Dos terrossos de sucre

 

Necessitava trfelicitacionadal2018eballar durant les vacances de Nadal. Estava pelat. A casa li donaven just per menjar i pagar el transport a la universitat, però res més. Tenia moltes ganes de tenir diners per anar a concerts, sortir de festa o comprar-se aquella jaqueta que tant li agradava. Ja ho tenia decidit: treballaria aquelles vacances

Va preguntar en un munt de botigues  i no va tenir sort. Se’l miraven i, ell n’estava segur, portar diverses arracades a cada orella i una cresta bicolor per pentinat feia que no el consideressin adequat en molts establiments. “Maleïts capitalistes plens de prejudicis”, murmurava cada vegada que sortia per la porta després d’entomar un “no”.

Després de voltar molt i anar baixant expectatives va trobar un lloc on li van dir que sí. De gust no li venia, fer allò que li demanaven. Però com que no tenia cap altra alternativa, va acceptar. Treballaria en un centre comercial fent de Pare Noel. Va empassar saliva diverses vegades quan va veure la disfressa que s’havia de posar: l’únic de bo que tenia és que quedaria tan camuflat que ningú no el reconeixeria.

Li van deixar ben clar el que havia de fer. No era pas difícil. S’havia  d’estar a l’entrada del centre comercial i saludar les criatures amb un “ho, ho, ho”. Si li deien alguna cosa, havia de contestar amablement i sense comprometre’s gaire. També  havia de donar als petits un caramel o dos. “Més no”, va insistir moltes vegades la noia que li donava les instruccions.

El primer dia se li va fer llarguíssim. Se sentia totalment ridícul vestit d’aquella manera. En la intimitat del lavabo de casa seva havia assajat una vegada i una altra el “ho,ho,ho”, però tot i això no se’n sortia. Tan aviat li sortia tan greu que semblava que havia de morir ofegat com, per evitar-ho, feia uns crits tan estranys que, opinava ell, es devien confondre amb l’udol d’un mussol entotsolat dins la nit d’un bosc. “Quina merda de feina”, es repetia mentalment  sense saber que el pitjor encara no havia arribat.

La segona jornada de treball coincidia amb l’inici de les vacances escolars. Les criatures ja no tenien classe i acudien al centre comercial arrossegades pels seus progenitors. Llavors va començar el drama. A partir d’aquell dia va haver de suportar tota mena d’atacs a la seva persona: un nen li va trepitjar el peu amb una força inusitada, només per comprovar si era una persona o un nino; una nena li va estirar els pantalons avall moguda per la mateixa curiositat; cada dos per tres, petits monstres s’abraonaven damunt seu mostrant una alegria desmesurada pel simple fet d’haver-se’l trobat. S’hi llançaven sense manies, a la brava, i ell intentava esmorteir els cops com podia, intentant salvar les parts sensibles i evitar mals irreparables. Vivia aquelles eufòries infantils com un autèntic atemptat a la seva persona. Si els atacants haguessin sigut més grans s’hi hauria tornat i, a més a més, els hauria denunciat: les esgarrapades i els morats que lluïa al final del dia haurien estat proves irrefutables en el judici. El que trobava més incomprensible era que, mentre ell patia tota mena d’agressions, els pares dels petits energúmens s’ho miraven satisfets i els reien les gràcies sense mostrar mai cap mena de pietat per l’entranyable Pare Noel que ell representava. No hi podia fer res. Deixava anar “ho, ho, ho” aquí i allà i repartia caramels mentre s’adonava, mig amoïnat, que desitjava fortament que provoquessin unes bones cagarrines a aquells petits éssers infernals i, per extensió, als culpables que fossin al món.

Sovint, després de la feina, anava a fer una cervesa amb la Sònia, una amiga que tenia la virtut de saber escoltar i, alhora, de saber canviar de tema quan ell estava a punt de convertir la conversa en un enfilall de queixes en què ell apareixia sempre com el màxim candidat a màrtir de l’any.

-Prou! -li va dir el primer dia després d’escoltar-lo una bona estona-.  Quants terrossos de sucre et poses al cafè?

– Un. Un terròs o un sobre –va contestar, sorprès pel gir sobtat que havia pres la conversa.

