La covid-19, el cunyat i el sopar de Nadal

nadal2020final

– Em sap greu Josep, de veritat. Però aquest any ho hem de fer així. Nosaltres som cinc, amb els meus pares fem set i amb la teva mare ja sumem vuit. Ja ho he parlat amb la meva germana i ho ha entès perfectament.

La Laia ha intentat dir-ho seriosament, fent servir un to compungit, però en Josep sap que, si s’ha girat just després de dir aquestes paraules, és perquè no està segura de poder amagar la satisfacció que li produeix aquesta decisió; té por de no poder reprimir el somriure que ja sent que se li dibuixa als llavis. A ell li sap greu: és gairebé l’únic dia de l’any que es troben. La Laia i la seva germana queden sovint, però ell no veu mai el seu cunyat, en Felip. Els trobarà a faltar, tot i que reconeix que és veritat que cada nit de Nadal, quan els cunyats marxen, la Laia i ell es queden ben descansats i riuen dient que, si es donés un premi al “cunyadisme”, segur que el guanyaria en Felip, per com n’arriba a ser de pesat!

Arriba la nit de Nadal i els tres fills de la Laia i en Josep demanen on són els cosins i, sobretot, on és el tió. En Josep i la Laia s’adonen, de sobte, de dues coses terribles: no han pensat a dir als nens que els cosins no vindrien i, més greu encara, no han pensat en el tió. Ja fa molts anys que ells fan el sopar de Nadal i que el tió el porten sempre els cosins, que asseguren que l’alimenten molt bé.

La Laia i en Josep corren cap a la cuina i tanquen la porta, parlen un moment i comencen tot un seguit de corredisses que no paren fins que apareix, al mig del menjador, un embalum tapat amb una manta i amb una barretina al damunt.

– Vinga fills: a fer cagar el tió!

– Però, papa, on és el tiet Felip? Sense ell no podem fer cagar el tió.

– Per què no? -pregunta en Josep, atònit.

– Perquè cada any ens porta una cançó nova que s’ha inventat. Són molt divertides!

La Laia i en Josep es miren, un “ves-hi tu si us plau i fes el que puguis” emana dels ulls de tots dos i es queda surant en l’aire; és ell qui el recull i s’emporta els nens mentre busca en tots els racons del seu cervell alguna idea que pugui fer oblidar als seus fills l’absència del tiet.

S’inicia el ritual: si no tenim en compte els estranys sorolls metàl·lics que se senten cada vegada que el tió rep una patacada, ni les mirades de perplexitat dels nens quan el seu pare, entre cagada i cagada, els canta les cançons dels anuncis dels torrons El Rododendro de l’última dècada, es podria dir que la cosa ha anat prou bé. Tot i que la cara d’estupefacció de la Laia en descobrir que sota la manta hi ha el microones i el lacònic “esperem que l’any vinent torni el tiet” dels fills posarien en dubte aquesta afirmació.

S’entaulen. Cada any fan el mateix menú: escudella i pollastre amb prunes. És en Josep qui reparteix els galets; els avis, els nens i la Laia s’ho miren. “Ja és bona cuina al Corte Inglés!”, diu en Pere, el fill gran, que té gana i sap que fins que el tiet Felip no deixava anar aquesta frase i tots reien, ningú no menjava. La Laia sospira: en el seu particular imaginari, havia decidit que aquest Nadal s’estalviaria de sentir-ho. La mare d’en Josep és qui inicia la conversa. Parla de com és de terrible, la pandèmia, i fa un repàs exhaustiu de tots els coneguts que han mort últimament. Només l’interromp el pare de la Laia, que ja té noranta anys i que pregunta cada cinc minuts: “On són la teva germana, en Felip i els nens?”. La Laia li contesta cada vegada com si fos la primera, conscient que, al seu pare, la memòria ja li fa males passades. En Josep, cansat de la covid-19 i del cunyat absent, intenta parlar de futbol. Com que no en té ni idea, deixa anar: “I què, s’ha mort en Maradona, eh!”. La seva mare aprofita per repassar tots els casos de famosos que han mort l’última dècada i que es drogaven. “I què, serem independents o no?”. Ara és la Laia qui, farta de tantes desgràcies, intenta desviar la conversa. La seva mare salta com una llagosta i durant vint minuts ben bons explica amb pèls i senyals tot el que ha fet el seu grup de l’ANC aquest últim any. Ho remata amb un panegíric als fabulosos melindros que fan a la pastisseria Puigdemont d’Amer.

