seu secret sota la sorra. L’altra meitat dels habitants de Calella, els que dormien i somiaven calentons al llit, mai van saber el que havia passat aquella nit vora mar. Els que hi eren mai en van parlar. Els que no hi eren cada vespre dubten, els costa decidir-se a sortir a enterrar els secrets, saben que cal fer-ho perquè se’ls endugui el mar i els puguin oblidar, però tenen por de fer-ho sols i glaçats sota la lluna.

Quan, trenta anys més tard, en Quimet va tornar a veure la casa de la Lluïsa, es va quedar bocabadat: de sobte es va adonar que tota la vida havia estat equivocat. I, lluny de sentir-se alleugerit, el descobriment li va fer una mica de ràbia. Feia molts anys que havia faltat a una promesa, però sempre s’havia autodisculpat amb frases com “les coses han anat així” o “els homes ja se sap com són” i, tot i que li havia sabut una mica de greu, això no li havia impedit sentir l’agradable sensació de poder dels que saben que han triomfat a la vida.

En Quimet i la Lluïsa s’havien enamorat quan eren molt joves. Ell feia de pescador, però el negoci no li anava gaire bé. Era ambiciós, volia provar de fer negocis i ser ric i, animat per altres que també ho havien fet, va emigrar a Amèrica. La nit abans de marxar es van estimar amb bogeria. Va prometre a la Lluïsa que sempre pensaria en ella, que tornaria aviat i ben ric i es casarien, que l’escriuria sovint, i li va regalar una preciosa petxina que havia trobat a la platja. La noia li va dir que sempre l’estimaria i que esperaria impacient les seves notícies.

Però les promeses d’aquella romàntica nit no es van acomplir. En Quimet va arribar a Cuba, ben aviat va trobar feina i, com que era llest i sabia aprofitar les oportunitats, no li va ser difícil fer-se ric. I, al principi, pensava en la Lluïsa i li escrivia, però mica en mica el seu record es va anar despintant. Val a dir que la rotunditat de les formes de les cubanes van exercir de potent aiguarràs. Finalment, va conèixer l’exuberant Leopolda i s’hi va casar. En Quimet no va dir res a la Lluïsa, es va limitar a no enviar-li més cartes.

Els anys van passar i, quan es va decidir a visitar una altra vegada el poble que l’havia vist néixer, només sabia de la Lluïsa que mai s’havia casat. Quan va ser a Malgrat, va pensar que, tot i que li feia molta mandra, tenia l’obligació d’anar-la a veure. La recordava tan bona que estava segur que el sabria perdonar. Pensava que, per culpa seva, la noia no s’havia casat i li feia una mica de llàstima, però es disculpava pensant que la sort no somriu a tothom i que després de tants anys no tenia per què sentir-se responsable. Pobre Lluïsa, va pensar, i es va recordar d’aquella petxina que li havia regalat dient-li que era el símbol de l’amor i la passió que sentia per ella. Se li va acudir que potser ella encara la guardava…

La Lluïsa, amagada rere una cortina, va veure com en Quimet arribava davant la casa, com s’hi aturava un moment i com, arrufant el nas, marxava. Se li va escapar un mig somriure i, sí, ella també va sentir una agradable sensació de poder.
• La història és totalment inventada, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. La casa la trobareu al carrer Ponent de Malgrat de Mar.