També hi ha dracs marins

Ja fa uns dies us vaig anunciar la meva col·laboració amb La Platjeta i Cap a Mar. Per a celebrar Sant Jordi els vaig enviar una llegenda que s’explica sobre un drac de Begur. Aquí la teniu.

Fa molts  i molts anys a Begur hi vivia un drac. La gent n’estava molt contenta. En aquells temps encara no hi havia llum als carrers ni a les cases i el drac, amb les seves flamarades, els encenia el foc de la llar, els il·luminava i, si calia, guiava les barques a port. Cada nit, quan acabava la feina, s’adormia damunt del mar. Li anava bé per a refredar el foc que tenia a dins. Sempre es despertava d’hora, just abans que les barques es fessin a la mar.

Un dia, els pescadors van arribar a la platja i es van adonar que el drac encara dormia. Van avisar les gavines, però el seus xiscles no van despertar el drac. Un dels pescadors, el més agosarat, hi va pujar damunt escalant per les escates. Els altres s’ho miraven molt preocupats. A un li va caure una llàgrima, i si el drac havia mort? Van respirar tranquils, el drac encara tenia foc dins la panxa. El pescador que hi havia pujat al damunt ho va poder comprovar mirant dins la boca que el gran animal tenia una mica oberta. Tothom sap que mentre un drac té foc dins la panxa és ben viu.

El van deixar dormir. Hi ha molts animals que ho fan durant l’hivern. Però el cas és que el drac de Begur va continuar dormint, setmanes, mesos, anys i encara hi és allà ben adormit.  Sabem que es viu perquè cada matí és veu una  boirina que surt, de ben segur, del seu foc interior. Això sí, al damunt hi han crescut pins i s’hi han plantat vinyes i oliveres. Això no vol pas dir que un bon dia no pugui passar que el drac de Begur es desperti i ens torni a escalfar amb el seu foc!

I si voleu veure els dibuixos del drac que han fet els més petits obriu aquest enllaç:

http://laplatjeta.net/ca/sant-jordi-llegenda/

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Cap a mar

 

Fa molts anys que em dedico a explicar contes, llegendes i rondalles. Sovint la feina em porta a llocs que em sorprenen i als que segurament no hagués arribat mai si em dediqués a una altra cosa. Fa un temps vaig rebre un encàrrec molt engrescador del museu etnològic: em demanaven  d’explicar llegendes del mar juntament amb un pescador professional del port de Barcelona. Per preparar-ho em van convidar a fer una visita al port de mà de les noies de Cap a Mar: la Cristina i la Maria. Trepitjar el moll em va agradar. Veure els vaixells, els estris de pesca, les xarxes i ,sobretot, sentir explicar com és el dia a dia de la pesca barcelonina no només em va interessar molt sinó que també em va fer despertar records mig adormits. Visc a Malgrat de Mar i el meu pare era pescador, no era professional, però el mar, la barca i la pesca eren  la seva dèria principal. Jo també havia anat a la barca amb ell i, junts, havíem pescat molts peixos! En fi, que elles em van parlar del que es feia allà i jo els vaig explicar que el mar ha estat  també, des de sempre, una font de llegendes  que parlen de pescadors  i també d’altres personatges com els pirates i, encara més, que segons l’imaginari català el mar és ple d’éssers fantàstics amb unes capacitats extraordinàries!

En fi que una cosa va portar l’altra i si escric aquestes ratlles és perquè us volem  presentar una sèrie d’articles que sortiran simultàniament al  bloc de la meva web i també al de la web de Cap a Mar. La intenció és donar a conèixer l’imaginari que acompanya el món del mar i de la pesca. Ens agradaria que tot plegat servís per a compartir en família un patrimoni meravellós i, massa sovint, oblidat. I, sobretot, ens agradarà molt que hi digueu la vostra, que ens feu saber què us sembla el que  hi explicarem i que si teniu, vosaltres també, anècdotes o històries  ens les feu saber. Fins ben aviat!

