És nit de Nadal però no té ganes d’anar a sopar amb la família, de veritat que no en té gens de ganes. La Marta porta més d’una setmana embolicant joguines i està esgotada. Va agafar la feina perquè necessitava fer quatre calers i va pensar que treballar a la botiga Nines i Ninots podria ser prou divertit. Qui es podia imaginar que la joguina de moda d’aquestes festes seria la Big-Balloon-Boom, una pilota de la mida d’una síndria que només es pot fer botar de manera teledirigida. Heu provat mai d’embolicar una cosa rodona? No és gens fàcil, i la Marta ho ha hagut de fer sense parar els últims deu dies. Estar cansadíssima no és l’única raó per la qual no vol anar a sopar amb la família, també li fa mandra perquè fa poc que s’ho ha deixat amb en Manel i els últims tres anys ell ha estat present a la festa. Els pares i la resta de la família faran un esforç per no parlar del tema, però els coneix molt bé i sap que no podran evitar dirigir-li  mirades plenes de compassió que, ho sap segur, li resultaran insuportables. A més a més, està convençuda que la seva germana gran insistirà una vegada i una altra en allò de “la màgia del Nadal”. És així ella, capaç d’il·lusionar-se amb qualsevol cosa. La Marta s’avé molt amb la Laura, però a vegades li agafen ganes de dir-li a crits que el món no és tan de color de rosa com ella es pensa. I per si tot això no fos prou, a la Marta el sopar d’aquest vespre se li fa una muntanya perquè la seva padrina va morir víctima de la covid el passat mes de març. La Marta se l’estimava molt. Tenien una relació curiosa: gaudien d’una avinença que s’havia anat creant a base d’acumular petites afinitats i de compartir una mateixa sensibilitat. La Marta trobava sovint en la seva padrina un refugi i un consol que ni els pares ni cap amic ni amiga de seva edat li sabia donar. La trobaria a faltar molt aquell vespre. A ella i al pot de perfum que cada any, invariablement i des que era una nena, la padrina li regalava. Quan era petita li encantava aquell obsequi, la feia sentir especial perquè cap companya de classe rebia regals com aquell. Quan va ser adolescent va estar una temporada sense posar-se’l: tocava rebel·lar-se i el perfum no se’n va pas salvar. Però ara ja feia molt temps que se’n posava cada dia. El dia que la padrina va morir va decidir que no se’n posaria mai cap d’altre i que, així que se li acabés el flascó, n’aniria a comprar un de nou. 

La Marta pensa que l’únic avantatge de treballar a la botiga és que li proporciona l’excusa perfecta per fer el màxim de tard possible a la trobada. De fet, quan finalment hi arriba, s’adona de seguida que ja hi són tots. Fa una salutació ràpida als pares i a la seva germana i, per sort, quan li tocaria dirigir unes paraules a avis, tiets i cosins, en Pau, el seu nebot, l’agafa de la mà i li diu:

– Vens amb mi a preparar el tió? És a la saleta.

La Marta s’aferra a l’oportunitat que li brinda el nen. Pensa que el marrec li acaba de salvar la vida. Se sent les emocions a flor de pell i està segura que qualsevol guspira li pot fer encendre el plor. El segueix fins a l’habitació i, així que entren, el nen tanca la porta darrere seu, s’asseu al sofà i exclama mirant amb els ulls amunt:

– Que pesats estan tots!

Això la Marta no s’ho esperava. En Pau té sis anys i és un nen molt espavilat. Pensa que si està així alguna raó important hi deu haver.

– Què et passa Pau? Que no estàs content de fer cagar el tió?

– Sí que ho estic! Però, saps què passa? Que jo ja sé com funciona això del tió, però ells es pensen que no i em tracten com un nen petit.

La Marta està estupefacta. Aquesta sí que no se l’esperava. En el fons, tot plegat li va bé perquè, per fi, deixa de pensar en ella mateixa una estona.

– Però, a veure, Pau: els teus pares ho saben que tu ho saps?

– No. Crec que m’ho volen dir passat festes.

– I tu no els has dit res?

– Que no! És que la mare està mot estranya últimament, com cansada, no sé… I un dia, pensant-se que jo no la sentia, va dir al pare que li feia molta pena que fos l’últim any que jo visqués la màgia del Nadal de veritat.

– Ja, a la teva mare li agrada molt això de la màgia…

– Saps què passa, tia Marta? Que crec que la mama no sap que jo puc viure igual la màgia del Nadal encara que ja sàpiga qui és el tió.

– És clar, és clar.

– Tu, tia Marta, encara que faci anys que no facis cagar el tió, oi que sents la màgia del Nadal?