– A partir d’ara, que en siguin dos! Mentre facis aquesta feina els necessitaràs.

Ell va fer que sí amb el cap. Després, van parlar de la festa de cap d’any que volien preparar i de moltes altres coses. Quan es van acomiadar, ella li va recordar, com ho faria en endavant cada vespre:

– Dos terrossos de sucre i tot serà molt més fàcil.

I, sovint, afegia:

– El Nadal és temps de sucre!

I marxava rient. Ell sempre es quedava amb el dubte de si se’n fotia o si només volia fer-li la vida una mica més fàcil.

El seu dia a dia es va convertir en una lluita per la supervivència i, a l’esforç per mantenir intacta la seva integritat física, va haver d’afegir-hi ben aviat un dilema moral que, ho notava prou, l’estava trasbalsant molt més del que voldria. La responsable de tot plegat era la Lara, una nena que se’l va quedar mirant el primer dia que el va veure sense dir res, i que dos dies més tard se li va acostar i li va preguntar si li podia demanar una cosa. Ell va deixar anar un “ho, ho, ho” assertiu. La nena li va estirar la jaqueta: volia que s’ajupís per parlar-li a cau d’orella. Aleshores, li va etzibar

– Vull un regal per la meva mare: un novio o, com a mínim, un amic. Pots fer-ho, si us plau? Si us plau…!

Ell va contestar amb una altre “ho, ho, ho” que va intentar que sonés com un “m’agradaria molt però no t’ho puc assegurar”. Va estar de seguida segur, però, que la Lara no ho havia interpretat així: la nena va somriure, un agraïment infinit va brollar dels seus ulls i li va dir un “gràcies” tan sentit que ell no es va veure capaç d’articular ni un trist “ho” per acomiadar-se.

Si no hagués vist la nena mai més ho hauria oblidat, n’estava ben segur. Però la Lara, de tant en tant, apareixia pel centre comercial, i sempre s’ho feia venir bé per acostar-se, agafar-lo un moment de la mà i recordar-li:

– Li faràs el regal a la mama, oi?

I ell notava que se li encongia el cor mentre deia el “ho, ho, ho” de costum. Què podia fer? Li sabia greu per la nena, però també sentia que solucionar aquell assumpte no estava a les seves mans. I, tanmateix, es descobria valorant tota mena de possibilitats que competien per guanyar el premi a la idea més estrafolària i desencertada. Se li va acudir que podria acostar-se a la mare vestit de Pare Noel i preguntar-li si havia provat una aplicació de cites que anava de primera. No, no era una bona idea: la dona es podria queixar i segur que l’acomiadarien per extralimitar-se en les seves funcions. Se li va ocórrer, també, fer veure que a la Lara li havia tocat un premi dins d’un caramel: anar a prendre una xocolata amb xurros amb el Pare Noel.  Però, decididament, no era una bona pensada. Tot plegat resultava massa inversemblant i ximple. Si almenys tingués algun amic prou gran per demanar-li que intentés fer amistat amb ella… Però no era el cas.

La Lara hi insistia cada cop que el veia. La persistència de la nena feia que ell se sentís cada vegada més compromès. El pes d’aquella responsabilitat l’amoïnava amb desmesura, i la sensació de no saber com sortir-se’n li produïa un neguit que feia de molt mal comportar.

Un vespre, no es va poder aguantar més i ho va explicar tot a la Sònia. Ella se’l va mirar amb ulls de sorpresa i va considerar:

– Potser amb dos terrosos de sucre no en tindràs prou…

Durant una bona estona no van dir res. Seriosos, cadascú pel seu compte, pensaven en una possible solució. Com que cap dels dos la va trobar, van canviar de tema i de la Lara no en van parlar més.

Tanmateix la nena seguia apareixent i recordant-li una vegada i una altra que tenia pendent aquell regal. Una nit no va poder més: se sentia tan aclaparat i la preocupació era tan intensa que va decidir fer una cosa que sempre li havia costat molt: parlar de problemes personals amb la seva mare. Li va explicar, sense donar massa detalls, el que li passava amb la petita Lara. Ella va sospirar, va prémer els llavis uns instants i li va dir:

– És molt difícil que una criatura sigui feliç si els seus pares no ho són.