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Rebaixes

He sortit a comprar roba. Però he passat per davant d’un cinema i hi he entrat. Estic contenta: la pel·lícula m’afavoreix molt.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

L’autèntic esperit nadalenc

nadal2016_alt1Feia deu anys que dirigia els Pastorets i sempre havia rebut un munt de lloances per la seva feina. Ell, però, mai havia acabat de quedar del tot satisfet. Considerava que disposava d’actors prou bons, amateurs però eficients, per a gairebé tots els personatges. Però cada any es quedava amb la mateixa sensació de fracàs amb un de concret, sempre el mateix que, si bé secundari, tenia un paper prou important: mai havia trobat una noia que fes de Mare de Déu com cal. Era extremament difícil trobar noies que poguessin fer el paper de Verge Maria i resultar creïbles. Ell volia una Mare de Déu que emocionés i que encomanés l’autèntic esperit nadalenc. Els primers anys havia pensat que el problema era que en Jordi Palómez, el que interpretava Sant Josep, era massa ben plantat, i que les noies que feien de Mare de Déu no podien evitar mirar-se’l d’una manera que feia massa palès un interès lasciu gens propi de Maria. De fet, en Palómez, va acabar aparellat amb l’última noia que havia fet de Mare de Déu amb ell. Des d’aquell any tots dos van passar a fer de dimonis peluts. Després d’això, el director va triar per fer de Sant Josep nois menys agraciats. Els buscava escarransits, granelluts, de nas tort i malgirbats, però res: es veu que aquest no era el problema. Les noies, sigui perquè se sentien poderoses allà sota els llums del teatre o sigui perquè volien sortir afavorides, assajaven i reproduïen, sense el seu permís, postures gens discretes. Mai, per més que ell ho intentava al dirigir-les, donaven la imatge d’una dona humil, virtuosa, senzilla i, encara menys, verge!

El director estava desesperat. Ja estaven assajant els Pastorets i, un any més, seguia sense Verge Maria. Va sortir del primer assaig tan amoïnat, amb tanta por d’estrenar i quedar-se amb la mateixa sensació d’insatisfacció dels anys passats, que va decidir anar a prendre una copa per animar-se una mica. Però vivia en un poble petit, on els dies de cada dia a l’hivern no hi havia gairebé cap local nocturn obert. Va acabar  prenent una ratafia en un bar amb karaoke de la carretera.

I tot i que no estava gens atent ni a la música ni als que cantaven, va ser allà on va fer el gran descobriment. De sobte, una veu li va cridar l’atenció. Va aixecar els ulls i es va fixar en la noia que cantava. El cert és que ho feia prou bé i no era pas lletja. Semblava senzilla, i la manera que tenia d’aixecar els ulls per llegir la lletra de la cançó li donava un aire molt semblant, va pensar ell, al que havia de tenir una Verge Maria.

Va esperar que acabés la cançó i es va fer trobadís amb la noia. Li va demanar si li agradaria de sortir als Pastorets. Va deixar la proposta concreta de fer de Verge Maria per al final, per no espantar-la. La noia no va mostrar un gran entusiasme, però tampoc va dir que no. Simplement el va informar que no s’ho havia plantejat mai, que ella treballava matant oques grasses per fer “fuà” i que per Nadal tenia molta feina, però que si els horaris li anaven bé ho podia provar.

I així va ser com la Jessica, així es deia la noia, es va presentar al primer assaig. La van posar al costat de Sant Josep i li van demanar que fes un posat de noia senzilla i que somrigués lleument. La noia ho va intentar: se la veia senzilla, però el somriure era d’allò més forçat. “Has de pensar en una cosa que t’agradi molt i somriure mentre mires Sant Josep”, va ser el consell del director. El resultat va ser nefast. A la Jessica li agradava la seva feina, o sigui que va pensar en el moment que el coll de l’oca feia “creeec” al retorçar-lo i es va mirar Sant Josep. El noi va fer un crit d’esglai. La mirada de la Jessica era la pròpia d’en Freddy Krueger. Estava a anys llum del que pretenia el director. Però l’home no es donar per vençut: va demanar a la noia que fes la mirada que feia al karaoke. Ella ho va intentar amb tantes ganes que va fer girar els ulls una vegada i una altra. El pobre Sant Josep va fer un bot: ara semblava que estigués al davant de la “niña diabólica” o de la Marujita Díaz. El director es va posar les mans al cap. Estava a punt de perdre la paciència quan la mateixa Jessica li va donar la solució:

-Escolti, si vol que faci com al karaoke posi’m una tele i llestos. I si pot ser amb la lletra de les cançons que m’agraden, millor. Me la penja allà i ja està–, va dir la Jessica assenyalant la paret interior del teatre.

I el director va pensar que, perdut per perdut, bé ho podia provar. L’endemà mateix la Jessica tenia una tele. Es va posar al costat de Sant Josep, va aixecar els ulls per mirar-la i va cantar la cançó amb veu molt baixa.

I Sant Josep i el director i els àngels i els arcàngels i els dimonis i els pastors, tots se la van quedar mirant. No podien fer una altra cosa: la Jessica era la Mare de Déu perfecta i, com que murmurava les cançons, semblava ben bé que estigues resant apassionadament. Estaven tots emocionats, tenien llàgrimes els ulls, les mans els tremolaven i els genolls els feien figa.

Aquell any els Pastorets van ser un èxit total. Èxit que va travessar fronteres i va omplir el teatre de forasters que venien de pobles propers i llunyans  atrets per aquella, ja famosa, Mare de Déu que traspuava l’autèntic esperit de Nadal.

El director estava exultant, i la Jessica també. I és que quan la noia aixecava els ulls i els girava lleument cap a un costat per llegir la lletra de la cançó semblava ben bé que entrés en un total èxtasi espiritual. Que les cançons que la Jessica murmurava  fossin “Haz de mi lo que quieras” de Los Chunguitos i “Sexy o no” de Las Bistecs en el fons no tenia cap importància, era només una anècdota que no calia escampar. Al cap i a la fi, quan arriben les festes de Nadal, tothom sent l’autèntic esperit nadalenc com vol o com pot.

 

 

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Contraportada

portada  Ja fa temps, quan estàvem preparant el llibre, en Jordi Soler Camardons de Voliana Edicions em va dir: “Assumpta, has d’escriure la contraportada.” Horror! Jo estava convençuda que la contraportada sempre l’escrivia algú altre. Algú disposat a parlar bé del llibre i a adular l’autor o autora amb total desmesura. Si l’havia d’escriure jo, què havia de fer? Fer un escrit d’autobombo i inventar-me, per exemple, que el text l’havia escrit un periodista del Kurdistan (per justificar que no el conegués ningú)? Una altra opció era posar petites frases plenes de lloances i signar-les amb noms poc compromesos com ara Clara Dou de Riudellots o Penèlope  Serrat Sabina. Fins i tot se’m va passar pel cap regalar un sac de fesols del ganxet de Malgrat a un tertulià famós per tal que digués alguna cosa relacionada amb el llibre, a poder ser bona. Però el cert és que aquesta i altres opcions m’omplien d’una vergonya indescriptible.

Al final vaig optar per explicar d’on penso jo que surten els meus contes. Us deixo la contraportada, potser us animarà a comprar el llibre o potser no. Però com a mínim,  no s’hi diu res  bo de mi.

“He tingut la gran sort de néixer en una família nombrosa i amb un arrelat, profund i, m’atreviria a dir, especial sentit de l’humor. De la meva àvia vaig aprendre dites que no he sentit en boca de ningú més. Sentències com “Déu me’n guard d’un ja està fet”, expressions com “Endevinati el grandi secreti!” o advertències del tipus “Nena, no beguis més aigua o et quedaràs hidròpila” eren el pa de cada dia a la meva infància. Haig d’agrair que m’hagin ensenyat a mirar el món per un forat, a fer ús de la ironia, a somiar truites i també a enfadar-me només per les coses per les quals val la pena enfadar-se. Em sembla que és de la barreja de tot això d’on surten els meus contes. De tot això, de les trompades que m’he fumut i del munt de converses que he sentit anant amunt i avall amb la Renfe.”

