En faig 50!

34622237757-1457125844Complir-ne 50 és molt diferent que complir-ne 49 o 51. Quan en compleixes 50 et vénen a sobre diverses obligacions ineludibles que es resumeixen bàsicament en tres: has de reflexionar sobre la teva vida, tenir una crisi i celebrar-ho (no la crisi, sinó els 50). Com que sóc complidora de mena em decideixo a fer tot el que se’m recomana.

M’hi poso, intento reflexionar sobre el que ha estat la meva vida, però no me’n surto. És que tinc un munt de projectes i intentar mirar enrere alhora que per força haig de mirar endavant em provoca un estrabisme gens afavoridor . Com que, a més a més, tinc por d’agafar mal de cap, m’emparo en el “Déu me’n guard d’un ja està fet”, frase que deia la meva àvia i que va molt bé per deixar-se d’històries i anar per feina. Dono per ben fetes gairebé totes les meves accions passades  i m’autoperdono les equivocacions i els fracassos. Acabada la reflexió, intento fixar-me en el tema de la  crisi que cal patir. De moment diria que no la noto, però decideixo preparar-me per si em sobrevé.  Per exemple, he anat a la ginecòloga. Ella m’ha avisat de les coses que molt probablement em passaran; concretament m’ha dit: “pot ser que les compreses es converteixin en pols en un racó del bolso, et vindran ganes sobtades de menjar xocolata després de sopar i”, això és més alarmant, “el cos et canviarà i no serà a millor”. Les dues primeres afirmacions no em preocupen gens; és més, trobo que totes dues  poden arribar a ser de molt bon comportar i fins i tot causa de celebració amb gintònic dels bons. L’última sí que m’ha inquietat una mica. En parlo amb les amigues i em tranquil·litzo. Una em diu que als 50 no passa res, però que ella ha notat que les amigues que en tenen 55 ja tenen força arrugues. Bé, penso, si les que tenen les arrugues són les amigues crec que ho podré suportar perfectament. També se m’acut que si el cos no pot anar a millor, tampoc cal que vagi a pitjor. Opto perquè el cos em vagi a diferent, i em quedo tan ampla. Bé, de moment em quedo igual d’ampla però molt més tranquil·la. Però, pel que he sentit a dir, la crisi també pot venir a nivell emocional, i en aquest cas la gent que hi entén recomana llegir llibres d’autoajuda per superar-la. No ho he fet mai, però per si de cas decideixo comprar-ne un. Així que el veig, entenc que el necessito i que realment em pot ajudar molt. Es titula Com cuinar amb el wok i, només de fullejar-lo, ja m’adono que conté uns consells valuosíssims.

I ara que ja he reflexionat i estic preparada per la crisi ja només em queda el tema de la celebració. No hi passaré de puntetes. Avui ho faré amb la família i em dedicaré un petit autohomenatge en forma d’orquídea. És més, penso celebrar-ho cada dia ben bé fins que en faci 60, que és un altra data en què una s’ha d’aturar, però menys. Quan en fas 60 els protocols ja són uns altres, tot és molt més senzill. Res de reflexions ni de crisis: només cal fer el Camino de Santiago i ja has complert. En fi, que per molts anys ens puguem trobar per aquests viaranys!

 

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Icterícia

Va ser la Paca qui va donar el consell a l’Annabel. El canvi d’any propicia els bons propòsitsbaixa i l’Annabel va pensar que la Paca li ho deia de bona fe: per animar-la i treure-la de la tristesa en què vivia. Va decidir fer-li cas. La Paca li va dir que si s’involucrava més en la societat se sentiria millor, que si dedicava temps a alguna bona causa obtindria una satisfacció que li compensaria moltíssim l’esforç esmerçat. A l’Annabel li calia tenir alguna motivació a la vida i va decidir que així que en tingués l’oportunitat seguiria les indicacions de la Paca. No va haver d’esperar gaire. Al cap de pocs dies l’Annabel va rebre un missatge al whatsapp: un llacet groc amb el lema “junts per la icterícia”. El missatge convidava a reenviar-lo i també a recollir diners per a la recerca contra la malaltia. Hi havia el contacte de l’associació i també s’avisava que el següent dissabte era el dia internacional contra la icterícia.
L’Annabel s’hi va dedicar amb cos i anima. Va reenviar el missatge tal i com li demanaven. Però, sobretot, va iniciar una intensa campanya per recollir diners: va fabricar llacets de color groc i els va vendre a amics i coneguts. I aquell dissabte va organitzar una venda de pastissos casolans, una rifa i un recital de poemes sobre la icterícia (no va ser fàcil; sort en van tenir d’un cosí seu que tenia la capacitat de fer-ho rimar tot). Va quedar extenuada, però molt contenta: havia recollit un munt de diners i els va fer arribar a l’associació. Es va adonar que la Paca tenia raó, ajudar els altres dóna molta satisfacció. I durant uns quants dies va viure feliç. La tranquil·litat, però, no li va durar gaire. Tres setmanes més tard va rebre el mateix missatge d’una altra amiga, també deia allò de “dissabte vinent dia de la icterícia”. Ostres, va pensar, una altre dissabte per la icterícia! I, sense rumiar-s’ho dues vegades, va emprendre de nou la seva odissea per recollir diners. I en va aconseguir molts. Ara, per fi, podria descansar. Però encara no havia passat un mes i la història es va tornar va repetir: un nou missatge l’avisava que el proper dissabte era el dia contra la icterícia i ella, que se sentia molt implicada amb la causa, s’hi va tornar a posar.
L’Annabel ja fa un any que no pot fer res més que treballar i recollir diners per la icterícia. Així que es pensa que ja està, rep un altre whatsapp que la incita a passar a l’acció. Ella diu que està bé, que se sent útil a la societat i que això la compensa. Ara, els que la coneixen pateixen per ella, ja fa temps que comenten que se la veu cansada, que fa ulleres i que la pell li està agafant un to grogós ben estrany.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email