Assumpta

3eae8af

Em dic Assumpta. És un nom estrany. Em va costar molt temps saber ben bé com em deia i, a vegades, encara tinc dubtes. Fins ben bé els tres anys em pensava que era una pilota de tant rebotre en mans del meus germans. Ser la petita de quatre i que els altres fossin nois també va fer que durant molt temps fos simplement “la nena”, tot i que al DNI assegurava que se m’havia d’anomenar Maria Asunción. A l’adolescència vaig decidir catalanitzar-me i escurçar-me, des de llavors sóc Assumpta. Els amics antics em diuen “Assun”, els que són de la gresca, “Sunsión”, sovint signo “Sumpta”, per les nebodes sóc “tiassumpta”, tot seguit i sense entrebancs, la Jordina Biosca em saluda “Mercator”, un senyor d’Alemanya insistia a dir-me “Montxo” i un d’Andalusia “Úrsula”. Comprendreu els meus problemes d’identitat. Tot i això, quan em presento a algú desconegut afirmo dir-me Assumpta, i fins i tot tinc una pàgina web que ho confirma.

És un nom estrany, però és el nom de les meves dues àvies i també el de la meva padrina, que ara ja no hi són. M’agrada portar el seu nom, em dóna un afegit de complicitat amb elles i també amb la meva cosina Assumpta Solà. A ella, que a l’estar en igualtat de condicions em comprèn, li dic que pertanyem a una espècie en vies d’extinció i que, doncs, ens haurien de protegir, cuidar i subvencionar. Li ho dic a cau d’orella, en confiança, no fos que algú ho mal interpretés tot plegat i ens volgués posar en un zoo.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email