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Ets l’enciam de la meva amanida

enciamDesprés del segon plat ell li va agafar la mà i li va dir “ets l’enciam de la meva amanida” i  ella se’l va quedar mirant , callada, mentre intentava decidir si allò era una floreta o un insult. Com que no en treia l’entrellat va argüir que necessitava anar al lavabo. Només era un excusa per rumiar-hi.

Mentre pixava, va pensar que bé es podia tractar d’un elogi, fins i tot d’una declaració d’amor. L’enciam, considerava ella, és importantíssim en una amanida i potser ell pensava que ella també ho era a la seva vida. També és diu que l’enciam és el llit de l’amanida, ves que no li estigués dient d’una manera subliminal que es volia allitar amb ella. I, encara més, l’enciam era una verdura sana, fresca i bona i ella també és considerava mereixedora d’aquests adjectius.  Ja estava a punt de tornar a la taula i obsequiar-lo amb un somriure quan va pensar que la frase “ets l’enciam de la meva amanida” probablement era l’afirmació més estúpida que un home li havia dit mai. I mentre s’allisava els cabells davant del mirall, ella, tot i que no refusava tenir certes qualitats atribuïbles als vegetals, va pensar que també és considerava sexi, intel·ligent simpàtica: qualitats que mai ningú a atorgat a una verdura. Com que no ho veia clar va dedicar una bona estona a repassar-se el maquillatge i aleshores li van entrar els dubtes: i si ell ho havia dit de bona fe? I si, superat per la vergonya d’afrontar una declaració, era l’únic havia estat capaç de dir-li?

Com que no s’acabava de decidir, va optar per tornar a la taula i mira de seguir la conversa a veure cap a on anava tot plegat.

Però quan va seure, el va troba enfadat per l’espera. L’home ja no somreia ni intentava agafar-li la mà. Vermell com un tomàquet li va deixar anar.

 

  • N’estic fins el pebrots d’esperar! Tanta estona al lavabo només pot voler dir que ets una bleda assolellada o que ets més fresca que una escarola. Doncs mira, ara et quedaràs de pasta de moniato, vull que sàpigues que la nostra relació m’importa un rave!

 

I dit això, es va aixecar i va marxar. Ella va dedicar una estona a decidir si estava alleugerida o ressentida. Ara, d’una cosa si que n’estava segura: el proper cop tingués una cita s’asseguraria de que ell no fos vegetarià.

 

 

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Dia a dia

De taFotosCàmeraCescJuliol2011 055nt mastegar la realitat, es va empassar els somnis. Quina cagada.FotosCàmeraCescJuliol2011 055

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

En faig 50!

34622237757-1457125844Complir-ne 50 és molt diferent que complir-ne 49 o 51. Quan en compleixes 50 et vénen a sobre diverses obligacions ineludibles que es resumeixen bàsicament en tres: has de reflexionar sobre la teva vida, tenir una crisi i celebrar-ho (no la crisi, sinó els 50). Com que sóc complidora de mena em decideixo a fer tot el que se’m recomana.