La Marta se sent en un atzucac. S’ho pensa uns instants i, finalment, respon a la mirada inquisitiva del nen:

– Mira Pau, no et vull pas enredar: aquest any estic una mica trista i atabalada i em costa sentir aquesta màgia que em dius.

– Potser et passarà com a l’anunci de torrons. L’has vist tia?

– No, quin?

– Sí, aquell que diu que la màgia del Nadal arriba quan menys t’ho esperes.

– Potser sí, Pau, potser sí. En tot cas, tu no et preocupis que jo t’ajudaré i la teva mare no notarà res.

La Marta no vol mentir, però tampoc no vol transmetre al nen la tristesa que sent. Vol canviar tan aviat com pugui de conversa i li proposa de preparar el tió. Quan ho tenen tot a punt, criden la resta de la família i de seguida comença el ritual.

Cada vegada que en Pau obre un regal, la Marta i ell es miren, fan uns bons crits d’alegria i es piquen l’ullet. Tant l’un com l’altre s’ho passen la mar de bé. En Pau ha trobat una còmplice i la Marta ha trobat algú que la distreu de les seves penes. El moment més divertit arriba amb l’últim regal: una Big-Balloon-Boom. Com que la Marta n’és una experta, de seguida la fan botar per tota la casa. Riuen de valent quan l’àvia Rosa diu que allò més que una pilota sembla una cabra boja. I també quan l’avi afegeix que si el Barça jugués amb allò, potser faria més gols. A petició també dels avis, que asseguren haver quedat mig marejats de seguir aquell enginy amb la mirada, acaben endreçant la joguina.

– Tia Marta, ens ho hem passat bé, eh!

– I tant!- contesta ella abraçant-lo.

– Has sentit la màgia del Nadal?

La Marta sap que podria contestar que sí i deixar el nen tranquil, però no pot. Sent que aquest vespre han creat un vincle especial i vol ser honesta.

– Encara no del tot, Pau, però m’hi he acostat una mica.

El nen fa que sí amb el cap i l’agafa de la mà. És l’hora de sopar. S’asseuen a taula de costat i cada cop que algú fa una brometa a en Pau sobre el tió, ell contesta seguint-li la veta i fent com si realment ignorés la veritat. Això sí, cada vegada fa xocar els peus sota la taula amb la Marta. Hi ha moments en què s’han d’esforçar molt perquè no se’ls escapi el riure. La Marta ha de reconèixer que s’ho està passant molt més bé del que es pensava i que, a mesura que passa l’estona, els seus problemes es van fent cada vegada més petits. Tots menys un: segueix trobant a faltar la seva padrina intensament. Tant és així que a mig sopar s’aixeca discretament i va a posar-se una mica més del perfum que ella li regalava. Ho ha fet per sentir-la, malgrat tot, ben a prop seu.

I després de sopar, com és costum a la família, canten nadales. En Pau i la Marta fins i tot s’inventen una coreografia curiosa que consisteix bàsicament a picar-se l’ullet i a xocar amb el peu de l’altre. Només ells dos saben què vol dir, però tota la família els segueix imitant-los i rient a cor què vols.

– Tia Marta –diu en Pau en un moment de descans-. Què? Ja sents la màgia del Nadal?

Ella somriu. Quin un, en Pau! Pensa i li diu:

– Crec que ja m’hi acosto molt. En tot cas, vull que sàpigues que m’ho estic passant molt bé amb tu!

Paren la conversa perquè el soroll d’una forquilla xocant amb una copa els crida l’atenció. És la Laura, que diu que vol anunciar una cosa. Molt contenta, fa saber a tothom que torna a estar embarassada. De seguida li plouen les felicitacions i les enhorabones. En Pau, que no en sabia res, corre a abraçar la seva mare. Però la Laura encara no ho ha dit tot: 

– Un moment! -diu gairebé cridant.- Estic embarassada i vull que la padrina siguis tu, Marta.

Això sí que ha estat una autèntica sorpresa per a la Marta, que de seguida es posa dreta. Se la veu de veritat emocionada. Fa unes passes cap a la seva germana però, de sobte, s’atura, recula i surt del menjador. Ningú no acaba d’entendre la seva reacció. Ningú no comprèn tampoc que aparegui al cap d’un moment amb un flascó de perfum a la mà, vagi cap a la seva germana, li aixequi la brusa i li ruixi la panxa.

La Marta sap que no podrà marxar sense explicar perquè ho ha fet. Decideix, però, que no hi ha cap pressa. Va cap a en Pau i l’abraça i el fa voltar mentre li diu a cau d’orella:

– Ara sí, Pau, ara sí!