Canigó

canigóM’agraden molt les perfumeries, quedo embadalida mirant els flascons tan rebonics, plens d’essències flairoses batejades amb noms que evoquen plaers, sensacions i vivències extraordinàries. Me les miro, però no goso comprar-ne perquè tinc por que si ho faig i me’n poso quatre gotes tot seguit em tornaré una senyora llarga i estilitzada, començaré a vestir amb lluentons i robes vaporoses i, el que és pitjor, ja no parlaré més, em limitaré a dedicar mirades felines a senyors que llueixen bíceps i tríceps i serrells acuradament esgarriats. No m’hi sé veure i, a més a més, pel que he vist a la televisió, si et poses una colònia d’aquestes ja no pots caminar mai més, a partir del moment que una gota et toca la pell has d’avançar pel món com si suressis o t’has d’arrossegar a través de llits de setí plens de pètals. No em veig amb cor d’actuar d’aquesta manera. Deu ser per això que, a casa, el tió ens ha cagat la colònia Canigó. És evocadora, i tant! Tens el temps just de pensar si l’olor et recorda més una sobredosi d’ajax pino o cent ambientadors de cotxe acabats d’obrir, i tot seguit caus rodó. Això sí, quan aconsegueixes sobreposar-te, sents unes ganes imperioses de calçar-te les xiruques i arriar-te muntanya amunt per treure’t aquella olor de sobre. I llavors sí, sense haver-te de pentinar ni maquillar i xerrant si et ve de gust, avançant a pas ferm dalt la muntanya, sents plaers, sensacions i vivències absolutament extraordinàries!!!
Que tingueu bon any i que els reis us portin els perfums que us mereixeu!!!

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Conte de Nadal

NADAL4L’escriptora va decidir sortir de casa. Havia d’escriure un conte de Nadal i no hi havia manera de trobar un bon argument. Es va posar les sabates de taló, sempre havia cregut que la inspiració li venia del fons de la terra. Els talons d’agulla, n’estava segura, feien d’antena i li transferien la saviesa de les profunditats terrestres. Havia plogut, el carrer estava moll, va relliscar i un taló se li va torçar. El que va connectar amb el terra directament va ser el seu cul. Un noi altíssim la va ajudar a aixecar-se i li va preguntar si estava bé. Així que ella va tenir prou esma per dir que sí, ell li va mostrar un talonari de números de loteria, li va dir que era per al seu club de bàsquet. Ella en va comprar tres. Ves, què havia de fer? L’escriptora va tornar a casa amb el taló trencat, el cul masegat i l’abric brut. I no, no se li acudia res, no escriuria un conte ensucrat de Nadal, era l’únic que tenia clar.
Al cap de tres dies es va adonar, estupefacta, que els números que li havia venut el noi coincidien amb el primer premi de la rifa nacional. Era rica i ho va voler celebrar. Va trucar a la revista i els va fer saber que no entregaria el conte nadalenc, que s’agafava unes vacances. I aquell Nadal l’escriptora va fer el que sempre havia somiat: va participar en els pastorets fent d’arcàngel Sant Gabriel. Va brandar l’espasa amb tant d’entusiasme i sentiment que el públic va plorar d’emoció. Ho va fer tan bé que li van proposar de fer d’àngel de la il•luminació celestial a la desfilada de reis. Si l’haguéssiu vista amb aquell vestit blanc nuclear, aquelles ales daurades clavades a l’esquena i la cara plena de purpurina! I, tot i que es va fotre de fred, va tenir les cervicals dislocades tres setmanes i una dermatitis acneica li va aflorar al cutis, va ser immensament feliç.
L’escriptora també va aprofitar que era rica per fer regals fantàstics a la família i als amics. I els diners que li van quedar els va donar a una ONG. L’escollida va ser TEM (Toros Estabornits del Món): si no hi pensava ella, qui hi pensaria, en aquelles pobres bèsties? Els va donar tants diners que es va poder mantenir tots els toreros que quedaven per sempre més, aconseguint així que aquells homes de cul estret i vestit inversemblant no morissin en una rotllana (o sigui, un “ruedo”, que encara semblarà que podien morir ballant sardanes) i que, sobretot, no matessin mai més cap quadrúpede innocent. No volia diners, estava segura que si era rica no escriuria mai més, i ella era i se sentia escriptora. Això sí, s’alegrava de no haver hagut de fer el conte de Nadal. Ella hauria volgut crear una narració colpidora i realista perquè les històries típicament nadalenques plenes de bones persones, angelets i casualitats que porten bona sort i salven vides, no ens enganyem, només passen als contes.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Inspiració

Li va venir la inspiració però no se’n va adonar i la va expirar.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Indaleci, l’anacoreta

Indaleci1

Asfixiat per una vida que l’esgotava i que no li aportava res, decebut d’un sistema que l’obligava a treballar i a gastar sense parar, l’Indaleci es va apuntar a classes de ioga. Allà, per fi, va trobar el seu lloc al món. El ioga li aportava la pau i la serenitat que necessitava i ben aviat es va adonar que era l’únic que li interessava en aquest món. Es va escarrassar molt i no va parar fins a poder confegir les assanes més entortolligades. La seva flexibilitat s’expressava cada dia d’una manera més rotunda. Li va costar molt d’esforç, però al cap de pocs mesos de pràctica insistent s’aguantava de cap per avall sense turbant ni res i aconseguia passar-se el peu per darrera el clatell sense que se li envermellís l’ull de poll. L’Indaleci avançava d’una manera tan ferma i decidida que va arribar un moment que el professor li va dir: “Ja ho saps tot, només et faltar levitar i això jo no t’ho puc ensenyar”. L’Indaleci es va informar al google. Per aconseguir levitar s’havia de convertir en anacoreta, i ho va fer. Va buscar una cova dins les muntanyes del Montnegre i durant tretze anys es va alimentar d’arrels i fruites silvestres. No volia formar part del món, només tenia un objectiu: levitar. I gràcies a la combinació de les moltes hores de pràctica diària i al fet de, gràcies a la minsa dieta, haver-se quedat més prim que un espàrrec de marge, un bon dia de primavera l’Indaleci va levitar. Gairebé va embogir de l’alegria. Ho havia aconseguit i ho volia celebrar. Feia anys que s’havia promès que així que aconseguís el seu objectiu baixaria del Montnegre fins a la platja i levitaria davant del mar. Li semblava que no hi podia haver un plaer més gran i, decidit, va emprendre la baixada cap al mar. No el va veure ningú. Era molt d’hora. Va anar prop de l’estació de Pineda de Mar i allà va ser on va tenir el disgust en topar-se, de manera del tot inesperada, amb el cartell de la fotografia.
L’Indaleci es va ensorrar. Feia tant temps que no era al món que en desconeixia les normes. No entenia el perquè de la prohibició. Va recordar que molts anys abans tampoc havia entès les regles de funcionament d’una societat on no encaixava. Va recular i va tornar a la cova del Montnegre. Cada dia levita un estona i medita molt, intenta entendre per què, a més a més de no posar-los cap facilitat per viure del que els agrada fer, ara es prohibeix l’accés a la platja als anacoretes, somiadors i poetes, o sigui a les persones capaces d’enlairar-se i, a vegades, fins i tot d’aterrar.

 

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email