Cop de porra al tió!

Cop de porra al tió!

Nadal 2019El dia 24 de desembre del 2019 un munt d’efectius de les Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado (que a partir d’ara anomenaré “Fucusé”, per abreviar) es van veure obligats a passar les festes de Nadal a Catalunya. Les Fucusé (ho accentuo perquè trobo que queda més amable, i tot el que contribueixi a fer més afables les Fucusé crec que és benvingut) no estaven contentes amb la decisió que havien pres els alts comandaments. Concretament, consideraven que “estar aquí en Navidades es una puta mierda”. Tot i això van intentar passar el tràngol de la millor manera possible. Els integrants de les Fucusé estaven segurs que la nit de Nadal no hi hauria gaire feina: era moment d’estar amb la família, i estaven bastants convençuts que fins i tot els independentistes més abrandats es quedarien a casa. Les Fucusé també estaven enyorades; serien uns dies molt durs i tenien ben clar que els calia pensar alguna cosa per fer passar el temps tan de pressa com fos possible.

Hi va haver uns quants membres de les Fucusé que van tenir una idea que els va semblar que podia ajudar a aixecar els ànims del personal. Algú els havia explicat la tradició catalana de fer cagar el tió i van decidir fer-se la seva. Van anar a comprar uns tions i la nit de Nadal van desenfundar les porres i van picar els troncs mentre cantaven versions de nadales que prefereixo no escriure per por d’acabar a l’exili o a la presó.

El cas és que van xalar molt, es van esbravar de valent i se’n van anar a dormir prou tranquils i conformats. L’endemà recordaren com de bé s’ho havien passat i compartiren vídeos i brometes (que tampoc escric per la mateixa raó d’abans) amb membres de les Fucusé que estaven allotjats en altres indrets de la nostra catalana terra i que, empesos per l’exemple del que veien, s’animaren a emular-los i fer cagar també el tió a cops de porra.

I badant, badant, ja es van trobar que era Sant Esteve i, sorpresos i plens de gelosia, comprovaren que els catalans seguíem fent festa i que rematàvem l’atipada amb uns bons canelons, mentre que ells seguien menjant  croquetes resclosides.

El dia 28 la tranquil·litat se’ls va acabar. Tsunami Democràtic va fer un comunicat convidant tothom a fer baixar els torrons omplint els edificis governamentals de llufes. A Via Laietana, com és habitual, el desplegament de les Fucusé era enorme, i també la gentada armada amb ninotets de paper i un tros de cinta adhesiva. Es preveien enfrontaments i la tensió era altíssima. Els dels ninotets volien acostar-se a la comissaria i les Fucussé volien impedir-ho.  Que comencessin les càrregues no va sorprendre a ningú. En canvi, el que va passar quan les Fucusé van començar a repartir cops de porra serà recordat per sempre més.

Els membres de les Fucusé es van adonar de seguida que alguna cosa passava a les seves porres. Cada vegada que l’arma colpejava algú, sonava una nadala cantada amb veu de barrufet: “El noi de la mare”, “El 25 de desembre” i fins i tot “Los peces en el río” van començar a sonar tan indiscriminadament com els cops que habitualment repartien. A més a més, de seguida van comprovar que les garrotades no feien cap efecte: era com si les porres fossin de cotó fluix. Ràpidament intentaren canviar-les per unes altres, però fou inútil: la màgia del tió les havia afectat a totes. La sorpresa va ser majúscula; l’estupefacció, infinita;  la hilaritat que despertava el fet que les porres fessin sonar nadales amb veu ridícula, descomunal. Primer rigueren els manifestants: reien pel que veien, pel que sentien i perquè hi havia moltes iaies de riure gallinaci altament encomanadís. Les Fucusé van intentar aguantar el tipus però els va resultar impossible: es volien fer els durs, però qui es pot resistir a les riallades de les iaies catalanes? Ni tan sols les dures i entrenades Fucusé pogueren i, tot i que a contracor, esclafiren a riure sorollosament. El que va passar a partir d’aquell moment va sorprendre a tothom. Diu el proverbi xinès que quan rius de valent amb algú ja mai més el podràs odiar. Tota la Via Laietana era un no parar de riure, i el que passava allà no era un cas aïllat: hi havia hagut intents de càrregues per tot el territori i, per tant, tot Catalunya reia. Es van viure escenes que mai ningú no s’hauria pogut imaginar. Per començar, les Fucusé, veient que no podien fer la seva feina, van decidir unir-se a la festa i van compartir les porres amb els manifestants, que ballaren el ball de bastons més divertit, curiós i musical de la història. A les dotze del migdia, Tsunami Democràtic havia donat la consigna secreta de representar escenes dels pastorets pels carrers i per les places. Quan les Fucusé ho van veure, cridaren: “Que nos dejen actuar!!”. Durant uns breus instants els manifestants es van alarmar. No calia: el que volien era fer ells també de Lluquet, Rovelló o de dimoni, i fins i tot i havia qui es delia per ser l’arcàngel San Gabriel. Els manifestants s’obriren de cor i els cediren el protagonisme: les interpretacions dels membres de les Fucusé arrencaren fervorosos aplaudiments per part del públic que, admirat, celebrava veure la transformació que estaven experimentant aquelles persones que, fins feia tan poc, es mostraven sempre tan bel·ligerants.

