En faig 50!

34622237757-1457125844Complir-ne 50 és molt diferent que complir-ne 49 o 51. Quan en compleixes 50 et vénen a sobre diverses obligacions ineludibles que es resumeixen bàsicament en tres: has de reflexionar sobre la teva vida, tenir una crisi i celebrar-ho (no la crisi, sinó els 50). Com que sóc complidora de mena em decideixo a fer tot el que se’m recomana.

M’hi poso, intento reflexionar sobre el que ha estat la meva vida, però no me’n surto. És que tinc un munt de projectes i intentar mirar enrere alhora que per força haig de mirar endavant em provoca un estrabisme gens afavoridor . Com que, a més a més, tinc por d’agafar mal de cap, m’emparo en el “Déu me’n guard d’un ja està fet”, frase que deia la meva àvia i que va molt bé per deixar-se d’històries i anar per feina. Dono per ben fetes gairebé totes les meves accions passades  i m’autoperdono les equivocacions i els fracassos. Acabada la reflexió, intento fixar-me en el tema de la  crisi que cal patir. De moment diria que no la noto, però decideixo preparar-me per si em sobrevé.  Per exemple, he anat a la ginecòloga. Ella m’ha avisat de les coses que molt probablement em passaran; concretament m’ha dit: “pot ser que les compreses es converteixin en pols en un racó del bolso, et vindran ganes sobtades de menjar xocolata després de sopar i”, això és més alarmant, “el cos et canviarà i no serà a millor”. Les dues primeres afirmacions no em preocupen gens; és més, trobo que totes dues  poden arribar a ser de molt bon comportar i fins i tot causa de celebració amb gintònic dels bons. L’última sí que m’ha inquietat una mica. En parlo amb les amigues i em tranquil·litzo. Una em diu que als 50 no passa res, però que ella ha notat que les amigues que en tenen 55 ja tenen força arrugues. Bé, penso, si les que tenen les arrugues són les amigues crec que ho podré suportar perfectament. També se m’acut que si el cos no pot anar a millor, tampoc cal que vagi a pitjor. Opto perquè el cos em vagi a diferent, i em quedo tan ampla. Bé, de moment em quedo igual d’ampla però molt més tranquil·la. Però, pel que he sentit a dir, la crisi també pot venir a nivell emocional, i en aquest cas la gent que hi entén recomana llegir llibres d’autoajuda per superar-la. No ho he fet mai, però per si de cas decideixo comprar-ne un. Així que el veig, entenc que el necessito i que realment em pot ajudar molt. Es titula Com cuinar amb el wok i, només de fullejar-lo, ja m’adono que conté uns consells valuosíssims.

I ara que ja he reflexionat i estic preparada per la crisi ja només em queda el tema de la celebració. No hi passaré de puntetes. Avui ho faré amb la família i em dedicaré un petit autohomenatge en forma d’orquídea. És més, penso celebrar-ho cada dia ben bé fins que en faci 60, que és un altra data en què una s’ha d’aturar, però menys. Quan en fas 60 els protocols ja són uns altres, tot és molt més senzill. Res de reflexions ni de crisis: només cal fer el Camino de Santiago i ja has complert. En fi, que per molts anys ens puguem trobar per aquests viaranys!

 