I aquí es va acabar la conversa. Era una dona de poques paraules i, encara, les que deia, sovint no sabies pas com interpretar-les. Ell va assentir i li va fer un petó. Se’n va anar a dormir amb les paraules de la seva mare al cap. No acabava d’entendre de què li servirien, però no podia deixar de pensar-hi. Es va ficar al llit i, rumiant-t’hi, es va adormir. Necessitava descansar: la feina el deixava baldat del tot. Aquella nit va somiar amb la Lara i la seva mare, i també amb la Sònia, que tota l’estona deia amb una veu que semblava venir de lluny: “Dos terrossos de sucre…! Dos terrossos de sucre…!”

L’endemà es va despertar animat. No sabia si tenia la solució, però com a mínim tenia una idea i estava decidit a portar-la a terme. Quan la Lara va aparèixer i s’hi va acostar, li va lliurar una carta:

– Té, és el regal per a la teva mare.

La nena va agafar el sobre i li va dir gràcies. Tot seguit va córrer a donar-lo a la seva mare, tot dient-li que era un regal del Pare Noel. La dona el va obrir i va llegir el que hi deia. Es va mirar aquell Pare Noel tan curiós que li enviava missives a través de la seva filla i, tot seguit, va dedicar un gran somriure a la nena.

No va tornar a veure la Lara fins al cap de tres dies. La nena se li va acostar i li va fer el gest que ell tan coneixia: volia parlar-li a cau d’orella.

– Gràcies! No sé si la mama té un novio, però des que li vas donar la carta està molt més contenta.

Ell es va sentir alleugerit. Se n’havia sortit. Ara ja en podia estar convençut. La nena va continuar parlant:

– Ja sé que la barba i els cabells que portes són de mentida. Fa molts dies vaig veure com entraves al lavabo vestit com una persona normal i després en sorties vestit de Pare Noel.

El noi va sentir una barreja de sorpresa i indignació. Què volia dir, allò? Aquella nena angelical i educada era, ara se n’adonava, un ésser manipulador. Aquella criatura havia traçat un pla maquiavèl·lic per aconseguir el seu objectiu. Li havia fet creure que era un ésser innocent que confiava indubtablement en els poders màgics del Pare Noel. Ara, commocionat, sabia que la nena era plenament conscient que ell no tenia cap mena de poder i, tot i així, s’havia aprofitat de la situació obligant-lo a solucionar un problema que ell no havia creat i del qual no tenia cap mena de responsabilitat.

Tot això li va passar pel cap com un llamp. Mentrestant, la nena se’l mirava atentament. Estranyada del mutisme del noi i notant la seva confusió, va parlar mot baixet i amb to consolador:

– No et preocupis. La mama ja em va explicar que els Pares Noel moderns no van tot el dia vestits de vermell. La mama també em va dir que la barba ja et creixerà i que, quan siguis gran, segur que es tornarà de color blanc. Em va dir que això passa a tots els Pares Noel però que, encara que tinguin els cabells foscos perquè són joves, de màgia en tenen igual. O sigui que, de veritat, si la mama ho diu, tu no et preocupis.

Ara sí que se sentia en total estat de xoc. Encara no s’havia recuperat de la primera afirmació de la nena que ja s’havia de recuperar de la segona. Just llavors, es va apropar la mare de la Lara, li va dir gràcies i va somriure.

Ell, encara mig espaordit, va pensar que a qui calia donar les gràcies era a la seva de mare i a la  seva lacònica manera de parlar. Sentia que havia de dir alguna cosa però no acabava d’encertar el què. Les úniques paraules que va ser capaç d’articular van ser:

– Dos  terrosos de sucre! El Nadal és temps de sucre!

La mare de la Lara va notar que estava atabalat i no va voler incomodar-lo més. Va fer un gest de dir adéu, va agafar la seva filla de la mà i es van girar per marxar. No eren gaire lluny quan van sentir un “ho, ho, ho” que a totes dues els va semblar digne del millor Pare Noel.

 

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Deixa el teu Comentari

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>