No sé si sabré viure sense tu

 

Te n’aniràs. Ara ja ho sé segur. M’ho ha dit el metge. No serà ràpid però t’aniràs i serà definitiu. I em sap una mica de greu estar contenta, però estic bastant convençuda que l’alegria serà el sentiment que s’apoderarà de mi quan el teu adéu sigui tan real com el fet que un dia vas aparèixer a la meva vida.

M’has fet mal, molt malt i me n’has fet massa sovint. Per culpa teva he sentit un dolor que semblava que m’esquinçava les entranyes i que m’ha fet la vida terriblement complicada. Un dolor intensíssim que no m’ha marxat fins que tu ho has decidit.

Sempre he hagut d’anar amb tu quan així ho has volgut.  M’has impedit, apareixent sobtadament, fer coses que em venien molt de gust. M’has obligat a fer canvis de plans contra la meva voluntat. Et podria fer una llista de les muntanyes que no he pujat perquè tu no m’has deixat o de les festes a les que he renunciat perquè, sincerament, sabia que si hi anava amb tu m’ho faries passar malament.

No sé si sabre viure sense tu i, tanmateix, cada vegada que et veig no puc evitar desitjar que desapareguis d’una vegada per totes. Ets responsable de molts dels meus maldecaps. Tota la vida m’has marejat fins a deixar-me sense forces. I jo, com moltes altres dones, he tirat endavant tot i la teva presència. Incorporant la teva existència a la meva vida i fins i tot, a vegades, auto enganyant-me i fent veure que el que passava no era tan greu.  Sempre has fet el possible per trasbalsar-me fins a límits insospitats.

No sé si sabré viure sense tu perquè, malgrat tot, també hi hagut coses bones entre nosaltres. Mai no oblidaré la impressió del dia que ens vam conèixer ni les vegades que, sí, em fa mal reconèixer-ho, m’has fet sentir dona. Els meus fills te’ls dec a tu. En podria haver tingut uns altres. Però els que tinc i que tan estimo, ho tinc ben clar, te’ls dec a tu. I, fins i tot, et vull agrair totes les vegades que has marxat. L’alliberament ha estat tan gran que, sovint, així que eres fora jo em sentia plena d’energia i amb una força que només durava fins que tornaves. Tu sempre has tornat.

No sé si podré viure sense tu i, si escric aquestes línies, és per poder llegir-les si mai, quan ja no hi siguis, t’enyoro. Repassant-les, recordaré  el teu maltractament  infinit i les teves ganes de sang tan terribles i oblidar-te em serà una mica més fàcil.

No sé si sabré viure sense tu, però ho hauré de fer. I et ben juro, t’ho dic ben clar, que si mai et trobo a faltar la nostàlgia em durarà ben poc. Tu no hi seràs però jo sí. Disposada a viure la vida d’una altra manera. Disposada a acceptar que les etapes es van succeint i que, ara per ara, res em fa pensar que la propera no pugui ser molt millor que les anteriors.

El metge m’ho ha dit i no en té cap dubte. No trigaràs gaire a marxar. No pateixis, aguantaré al teu costat fins al final. Però també vull que sàpigues  que quan la teva absència sigui un fet sortiré i m’emborratxaré. Cremaré tot els teus records: tampons i compreses aniran al foc sense pietat. I celebraré, com si m’hagués tornat boja, que a la meva vida, per fi, ja no hi haurà  regles!

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Només per una

Hi ha quatre homes a la presó només per urna raó.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email