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Icterícia

Va ser la Paca qui va donar el consell a l’Annabel. El canvi d’any propicia els bons propòsitsbaixa i l’Annabel va pensar que la Paca li ho deia de bona fe: per animar-la i treure-la de la tristesa en què vivia. Va decidir fer-li cas. La Paca li va dir que si s’involucrava més en la societat se sentiria millor, que si dedicava temps a alguna bona causa obtindria una satisfacció que li compensaria moltíssim l’esforç esmerçat. A l’Annabel li calia tenir alguna motivació a la vida i va decidir que així que en tingués l’oportunitat seguiria les indicacions de la Paca. No va haver d’esperar gaire. Al cap de pocs dies l’Annabel va rebre un missatge al whatsapp: un llacet groc amb el lema “junts per la icterícia”. El missatge convidava a reenviar-lo i també a recollir diners per a la recerca contra la malaltia. Hi havia el contacte de l’associació i també s’avisava que el següent dissabte era el dia internacional contra la icterícia.
L’Annabel s’hi va dedicar amb cos i anima. Va reenviar el missatge tal i com li demanaven. Però, sobretot, va iniciar una intensa campanya per recollir diners: va fabricar llacets de color groc i els va vendre a amics i coneguts. I aquell dissabte va organitzar una venda de pastissos casolans, una rifa i un recital de poemes sobre la icterícia (no va ser fàcil; sort en van tenir d’un cosí seu que tenia la capacitat de fer-ho rimar tot). Va quedar extenuada, però molt contenta: havia recollit un munt de diners i els va fer arribar a l’associació. Es va adonar que la Paca tenia raó, ajudar els altres dóna molta satisfacció. I durant uns quants dies va viure feliç. La tranquil·litat, però, no li va durar gaire. Tres setmanes més tard va rebre el mateix missatge d’una altra amiga, també deia allò de “dissabte vinent dia de la icterícia”. Ostres, va pensar, una altre dissabte per la icterícia! I, sense rumiar-s’ho dues vegades, va emprendre de nou la seva odissea per recollir diners. I en va aconseguir molts. Ara, per fi, podria descansar. Però encara no havia passat un mes i la història es va tornar va repetir: un nou missatge l’avisava que el proper dissabte era el dia contra la icterícia i ella, que se sentia molt implicada amb la causa, s’hi va tornar a posar.
L’Annabel ja fa un any que no pot fer res més que treballar i recollir diners per la icterícia. Així que es pensa que ja està, rep un altre whatsapp que la incita a passar a l’acció. Ella diu que està bé, que se sent útil a la societat i que això la compensa. Ara, els que la coneixen pateixen per ella, ja fa temps que comenten que se la veu cansada, que fa ulleres i que la pell li està agafant un to grogós ben estrany.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Per si de cas

La Laura era l’úideal6nica noia del poble que entenia l’anglès. No vull pas dir l’idioma sinó aquell home que s’havia instal·lat al poble ja feia molts anys, provinent d’Anglaterra. Gairebé ningú li deia pel seu nom. De fet, gairebé ningú el sabia, tothom l’anomenava “l’anglès” o en “per si de cas” i tothom, menys la Laura, el tenia per un boig; del tot inofensiu, però totalment boig.
L’anglès vivia en una caseta petita, dalt d’un turonet i davant del mar. Era un home aparentment sense ofici ni benefici, tot i que semblava que de diners, si bé no n’hi sobraven, tampoc n’hi faltaven. Saludava a tothom i no es ficava amb ningú. Li havien posat el sobrenom d’en “per si de cas”, una expressió que l’home feia servir sovint, que l’acompanyava en moltes de les seves accions i que, pensava la Laura, es podria dir que s’havia convertit, per a ell, en una mena de llei de vida. La Laura l’entenia, l’anglès, i tant si l’entenia! I la seva llei de vida, també.
Molt matins l’anglès baixava a la platja, pujava damunt les roques de l’espigó i posant-se les mans davant la boca per fer d’altaveu cridava:
– Gent de Mallorca, envieu-me volant una ensaïmada, que tinc gana!
I tot seguit es quedava una estona mirant el mar. Després anava cap al poble, entrava al forn i es comprava una ensaïmada. I quan els que l’havien sentit li deien si no s’esperava que li enviessin l’ensaïmada de Mallorca, ell contestava, sempre tranquil i amb un somriure a la boca:
– Sí, i tant! Em compro l’ensaïmada al forn només per si de cas.
Les tardes d’estiu l’anglès s’asseia en un balancí que tenia a l’entrada de casa seva, mirava al cel i cridava:
– Vents, bufeu que tinc calor!
I tot seguit es quedava una estona esperant. Després entrava a casa seva, agafava un ventall i s’asseia al balancí. Es ventava amb força i fent cara de gran satisfacció. I quan els que l’havien sentit li deien si no s’esperava que entrés el vent, ell sempre contestava:
– Sí, i tant! Només he agafat el ventall per si de cas!
L’anglès actuava sovint d’aquesta manera. Invocava la pluja als cels per tal que les plantes li quedessin regades, i al cap de poca estona se’l veia amb la regadora a les mans. Demanava a les estrelles que li il·luminessin el jardinet a la nit, i tot seguit encenia espelmes. Convidava els grills a fer-li un recital, i al cap de no res posava un disc. I si li preguntaven perquè no s’esperava que les seves peticions i desitjos s’acomplissin, ell contestava sempre que sí que ho esperava, que només optava per altres solucions per si cas. Mai se’l veia contrariat, i quan la gent li parlava amb sornegueria, ell no s’immutava gens, somreia i, encara que li ho requerissin, no donava cap més explicació que el seu lacònic “per si de cas”.
La Laura entenia l’anglès. Quan es feia fosc, mirava les estrelles i demanava que li portessin un príncep blau, un home que fos exactament com ella desitjava. Però mentrestant s’enamorava d’altres i els estimava. Ho feia igual que l’anglès, sense donar-hi massa importància, sense sentir que hagués de donar-se cap mena d’explicació, sense saber-li cap greu i gaudint al màxim. Tant la Laura com l’anglès estaven del tot convençuts que tenien dret a demanar els seus desitjos i, mentrestant, anaven fent, feliços, només “per si de cas”.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