Però la festa tot just havia començat: uns espavilats alumnes de quart d’ESO veieren en aquella celebració extraordinària una oportunitat de negoci i acudiren a vendre capses de polvorons a la multitud per poder finançar el viatge de final de curs. Això va donar peu a estranys concursos que consistien a engolir el màxim de polvorons en cinc minuts o a premiar la capacitat de dir “Pamplona me la repampinfla”, entenedorament i sense esquitxar a ningú, amb un polvoró a la boca.

I no se sap d’on aparegueren porrons de vi bo i vinitos de Jerez, neules i alfajores i, fins i tot, croquetes i canelons que foren compartits amb gran alegria. Els manifestants, les Fucusé i l’alumnat de quart d’Eso se sentiren imbuïts de la joia del Nadal i, plens d’esperança, entengueren que aquella nova i inusitada germanor només podia portar coses bones.

La notícia del que estava passant va arribar a orelles de ministres i altres mandataris, que decidiren que calia aturar-ho immediatament. El problema és que no se’ls acudia com fer-ho. Enviar més Fucusé contra les Fucusé, que segons ells havien perdut el nord, no era ni viable ni recomanable. Denunciar les Fucusé al Tribunal Constitucional no els semblava una bona idea. De fer política, dialogar o, simplement, parlar amb el President de la Generalitat no en sabien perquè no ho havien fet mai. Optaren per esperar que els membres de les Fucusé, esgotats de tanta festa, es retiressin a dormir la mona. La decisió estava presa: l’endemà els enviaren de tornada a casa sense dilació i “asunto zanjado”.

Si el que heu llegit fins ara us ha sorprès, espereu a saber el que va passar els dies següents. Les Fucusé ompliren els autocars que els havien de tornar a casa amb gran alegria. No hi comptaven gens, i passar cap d’any i reis amb la família seria genial. Com que encara els envaïa l’entusiasme i tenien els cors plens de la joia de la festa del dia abans i els mòbils curulls de contactes d’independentistes  amb qui, en poques hores, havien forjat una forta amistat, cantaren a ple pulmó i al llarg de molts quilòmetres: “Estamos con ellos, oe! Estamos con ellos, oe!”

I és que, després de les hores que havien compartit amb els manifestants, s’havien adonat que bàsicament el que volem és fer la nostra i que això no implica odiar a ningú. Que diem de tot cor “que bonica és Córdoba!” i “que bons els bocatas de calamares!” i “que fresca i regalada és l’aigua del Guadalquivir!”, i que aquestes afirmacions no són incompatibles amb la voluntat de viure sense que cap estat ens reprimeixi i ens tanqui a la presó per exercir el dret a decidir en llibertat.

I, com que entengueren aitals arguments, així que arribaren a casa es dedicaren a explicar-los a familiars, veïns, amics i coneguts, i, poc a poc, tot Espanya entengué, per fi, el nostre tarannà, els nostres desitjos i la nostra forma de pensar, i s’alçaren de tots els racons de la península Ibèrica les veus que demanaven que a Catalunya es fes un referèndum. Explicaven a tothom qui els volia sentir que el dret a decidir és universal, i fins i tot hi havia qui cantava allò de “Se lo merecen, se lo merecen”.

I els polítics, davant aquell tsunami de veus aclamadores, es veieren obligats a respondre. El primer que feren fou alliberar els presos polítics. Després, permeteren que els exiliats tornessin sense represàlies. I res: ara ja només hem d’esperar que ens diguin la data del referèndum.

I, recordeu, tot ho hem d’agrair a la màgia del tió!

 

******************

El que explica aquest conte pot semblar absurd i fora mida. Una bestiesa. Ho és en la forma però no en el fons. En els contes de Nadal et pots permetre el luxe de fer que les coses bones passin. El luxe de fer que qui, habitualment pega, parli. El dedico a tota la  bona gent que tenim a la presó i a l’exili i a totes les víctimes de la repressió. Perquè la situació real és de veritat absurda i fora mida, una autèntica bestiesa.

Sit and talk: fem que les coses bones passin.

 

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

2 Comments

  1. Maria Teresa Gibert Corominasdesembre 19, 2019 at 5:28 pm · Reply

    Magnifíc !!!!!!

  2. Genial. Tant de bo es fes realitat!

Deixa el teu Comentari

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>