La Laia s’ha anat atabalant a mesura que avançava el sopar. No s’ho ha passat gaire bé: pensava que tindria un àpat tranquil i amb una agradable conversa, però no ha estat així. Recorda els anys anteriors: seien a taula, en Felip bevia un parell de gots de vi i començava a parlar de tot, especialment de política i de futbol, deixant anar típics i tòpics a cor què vols. Ho feia exagerant, cridant i fent estirabots i, tot i que a ella se li feia insuportable, reconeix que feia riure els avis i les criatures i que fins i tot en Josep semblava gaudir de tot plegat.

Els més petits ja fa estona que han marxat de taula, amb la sopa n’han tingut prou, i han corregut a estrenar les joguines noves. La Laia els crida, avisant-los que de seguida menjaran les postres.

– Si  el tiet no hi és, qui explicarà els acudits aquest any? –demana la Jana, la filla petita.

La Laia empal·lideix, es mira el seu marit i, amb els ulls envermellits, li diu que va a la cuina a buscar els torrons. En Josep, alarmat, la segueix.

– És el karma –li diu ella, a punt de plorar-. Estava contenta de no haver d’aguantar en Felip aquest any. I mira: el tió, un desastre; el sopar, depriment… Deixa’m, que si parlo més em posaré a plorar. Els pots dir que vull presentar els torrons ben tallats i que tardaré una estona? Necessito calmar-me, no vull que em vegin així.

En Josep li fa cas: ella necessita està sola i li ho respecta. L’ajudarà més si intenta distreure els altres mentre s’esperen.

Quan, finalment, torna al menjador amb una safata de torrons a les mans, la Laia se sorprèn de veure’ls tots contents i enriolats. En Josep li pica l’ullet; ella tarda uns moments a descobrir l’ordinador amb la imatge del cunyat, la germana i els nebots. Tan bon punt la veu, en Felip li diu “cunyaaa”, al més pur estil Chiquito de la Calzada, aixecant una copa, gest que la Laia li torna de seguida sense poder evitar pensar com l’ha molestat sempre que l’anomeni d’aquesta manera. En Felip, com cada any, comença a enfilar un acudit darrere l’altre i, tot i que la majoria ja els han sentit mil vegades, tots riuen i piquen de mans amb alegria. Com cada any, també, acaben la vetllada cantant nadales: “El vint-i-cinc de desembre, zoom, zoom, zoom”, proposada per en Felip, és la que més triomfa.

 

I, també com cada any, quan tot s’acaba, la Laia i en Josep comenten la jugada i parlen del cunyat.

– Qui m’havia de dir que el trobaria a faltar! I, encara més, qui m’havia de dir que m’alegraria de veure’l! -diu la Laia deixant anar una sonora riallada. Està contenta. Finalment, tot ha anat prou bé. Pensa que la nit de Nadal és realment especial i que ha d’intentar, a partir d’ara, mirar-se el seu cunyat amb uns altres ulls. Feia temps que no se sentia tan feliç; està segura que el que sent és allò que se’n diu l’autèntic esperit nadalenc.

El que no sap és que aquest estat d’ànim tan plaent li durarà ben poc; just fins que entrarà a l’habitació dels nens, s’acostarà a fer un petó de bona nit al gran, en Pere, i aquest li deixarà anar:

– Mama, de gran vull ser igual, igual que el tiet Felip!

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

1 Comment

  1. Mònica Brun Alsinadesembre 19, 2020 at 5:52 pm · Reply

    Moltes gràcies pel teu escrit ☺️ crec que serà ven bé així!!

Deixa el teu Comentari

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>