És millor no barrejar

Sobretot, no ho feu mfoto 01ai! Ahir al matí m’estava dutxant i, com que de condicionador “suave y liso”, que en portuguès es diu “liso e sedoso”, en quedava poc no vaig dubtar a afegir-ne una mica d’un que es titula “rizos perfectos”, que en portuguès es diu “caracóis perfeitos”. Si ho arribo a saber no ho faig: no és bo barrejar! Vaig passar el dia més contradictori, desconcertant i cagadubtes de la meva vida.
Això sí, a força de llegir envasos ja parlo força bé el portuguès.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Tres reis només per a ella. Conte de Nadal.

nadal2016(1)Va arribar a casa carregada com una burra. A les bosses hi portava gel, ginebra, vodka, tònica i taronjada. Era nit de reis i pensava emborratxar-se de valent. No veia altra manera de superar una nit tan terriblement trista. Els nens li tocaven a ell. Seria la primera vegada que passaria la vigília de reis sense els seus fills. L’única manera d’afrontar-ho era beure, beure massa.
Es va preparar un gintònic , va engegar la tele i es va asseure al sofà. Va començar a plorar. Va anar alternant vodka, ginebra i llàgrimes amb taronjada, tònica i llàgrimes, tot amb gel, molt de gel. S’estava bevent el cinquè combinat quan va sentir una remor que venia del balcó. Va mirar i hi va veure els tres reis. Estava tan beguda i marejada que no en va fer gaire cas. De sobte, però, va sonar una música prou alta per obligar-la a mirar de nou. Els tres reis es van posar a ballar. El que sonava no era un nadala, tampoc era un cançó infantil. Els tres reis ballaven una cançó que anava repetint de manera insistent “tengo lo que tú quieres” i, fent estranyes contorsions que s’intuïa que volien arribar a ser sensuals, Melcior, Gaspar i Baltasar s’anaven despullant.
Ella va obrir un ulls com unes taronges. Els tres reis li oferien un striptease només per a ella! Impressionada, no podia deixar de mirar-los mentre pensava que tots tres feien molt goig, eren alts, forts i extraordinàriament musculats. És clar, va pensar ella, tenen tot l’any per anar al gimnàs! Se li va escapar una riallada i tot seguit li va agafar una passió de riure tan bèstia que no hi havia manera d’aturar-la. Quan es va acabar la cançó, ses alteses reials només vestien un diminut tanga vermell. Van fer uns trucs al vidre, ella s’hi va acostar, va obrir i el de la barba blanca li va donar un sobre. Ses majestats li van fer adéu amb la mà, es van posar les capes al damunt i tan dignament com havien vingut van marxar. Ella no sabia ben bé com havien arribat al balcó, però estava massa beguda i enriolada per fer-se preguntes.
En el sobre hi havia una nota: ”Demà a les deu de la nit t’esperem al Siahamba. Nena, posa’t guapa, et tractarem com a una reina.”
Se’n va anar a dormir la mona. Havia begut, plorat i rigut tant que estava extenuada. No tenia ni idea d’on havien sortit aquells tres reis, però li havien girat la nit i era, de bon tros, el regal que més necessitava. Se li va acudir que potser vivim tots enganyats i que, de veritat, de veritat, els reis mags potser sí que existeixen.
L’endemà al matí es trobava fatal. Va necessitar una dutxa freda i tres cafès per refer-se. Estava convençuda que ho havia somiat tot fins que es va trobar al mig del passadís el sobre amb la nota. Se’l va posar a la butxaca de l’abric i va sortir. Si s’animava una mica més, potser fins i tot aniria al Siahamba.
Al replà es va trobar la veïna que, així que la va veure, i alarmada per la cara que feia, li va demanar si es trobava bé. Ella li va dir que sí, però que havia passat mala nit perquè estava trista: enyorava molt els seus fills en un dia com aquell. La veïna li va dir que ella tampoc s’ho havia passat gaire bé. Que les amigues li havien dit que no sortís de casa, que tindria una sorpresa, però que no havia passat res. Al vespre les veuria, es casava la setmana vinent i aquella nit li volien fer e comiat de soltera. “Estic una mica enfadada”, va afegir, “ni tan sols m’han dit on haig d’anar”.
I ella va arrugar el sobre dins la butxaca mentre pensava que no, que definitivament els reis mags no existeixen. Ara, la certesa que la nit del cinc de gener passen coses realment màgiques no li trauria ningú.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Natació

