Les rajoles de la plaça de missa

Tothom sap que, fa molts anys, la Terra era habitada pels gegants, i gairebé tothom es pensa que actualment han desaparegut. No és cert. De gegants n’hi ha. Això sí, són pocs i mal avinguts. Viuen amagats a les muntanyes, són esquerps i poc sociables. Van a la seva, no volen que es parli de la seva existència i si saben que he escrit això s’enfadaran. Però ho havia de fer. És que passo per la plaça de missa de Malgrat i pateixo perquè encara veig gent mirant-se la paret enrajolada i intentant entendre quin significat té. Els gegants surten dels seus amagatalls només una nit a l’any, la nit de Santa Efemèride. Es troben, parlen, mengen i fan el que més els agrada: fer juguesques. Fa uns anys, exactament tants com anys fa que hi la paret enrajolada a la plaça, el gegant del Pi (sí, el que ara balla, ara balla) va fer una aposta amb el gegant de Mataró (el que balla de cantó). Aquest va acceptar: tenia a les mans una caixa enorme que li havia entregat el gegant del Pi. El repte consistia en posar el que hi havia dins a la plaça d’un poble, seria difícil però estava segur de poder guanyar. Va fer un cop d’ull ràpid als diferents pobles del Maresme (des de l’alçada d’un gegant es té vist en un moment). Li va semblar que la plaça de l’Església de Malgrat era el lloc ideal, hi ha havia just l’espai que ell creia que necessitava. Sense manies es va emportar un munt de rajoles que una empresa tenia arraconades. Eren un xic estranyes: volien ser rústiques però semblaven modernes, tenien aires innovadors però feien mal als ulls. El gegant de Mataró va pensar que eren ideals per al seu propòsit. Les va agafar i en un tres i no res va enrajolar tota la paret de la plaça. Tenia pressa: havia de guanyar la juguesca i només tenia temps fins que sortís el sol. I tothom sap que la nit de Santa Efemèride és ben curta. Necessitava tubs i no va ser fàcil trobar-ne, perquè els volia ben grans. Finalment els va aconseguir, els va tallar i quan els estava clavant va tenir un ensurt: va començar a trobar ossos. El gegant de Mataró no sabia que antigament al costat de l’església hi havia hagut un cementiri. Es va atabalar: allò no li agradava. Va excavar i excavar i, mecatxis, trobava ossos pertot arreu. De sobte es va adonar que tenia mitja plaça aixecada i que es començava a fer de dia. Ràpidament va tapar-ho tot, però va perdre la juguesca. Només havia tingut temps de clavar els tres tubs que es veuen a la foto. Sort en vam tenir! Dins la caixa que li havia donat el gegant del Pi hi havia un enorme wàter, l’havia d’instal·lar i inaugurar-lo ja us podeu imaginar com! Des de llavors que a Malgrat de Mar gaudim d’aquest lavabo a mitges a la plaça més transitada del poble.
Tot plegat costa de creure, però per força ha de ser cert: des de temps immemorials s’ha atribuït als gegants fets inexplicables o obres impossibles de ser realitzades per la mà humana.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Cuina vegetariana en anglès

anglès i cuinaNo fa gaire vaig veure aquest cartell pels carrers de Malgrat de Mar. Primer vaig pensar que era un curs de cuina vegetariana només per a anglesos. Ja se sap que la gent d’aquesta nacionalitat són proclius al consum de pèsols. Però de seguida em vaig adonar que no, que el que volien els organitzadors del curs era rendibilitzar el temps de la gent. Penso: m’hi apunto? Cada vegada tinc més tirada a la cuina vegetariana i últimament també estic intentant reviscolar el meu anglès. M’hi repenso. Em fa por anar-hi i agafar nervis. I si no ho acabo d’entendre i erro les receptes? M’adono que no tinc ni idea de com es diu manat de raves en anglès, ni albergínia, i ja no parlem de la xirivia! I no, no em veig amb cor d’aprendre-ho i a més a més cuinar-ho en dues hores.
Tot plegat fa reflexionar. Si aquesta moda va en augment, pot molt ben ser que ben aviat ens ofereixin cursos de l’estil “faci puntes de coixí mentre practica el tai-txi” i, posats a aprofitar el temps al màxim, qui diu que no ens proposaran un “curs de fotografia i equitació tot elaborant la ratafia de la tia” o, embolica que fa fort, un “curs de perruqueria canina i natació en rus i macramé”.
Penso en tot això mentre estic asseguda en un banc del passeig; també tinc dos objectius però s’avenen molt: mirar el mar i no fer res. El meu pare em va ensenyar a fer-ho, era molt savi.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email