Assumpta

3eae8af

Em dic Assumpta. És un nom estrany. Em va costar molt temps saber ben bé com em deia i, a vegades, encara tinc dubtes. Fins ben bé els tres anys em pensava que era una pilota de tant rebotre en mans del meus germans. Ser la petita de quatre i que els altres fossin nois també va fer que durant molt temps fos simplement “la nena”, tot i que al DNI assegurava que se m’havia d’anomenar Maria Asunción. A l’adolescència vaig decidir catalanitzar-me i escurçar-me, des de llavors sóc Assumpta. Els amics antics em diuen “Assun”, els que són de la gresca, “Sunsión”, sovint signo “Sumpta”, per les nebodes sóc “tiassumpta”, tot seguit i sense entrebancs, la Jordina Biosca em saluda “Mercator”, un senyor d’Alemanya insistia a dir-me “Montxo” i un d’Andalusia “Úrsula”. Comprendreu els meus problemes d’identitat. Tot i això, quan em presento a algú desconegut afirmo dir-me Assumpta, i fins i tot tinc una pàgina web que ho confirma.

És un nom estrany, però és el nom de les meves dues àvies i també el de la meva padrina, que ara ja no hi són. M’agrada portar el seu nom, em dóna un afegit de complicitat amb elles i també amb la meva cosina Assumpta Solà. A ella, que a l’estar en igualtat de condicions em comprèn, li dic que pertanyem a una espècie en vies d’extinció i que, doncs, ens haurien de protegir, cuidar i subvencionar. Li ho dic a cau d’orella, en confiança, no fos que algú ho mal interpretés tot plegat i ens volgués posar en un zoo.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Sònia i Cèlia al matí

images

– Saps, Cèlia, aquells dies que et sents guapa, forta i perfecta, que surts al carrer, trepitges fort i tens la sensació que et pots menjar el món?
– No, Sònia.
– Jo tampoc!
I encara riuen…

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

La dona que somiava mariatxis

mariatxisNo tenia ni idea del perquè, però des que s’havia separat la Lluïsa somiava mariatxis. Les primeres vegades només n’apareixien dos o tres. Ella estava asseguda al sofà del menjador, els homes entraven, somreien i tot seguit es posaven a cantar “Allá en el rancho grande, allá donde vivííííía” i ella se’ls escoltava tranquil·lament i atenta, com si tenir mariatxis al menjador fos tan normal com tenir-hi una planta mig difunta.

Però van passar els dies i el somni es va fer recurrent, només amb un parell de diferències: cada vegada hi havia més mariatxis al menjador, en va arribar a comptar disset, i el repertori també va anar augmentant: “Jalisco”, “México lindo y querido” i ”Adelita” es van anar afegint a les cantades com qui no vol la cosa. Els primers dies es va sorprendre del somni, després s’hi va acostumar i finalment en va gaudir.

Fins i tot, una nit, abans d’anar a dormir, es va atrevir a prendre un tequila. No n’havia begut mai i el va trobar fort però bo, i va pensar que aquell traguet li permetria assaborir encara una mica més la música que se li oferia en somnis. Aquella nit també van aparèixer els mariatxis, tots disset. Van començar amb el repertori habitual, però, quan el van acabar, el que estava al mig, i que era el més alt i fortot i el que lluïa el bigoti més espès i el barret de més perímetre, es va acostar somrient a ella i li va cantar, mirant-la als ulls, “Somos novios” i, després, “Bésame mucho”. Tot seguit, la va agafar de la mà i se la va emportar a l’habitació. Aquella nit la Lluïsa va saber el que era fer l’amor amb un mariatxi. L’endemà va anar al supermercat a comprar una altra ampolla de tequila. Va agafar la més bona i cara: no es volia arriscar. L’adquisició va valer la pena. La Lluïsa aviat va comprovar que si bevia tequila abans d’anar a dormir la festa era completa.

Tot això passava un fred mes de febrer. Va arribar el cap de setmana i la Lluïsa va anar a Riudoms a casa d’una amiga que patia per ella i que li va assegurar que sortir una mica li aniria bé per fer passar les penes. Va ser a la festa de Carnestoltes de Riudoms que la Lluïsa va conèixer en Llorenç Hortons. Va quedar impressionada. Palplantada al seu davant, no va poder evitar mirar-se’l amb els ulls inflamats de desig. Ell no acabava d’explicar-s’ho, però sí que va pensar que l’havia encertat de ple vestint-se de mariatxi.

Quan la Lluïsa es va despertar l’endemà al llit d’en Llorenç i va veure el vestit de mariatxi damunt d’una cadira no se’n sabia avenir. Havia passat la nit amb un mariatxi de veritat! Va ser aleshores que es va adonar que el barret mexicà era a terra i que duia una perruca adherida. També va veure un frondós bigoti damunt la tauleta de nit. De sobte va sentir algú que cantava: era en Llorenç entonant “La sardana de les monges” mentre es dutxava.