nitNo ho busques, però no pots evitar que et passi i després ja està, ja és per sempre. És una sensació estranya i que, al principi, espanta molt. Un dia qualsevol aquella noia es devia ajupir per collir alguna cosa i va notar que la mà se li enfonsava dins la sorra. Només la mà. Un altra dia segur que va ensopegar i es va trobar mig submergida dins la terra, en va sortir d’un bot. I encara, després d’un petit accident, en una altra ocasió es devia trobar gairebé del tot enterrada, només traient el cap i, a l’intentar sortir, va notar que ara sí, per primera vegada, podia moure’s dins la terra. Nedar-hi. I com que estava sola ho va intentar i va descobrir, no pas sense neguit, que movent els braços es movia tan lliurement com si fos dins d’una piscina. Nedant per camins de sorra va trobar un plaer inconegut. Va adonar-se que pertanyia a la terra i que, a l’avançar, el camí li feia un massatge a vegades dolorós però gairebé sempre plaent. I podria nedar dins l’asfalt? Sí, també, només calia una mica més d’esforç. Aleshores sentia com la pedra se li desfeia sota els braços, que no hi havia res prou dur que ella no pogués vèncer i que, si volia, podia avançar, sempre avançar. Sortia a nedar per camins i carreteres gairebé cada nit, aviciada, no se’n sabia estar. Vigilava de no ser vista i fins aquell moment ho havia aconseguit.
Sé que és així perquè vaig topar de cap amb ella fa tres nits al carrer de Passada. Algun dia havia de passar, m’he refiat massa, i sí, ho he de reconèixer, hi ha nits que em deixo portar i nedo pels carrers de Malgrat massa de pressa i sense mirar.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

La felicitat en un tren a les vuit del matí

Sóc al tren qSant Polue he agafat a Malgrat a les 7.40 del matí. A Sant Pol puja una parella jove i s’asseu darrere meu. El noi pregunta:
– Quina és la teva idea de felicitat?
Sorpresa, deixo estar la feina que tinc entre mans i paro l’orella.
– La que tenia Spinoza – contesta la noia -, si ets una persona activa seràs més feliç que si ets una persona passiva. Els actius decideixen, es poden equivocar, però com que ho han decidit ells els crea menys insatisfacció.
Estic a punt d’intervenir i dir que Spinoza mereixeria ser el patró del autònoms però potser si ho faig els cohibiré i ja no parlaran més, així és que opto per no dir res i continuo escoltant la conversa. Faig bé. Continuen parlant. Ell diu que ha descobert que quan s’atabala només ha de deixar passar el temps i tenir paciència, que aquesta combinació mai falla. Després passen a parlar de Llull, Rodoreda i ell obre L’Odissea i li llegeix un llarg paràgraf. I parlen de tot això com si parlessin de futbol o del procés, és a dir, com si fos el més normal del món. I no puc evitar pensar que, malgrat la por que ens volen posar el cos, val la pena fer el que deia Spinoza i pujar a tots els trens que la vida ens posi al davant.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Ruptura

Ella li va dir que el deixava, que ho feia prupturaer una qüestió de principis.
Va ser llavors que ell va saber que ella l’enganyava: si el deixava era evident que era per una qüestió de finals.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Semàfors

