Mes: novembre de 2014

No menjo polvorons per tres raons: no són sans, ajuden a augmentar d’una manera massa decidida la meva incipient panxeta i, sobretot, no en menjo perquè si dius “Pamplona” amb un polvoró a la boca tot seguit has d’escombrar el menjador. Tot i això, fent gala de la meva natural incoherència, cada any compro com a mínim dues capses de polvorons a l’abusiu preu de catorze euros. Ho faig per ajudar els adolescents que volen anar d’excursió a quart d’ESO. Una ment recargolada va trobar que era una bona idea extorquir les famílies i amics dels adolescents a base de capses plenes de colesterol. El cas és que als joves els agraden els polvorons, i se’ls mengen amb delit. Si teniu polvorons i no sabeu què fer-ne, deixeu-los en una zona freqüentada per gent d’extrema joventut, ja veureu com desapareixen fins i tot els de llimona. De fet, la capsa que tinc a casa s’obre gairebé cada dia, i aquí ve el meu drama. Us heu fixat en la noia de la fotografia que il•lustra cada un dels polvorons de la capsa? A mi em resulta molt inquietant; vaja, que em fa por: és veure-la i imaginar-la de nit passejant pel passadís de casa vestida amb enagos, sense tocar de peus a terra i propulsant-se a base de tirar-se pets amb tufet de canyella. Somio que se m’acosta i m’obliga a fer-me el seu pentinat i després em vol assassinar ofegant-me a base de polvorons. Si us plau, mestres d’alumnes de quart d’ESO, podeu animar els vostres alumnes a vendre paquetets de mongeta verda amb una cinta vermella? També farà Nadal i els que vivim amb adolescents estarem més tranquils.

El morrut de la palmera ha fet molt mal: ha matat un munt de palmeres i ha propiciat la mutació genètica d’aquests arbres. Era d’esperar. He vist la primera palmera mutant vora el mar. Com podeu veure a la foto, el canvi és esfereïdor, fa molta impressió. S’ha de reconèixer que la palmera quan muta, muta de veritat. És evident que la nova palmera és molt més resistent, metàl•lica tota ella! El canvi és tan radical que fins i tot, durant uns moments, he dubtat que fos realment una palmera i m’hi he acostat a fer la comprovació. Ho és! M’hi he fixat bé i no té cocos, ben igual que les dues palmeres del costat. Estareu d’acord amb mi que no cal més evidències. Això sí, estic pensant de recollir signatures per tal de demanar que les pintin de verd. És que les trobo molt poc tropicals, una mica fredotes i penso que verdoses semblarien una mica més amables. Com ho veieu?

Fa pocs dies, un diari rus il·lustrava un article sobre l’independentisme català amb una foto de la nostra estimada Pilona. A tots els habitants de Malgrat se’ns va caure la bava. El que no podíem preveure són les fenomenals conseqüències que tindria l’esmentat article. Es veu que els tour operadors van bojos per enquibir tots els russos que, entusiasmats per la foto, volen visitar la nostra vila. N’hi ha que demanen cursets per entrenar-se en el noble art de penjar estelades en els llocs més inversemblants. N’hi ha que volen anar amb barca i trepitjar amb les seves pròpies katiusques el nou emblema de l’independentisme català. I n’hi ha moltíssims que vindran atrets per l’oferta que els eixerits restauradors malgratencs han anunciat. Destaco principalment la brillant idea d’oferir-los l’ensaladilla russa presentada amb forma de pilona i amb una esteladeta enganxada amb un escuradents al capdamunt. És claríssim que no s’hi podran resistir. Això sí, hem d’estar del tot mentalitzats per dir no quan arribi, que arribarà, el rus que ens voldrà comprar la Pilona per fer-s’hi un xalet arran de mar.

Val la pena llegir Ànima, tot i que és un llibre difícil de pair, brutal en tots els sentits. Aquí teniu unes línies que m’han colpit especialment:
“Exacte! Després de cada crit hi ha d’haver un silenci perquè se senti l’eco. Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo. És la lliçó dels ratpenats: per veure la cara d’allò que et fa patir, has d’agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili grans de silenci al costat dels grans dels teus crits”.