Profundament decebuda, la Lluïsa es va vestir i es va dirigir a la porta sense fer soroll. “Homes”, va pensar, “no són mai el que semblen”. Quan ja era a punt de marxar es va aturar un moment. De sobte havia recordat un conte que li havien explicat i que acabava dient: si no trobes la teva mitja taronja, agafa mitja llimona i posa-li sucre.

Va recular, es va despullar i es va tornar a ficar dins del llit mentre pensava que amb en Llorenç s’ho havia passat realment bé, i somrient es va dir: “Si no trobes el teu mariatxi, agafa un senyor de Riudoms i posa-li un barret mexicà amb perruca incorporada.”

 

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Un senyal diví

IMG_20150527_084123Aquest matí m’he trobat aquest senyal a la platja. Gaudia de la calidesa de la llum matinal, de la calma del mar i del fet de treballar com a autònoma i poder repassar textos vora mar si em dona la gana, sense cobrar, és clar. La qüestió és que em trobava en un estat d’esperit que m’ha portat a decidir que estava davant d’un senyal diví, enviat concretament pel meu àngel de la guarda. És per això que he mirat el senyal molta estona, intentant esbrinar què em volia dir el meu protector. Després de rumiar amb ànsia ho he tingut clar i he arribat a una conclusió: àngel de la guarda, si em vols seguir enviant missatges, fes-ho. Però, si us plau, no beguis gintònics la nit abans.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Sóc salze

Encara mig adormida, va obrir l’armari de la cuina per agafar el pot de cafè i aleshores se’n va adonar: en el pot de salsa de soja s’hi podia llegir “1 Soy Sauce”. La Marisa es que va quedar quieta mirant i pensant: “Soy sauce”, o sigui, “sóc salze”. De seguida va arribar a la conclusió que el número 1 servia per assenyalar que aquelles paraules eren només el primer vers d’un, segur que preciós, poema. Ella creia en el destí, hi creia profundament. Aquell pot de salsa de soja era allà per ajudar-la. “Sóc salze”, es va dir, i un somriure li va aparèixer a la boca. Sí, aquell missatge era just el que necessitava. No estava passant per un bon moment. La relació amb el seu home no anava gens bé i estava convençuda que era per culpa d’ella. Però aquelles paraules la van animar. “Sóc salze”, es va repetir, i imbuïda de poesia va continuar: estic arrelada a la terra, les meves fulles són precioses i miren cap avall només per beure aigua del riu i viure de nou. De sobte es va sentir més animada, amb forces per arreglar les coses i lluitar pel seu matrimoni. També tenia ganes d’anar al supermercat i buscar entre els pots de salsa de soja el números dos, el tres i tots el que calguessin per completar el poema.
Aleshores va entrar el seu home i ella pletòrica li va ensenyar el pot.
– Mira, llegeix. No trobes que és una idea genial posar poesia en un lloc tan inesperat?
El seu home se la va mirar incrèdul i va respondre rient:
– No siguis burra, Marisa, “Soy Sauce” només vol dir “salsa de soja” en anglès. Deixa’t estar de bestieses!
A la Marisa se li van omplir els ulls de llàgrimes. No va dir res, però aquell mateix matí va anar a veure un advocat i va demanar el divorci. Es va repetir que ella era salze, i tant que era salze! I va decidir que el seu home, en canvi, no passava de tros de suro.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

A les dues seran les tres

duesFa temps que vull escriure un conte que es tituli “A les dues seran les tres”. No me’n surto. Sempre que m’hi poso, em passa l’hora volant i no he escrit res.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Després

núvolDesprés de l’enterrament, just quan per fi havia pogut desfer-se de la gent, va obrir l’ordinador i va comprar bitllets d’avió per viatjar als països més càlids del món. Volia anar ben lluny i sola a llocs on fes molta calor.
Va travessar mig món i va arribar a països exòtics. S’estava en hotels petits i als capvespres mirava les postes de sol. I sovint plorava. Plorar lluny de casa i amb l’aire càlid li resultava menys feixuc. No s’adonava que quan les llàgrimes queien damunt el terra calent, immediatament s’evaporaven i es convertien en nuvolets que a partir d’aquell moment la seguien a tot arreu.
Va estar en molts països, i els nuvolets es van anar sumant els uns als altres. De manera que, quan va agafar l’avió definitiu, el que la portaria a casa, al darrera duia un munt de nuvolets que també la van seguir quan va agafar el tren que la duria de l’aeroport al seu poble i que es van anar colant dins de casa seva quan ella va obrir la porta.
Va sortir al pati amb els nuvolets al darrera. Ella es va estirar a la gespa, que era ben seca. Els nuvolets se li van posar al damunt i van descarregar totes les llàgrimes que duien dins. I en el petit pati, herbes i flors van començar a créixer d’una manera rapídissima, esponerosa, fent que ella s’enlairés i hi reposés al damunt com si l’herbam fos un llit. I no sabia si plorar o riure. Sí que sabia que encara no havia curat el seu dolor, però que ara, per fi, podria descansar.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Sònia i Cèlia al capvespre

-Tens son, Cèlia?
-No, tinc cel, Sònia.
I va sortir volant.