Fa uns dies, a Barcelosemàfors2na, vaig viure un fet extraordinari. Fins ara, però, no he trobat la serenitat suficient per parlar-ne. Acabava d’arribar en tren a la ciutat i em disposava a creuar el carrer just davant de l’Arc de Triomf. El semàfor estava en vermell i per això em vaig quedar esperant. Tot badant , em vaig adonar que en un altre semàfor que hi havia a prop, un home donava menjar als homenets verds i vermells que hi viuen dins. Sí, en vaig estar segura, perquè si no ja em direu què feia dalt d’una escala i amb una mà dins el semàfor! Just aleshores vaig tenir la sorpresa de veure com un d’aquests homenets, un de vermell per ser exactes, corria fugint del seu habitacle. En un instant van passar un munt de coses increïbles. Vaig veure un motorista que va intentar esquivar-lo: l’homenet vermell creuava el carrer a la babalà, i el pobre noi es va estampar en una bústia. El van tornar a casa perquè no portava segell. Vaig veure com l’Arc de Triomf es doblegava com si fos de mantega estovada quan l’homenet vermell va passar-hi per sota i com, tot seguit, tornava a la seva posició natural. I vaig veure i sentir com unes formigues discutien i afirmaven contundentment que als homenets vermells no se’ls ha de deixar lliures mai, que cremen i enlluernen. Dels verds no en van dir res. Tot això va passar en un instant. Recuperada de l’ensurt, vaig mirar a banda a banda per comprovar si algú més n’havia fet esment. No ho semblava pas. De fet, un vuitanta per cent dels transeünts miraven capcots els seus mòbils i l’altre vint per cent semblaven no haver-se adonat de res. O sigui que vaig continuar caminant, disposada a acomplir els encàrrecs que m’havien portat aquell matí a Barcelona. Va ser aleshores que em vaig adonar que una estranya escalfor sortia de la meva bossa. Vaig mirar dins i em vaig trobar l’homenet vermell fent-me senyals perquè callés. Maleït i agosarat costum que tinc de portar la bossa oberta! Vaig entrar al primer bar que vaig trobar i vaig anar directe al lavabo. Ho vaig fer perquè em va sembla un lloc segur i també perquè m’estava pixant. L’homenet em va dir que l’havia d’ajudar, que estava fart de viure enllaunat. No parava d’insistir que volia venir a casa meva. I jo em vaig debatre entre el deure cívic de tornar-lo i la meva natural propensió a ajudar els desvalguts. Me’l vaig emportar a casa. Diu que hi està bé. A mi també m’està bé que hi sigui: des de llavors no ha entrat ningú que jo no volgués i això em dona tranquil·litat. No em denuncieu. Ja he acordat amb ell que el tornaré, però abans l’acompanyaré a parlar amb Ada Colau. Ja tenim cita. No estic segura de si l’alcaldessa l’entendrà: els homenets verds i vermells no volen semàfors per viure, desitgen que els facin fora de les seves casetes per sentir-se lliures i deixar passar o no allà on els vingui de gust. Ja ho he dit, no se si l’expresidenta de la PAH l’entendrà. Ell, però, està tranquil, sap que a casa meva sempre tindrà un plat a taula.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Assumpta

3eae8af

Em dic Assumpta. És un nom estrany. Em va costar molt temps saber ben bé com em deia i, a vegades, encara tinc dubtes. Fins ben bé els tres anys em pensava que era una pilota de tant rebotre en mans del meus germans. Ser la petita de quatre i que els altres fossin nois també va fer que durant molt temps fos simplement “la nena”, tot i que al DNI assegurava que se m’havia d’anomenar Maria Asunción. A l’adolescència vaig decidir catalanitzar-me i escurçar-me, des de llavors sóc Assumpta. Els amics antics em diuen “Assun”, els que són de la gresca, “Sunsión”, sovint signo “Sumpta”, per les nebodes sóc “tiassumpta”, tot seguit i sense entrebancs, la Jordina Biosca em saluda “Mercator”, un senyor d’Alemanya insistia a dir-me “Montxo” i un d’Andalusia “Úrsula”. Comprendreu els meus problemes d’identitat. Tot i això, quan em presento a algú desconegut afirmo dir-me Assumpta, i fins i tot tinc una pàgina web que ho confirma.

És un nom estrany, però és el nom de les meves dues àvies i també el de la meva padrina, que ara ja no hi són. M’agrada portar el seu nom, em dóna un afegit de complicitat amb elles i també amb la meva cosina Assumpta Solà. A ella, que a l’estar en igualtat de condicions em comprèn, li dic que pertanyem a una espècie en vies d’extinció i que, doncs, ens haurien de protegir, cuidar i subvencionar. Li ho dic a cau d’orella, en confiança, no fos que algú ho mal interpretés tot plegat i ens volgués posar en un zoo.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email