La Teresa té 87 anys i, gairebé cada dia, al matí, plora. S’ho permet només una estona perquè no vol que ningú li vegi els ulls vermells ni tampoc vol deixar-se caure tan avall que li sigui impossible remuntar el dia. Li cauen les llàgrimes perquè sent, ara ja d’una manera definitiva, que la vida se li escola entre els dits i que, cada vegada, li queda menys demà. És un plor ple d’una emoció intensa, però alhora un punt distant i molt semblant a les llàgrimes que li han caigut tantes vegades en el cinema; només que, ara, el que la trasbalsa de veritat, és que ella se sent protagonista d’una pel·lícula que s’acaba.

La Teresa està satisfeta de la seva vida. No tot han estat flors i violes, però sempre se n’ha sortit. Fa anys que és vídua i és mare d’una noia i dos nois. Sent una especial enyorança dels anys de la infantesa. Era meravellós que tothom hi fos. Com era de bonic que encara no se li hagués mort ningú! Després, els anys li han portat alegries i també penes. Fer-se gran, pensa, és saber gaudir malgrat ser conscient que res no és per sempre, o justament per això.

S’acosten les festes de Nadal i la Teresa voldria fer els preparatius ella sola. Ja fa set anys que no fa convit a casa. Nadal a casa de la filla, Sant Esteve a casa del fill gran, primer d’any amb la família del petit i Reis cada any en una llar diferent. Els regals, fins ara, els ha comprat ella, i aquest any també hauria volgut fer-ho. La veritat, però, és que no s’hi veu en cor. Ja fa mesos que els fills la van obligar a tenir una noia a casa per ajudar-la unes hores. Al principi s’hi va resistir, però, a poc a poc, s’hi va acostumar fins al punt que, ara, si algun dia no pot venir, la troba molt a faltar. 

Ja ha quedat amb la seva filla per anar a comprar els regals. Li ha demanat, però, que embolicar-los i posar les etiquetes ho vol fer ella i que ho vol fer sola. Necessita, li diu, sentir que encara no és una inútil del tot. Ja fa temps que té una llista amb els noms i cognoms de tothom: prou que sap que no pot refiar-se de la seva memòria.

La pensió que cobra no li permet fer grans despeses i, més que grans regals, es podria dir que el que fa és un detallet per a cada membre de la família. És tan difícil comprar obsequis a qui té de tot que, ja fa molts anys, va decidir posar-s’ho fàcil.

Al gendre i als fills els regala dos parells de mitjons: uns de negres i uns de fantasia.

A les netes i al net, un llibre. Tota una vida fent de mestra li fa sentir que encara té una certa autoritat i gust per triar-los.

Només varia el regal de la filla i les joves. Això sí, sempre és igual per a totes tres: un perfum, un paraigües, un mocador… Sempre li ha estat més fàcil fer regals a una dona que a un home.

Mai ningú no s’ha queixat. Només els fills li fan broma quan obren el paquet de mitjons, però sempre li han agraït el detall i li han dit que, quan se’ls posen, pensen en ella.

La Teresa i la seva filla dediquen tota una tarda a les compres. Van a les botigues del barri i, a mig fer, descansen berenant una xocolata amb melindros. Quan arriben a casa, la Teresa està extenuada. “Cada vegada soc menys jo”, pensa, però no ho diu. Deixen tots els regals damunt la taula i prega a la filla que marxi tranquil·la. Demà ja els embolicarà: s’hi estarà una bona estona, i no només no li fa mandra sinó que sap que en gaudirà molt. Han comprat paper de regal ben bonic i unes etiquetes amb motius nadalencs que hi quedaran molt bé.

Enguany toca celebrar el dia de Reis a casa del fill gran. La Teresa avui no ha plorat gens. S’ha vestit amb la roba que li agrada més i s’ha pentinat a poc a poc. Somriu al mirall: el seu fill petit sempre li diu que és la iaia de 87 anys més guapa de la ciutat i, avui, què caram!, ella també s’ho creu.

Cal esperar que hi siguin tots per començar a repartir els regals. L’última a arribar és la filla: encara té les nenes petites i el dia de Reis costa fer-les sortir de casa. Per fi arriba el moment i tots es posen a repartir paquets molt ben embolicats. A la Teresa li encanta el caos tan bonic que es crea, ple de sorolls de papers que s’estripen i de crits i riures de sorpresa. A poc a poc, va traient els paquets de la bossa i els va repartint. A ella també li arriben regals: una colònia, un mocador i altres coses que agraeix molt, no tant pel que són, sinó pel fet que han pensat en ella.

És enmig d’aquest garbuix que, de sobte, se n’adona: el net gran té un perfum a la mà i la seva jove un conte il·lustrat i la seva filla acaba de desembolicar uns mitjons! Sent que els colors li pugen a la cara i que les ganes de plorar se li fan massa evidents.

 – Vaig al lavabo; de seguida torno.

I, lentament però sense aturar-se, camina fins al final del passadís i entra en el lavabo. Fa un pipí i, després, es mira al mirall. Li costa una mica, però finalment somriu. “Fer-se vell”, pensa, “és aprendre a perdonar-se”. Potser sí que s’ha equivocat a l’hora de posar etiquetes als regals, però li cal reconèixer que la seva capacitat de reacció ha estat excel·lent i se’n felicita.

Ben decidida, torna a la festa. Els nets semblen contents amb els contes, el fill petit li fa broma amb els mitjons a les mans i la filla la ruixa amb una mica de perfum.

Ningú li dirà que s’ha equivocat i ella no dirà a ningú que ho sap. Grans i petits són prou savis per fer que el dia de Reis sigui realment màgic. I dels altres dies que vindran, si de cas, ja en parlarem quan arribin!