 

Volar2p

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Les rajoles de la plaça de missa

Tothom sap que, fa molts anys, la Terra era habitada pels gegants, i gairebé tothom es pensa que actualment han desaparegut. No és cert. De gegants n’hi ha. Això sí, són pocs i mal avinguts. Viuen amagats a les muntanyes, són esquerps i poc sociables. Van a la seva, no volen que es parli de la seva existència i si saben que he escrit això s’enfadaran. Però ho havia de fer. És que passo per la plaça de missa de Malgrat i pateixo perquè encara veig gent mirant-se la paret enrajolada i intentant entendre quin significat té. Els gegants surten dels seus amagatalls només una nit a l’any, la nit de Santa Efemèride. Es troben, parlen, mengen i fan el que més els agrada: fer juguesques. Fa uns anys, exactament tants com anys fa que hi la paret enrajolada a la plaça, el gegant del Pi (sí, el que ara balla, ara balla) va fer una aposta amb el gegant de Mataró (el que balla de cantó). Aquest va acceptar: tenia a les mans una caixa enorme que li havia entregat el gegant del Pi. El repte consistia en posar el que hi havia dins a la plaça d’un poble, seria difícil però estava segur de poder guanyar. Va fer un cop d’ull ràpid als diferents pobles del Maresme (des de l’alçada d’un gegant es té vist en un moment). Li va semblar que la plaça de l’Església de Malgrat era el lloc ideal, hi ha havia just l’espai que ell creia que necessitava. Sense manies es va emportar un munt de rajoles que una empresa tenia arraconades. Eren un xic estranyes: volien ser rústiques però semblaven modernes, tenien aires innovadors però feien mal als ulls. El gegant de Mataró va pensar que eren ideals per al seu propòsit. Les va agafar i en un tres i no res va enrajolar tota la paret de la plaça. Tenia pressa: havia de guanyar la juguesca i només tenia temps fins que sortís el sol. I tothom sap que la nit de Santa Efemèride és ben curta. Necessitava tubs i no va ser fàcil trobar-ne, perquè els volia ben grans. Finalment els va aconseguir, els va tallar i quan els estava clavant va tenir un ensurt: va començar a trobar ossos. El gegant de Mataró no sabia que antigament al costat de l’església hi havia hagut un cementiri. Es va atabalar: allò no li agradava. Va excavar i excavar i, mecatxis, trobava ossos pertot arreu. De sobte es va adonar que tenia mitja plaça aixecada i que es començava a fer de dia. Ràpidament va tapar-ho tot, però va perdre la juguesca. Només havia tingut temps de clavar els tres tubs que es veuen a la foto. Sort en vam tenir! Dins la caixa que li havia donat el gegant del Pi hi havia un enorme wàter, l’havia d’instal·lar i inaugurar-lo ja us podeu imaginar com! Des de llavors que a Malgrat de Mar gaudim d’aquest lavabo a mitges a la plaça més transitada del poble.
Tot plegat costa de creure, però per força ha de ser cert: des de temps immemorials s’ha atribuït als gegants fets inexplicables o obres impossibles de ser realitzades per la mà humana.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Cuina vegetariana en anglès

anglès i cuinaNo fa gaire vaig veure aquest cartell pels carrers de Malgrat de Mar. Primer vaig pensar que era un curs de cuina vegetariana només per a anglesos. Ja se sap que la gent d’aquesta nacionalitat són proclius al consum de pèsols. Però de seguida em vaig adonar que no, que el que volien els organitzadors del curs era rendibilitzar el temps de la gent. Penso: m’hi apunto? Cada vegada tinc més tirada a la cuina vegetariana i últimament també estic intentant reviscolar el meu anglès. M’hi repenso. Em fa por anar-hi i agafar nervis. I si no ho acabo d’entendre i erro les receptes? M’adono que no tinc ni idea de com es diu manat de raves en anglès, ni albergínia, i ja no parlem de la xirivia! I no, no em veig amb cor d’aprendre-ho i a més a més cuinar-ho en dues hores.
Tot plegat fa reflexionar. Si aquesta moda va en augment, pot molt ben ser que ben aviat ens ofereixin cursos de l’estil “faci puntes de coixí mentre practica el tai-txi” i, posats a aprofitar el temps al màxim, qui diu que no ens proposaran un “curs de fotografia i equitació tot elaborant la ratafia de la tia” o, embolica que fa fort, un “curs de perruqueria canina i natació en rus i macramé”.
Penso en tot això mentre estic asseguda en un banc del passeig; també tinc dos objectius però s’avenen molt: mirar el mar i no fer res. El meu pare em va ensenyar a fer-ho, era molt savi.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email