Mes: octubre de 2014

A casa tinc adolescents i paraigües. Els adolescents són meus, els paraigües no. Fixeu-vos-hi: els joves no fan servir paraigües. Són intrèpids, poc temerosos de les adversitats i se saben impermeables. A més a més, diuen que no porten paraigües perquè sempre van abillats amb dessuadores amb caputxa. Només surten de casa amb un paraigües si cau una pluja torrencial (d’aquelles sota les quals un paraigües tampoc serveix de res) o si tenen uns progenitors suficientment “plastes” o amenaçadors que els torturen fins que aconsegueixen que l’adolescent compleixi. I tinc més que comprovat que , en aquests casos, un 99,97 % es deixarà el paraigües oblidat a la casa d’un amic o amiga, o a la casa d’un amic de l’amic o amiga de l’amic o amaga la mica i moca la moguda. En fi, a casa tinc uns quants paraigües que són de les amistats dels meus fills. Quan plou els faig servir sense manies ni remordiments. Segura de saber que en alguna altra casa estan fent servir els meus. Orgullosa de compartir una mica de la indolència de l’adolescència. I no és maco, això?

He anat a fer zumba. Sempre m’ha agradat ballar i al gimnàs on vaig a nedar n’ofereixen classes. Érem més de quaranta senyores i dos jubilats. El monitor ha començat la classe i tothom ha començat saltar i moure’s alegrement i jo també. La cosa ha començat prou bé, la música no era res de l’altre món però els moviments es podien seguir fàcilment. Això sí, hi havia massa gent i sense voler he ventat un bolet a la noia que tenia al costat dret que, molt amable, ha contestat amb un somriure. No ha estat culpa meva, jo intentava no pujar a cavall de la iaia que tenia al davant i no abraçar-me al jubilat de la meva esquerra. El monitor s’anava animant i tots mig embogits intentàvem seguir-lo fent desafortunats saltirons no sempre cap al costat que tocava. I llavors ha passat. Ha sonat un reggeton que explicava que un fuster feia servir el seu “serrutxu” i que es veu que l’home quan agafa un clau “lo clava” repetides vegades. Al principi m’he alegrat que l’home dominés tan bé l’ofici, però de seguida m’he adonat que aquella cançó tenia segones. Ho he descobert per les mirades malicioses d’unes senyores de mitjana edat i, sobretot, perquè el monitor ha començat a fer moviments lascius quan deia allò de “lo clava”. La meva sensibilitat s’ha sentit molt ofesa, i he actuat ràpidament. Interiorment he començat a repetir com un mantra els versos d’Ausiàs March “on és lo lloc, on ma pensa repose? On serà, on, que mon voler contente?” Crec que he defugit els efectes nocius del reggeton però no n’estic segura, per si de cas escoltaré Mishima una setmana seguida. El monitor ha dit que repetirà coreografia i música durant dos mesos. Li agraeixo molt que ho avisi. No hi tornaré. Vaig aconseguir no sentir del tot la cançó i, sincerament, no vull saber què fa el fuster quan agafa el “taladru”.
I no demano que es facin classes de Zumba amb música d’Antònia Font però què costaria fer-les amb un xic de bona rumba o sí, si us plau, amb la música de la Fundación Tony Manero.

Esmaglaït
estat de xoc en que un troba per una excessiva exposició i participació en actes ludico-divertido-culturals, amb la companyia de familiars i/o amb amics. Si no voleu quedar esmaglaïts descanseu de tant en tant, preferentment a l’hora de la migdiada.
Nova paraula catalana concebuda i cedida pel poeta Nutjú de Can Farnell. Gràcies!!