M’hi poso, intento reflexionar sobre el que ha estat la meva vida, però no me’n surto. És que tinc un munt de projectes i intentar mirar enrere alhora que per força haig de mirar endavant em provoca un estrabisme gens afavoridor . Com que, a més a més, tinc por d’agafar mal de cap, m’emparo en el “Déu me’n guard d’un ja està fet”, frase que deia la meva àvia i que va molt bé per deixar-se d’històries i anar per feina. Dono per ben fetes gairebé totes les meves accions passades  i m’autoperdono les equivocacions i els fracassos. Acabada la reflexió, intento fixar-me en el tema de la  crisi que cal patir. De moment diria que no la noto, però decideixo preparar-me per si em sobrevé.  Per exemple, he anat a la ginecòloga. Ella m’ha avisat de les coses que molt probablement em passaran; concretament m’ha dit: “pot ser que les compreses es converteixin en pols en un racó del bolso, et vindran ganes sobtades de menjar xocolata després de sopar i”, això és més alarmant, “el cos et canviarà i no serà a millor”. Les dues primeres afirmacions no em preocupen gens; és més, trobo que totes dues  poden arribar a ser de molt bon comportar i fins i tot causa de celebració amb gintònic dels bons. L’última sí que m’ha inquietat una mica. En parlo amb les amigues i em tranquil·litzo. Una em diu que als 50 no passa res, però que ella ha notat que les amigues que en tenen 55 ja tenen força arrugues. Bé, penso, si les que tenen les arrugues són les amigues crec que ho podré suportar perfectament. També se m’acut que si el cos no pot anar a millor, tampoc cal que vagi a pitjor. Opto perquè el cos em vagi a diferent, i em quedo tan ampla. Bé, de moment em quedo igual d’ampla però molt més tranquil·la. Però, pel que he sentit a dir, la crisi també pot venir a nivell emocional, i en aquest cas la gent que hi entén recomana llegir llibres d’autoajuda per superar-la. No ho he fet mai, però per si de cas decideixo comprar-ne un. Així que el veig, entenc que el necessito i que realment em pot ajudar molt. Es titula Com cuinar amb el wok i, només de fullejar-lo, ja m’adono que conté uns consells valuosíssims.

I ara que ja he reflexionat i estic preparada per la crisi ja només em queda el tema de la celebració. No hi passaré de puntetes. Avui ho faré amb la família i em dedicaré un petit autohomenatge en forma d’orquídea. És més, penso celebrar-ho cada dia ben bé fins que en faci 60, que és un altra data en què una s’ha d’aturar, però menys. Quan en fas 60 els protocols ja són uns altres, tot és molt més senzill. Res de reflexions ni de crisis: només cal fer el Camino de Santiago i ja has complert. En fi, que per molts anys ens puguem trobar per aquests viaranys!

 

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Icterícia

Va ser la Paca qui va donar el consell a l’Annabel. El canvi d’any propicia els bons propòsitsbaixa i l’Annabel va pensar que la Paca li ho deia de bona fe: per animar-la i treure-la de la tristesa en què vivia. Va decidir fer-li cas. La Paca li va dir que si s’involucrava més en la societat se sentiria millor, que si dedicava temps a alguna bona causa obtindria una satisfacció que li compensaria moltíssim l’esforç esmerçat. A l’Annabel li calia tenir alguna motivació a la vida i va decidir que així que en tingués l’oportunitat seguiria les indicacions de la Paca. No va haver d’esperar gaire. Al cap de pocs dies l’Annabel va rebre un missatge al whatsapp: un llacet groc amb el lema “junts per la icterícia”. El missatge convidava a reenviar-lo i també a recollir diners per a la recerca contra la malaltia. Hi havia el contacte de l’associació i també s’avisava que el següent dissabte era el dia internacional contra la icterícia.
L’Annabel s’hi va dedicar amb cos i anima. Va reenviar el missatge tal i com li demanaven. Però, sobretot, va iniciar una intensa campanya per recollir diners: va fabricar llacets de color groc i els va vendre a amics i coneguts. I aquell dissabte va organitzar una venda de pastissos casolans, una rifa i un recital de poemes sobre la icterícia (no va ser fàcil; sort en van tenir d’un cosí seu que tenia la capacitat de fer-ho rimar tot). Va quedar extenuada, però molt contenta: havia recollit un munt de diners i els va fer arribar a l’associació. Es va adonar que la Paca tenia raó, ajudar els altres dóna molta satisfacció. I durant uns quants dies va viure feliç. La tranquil·litat, però, no li va durar gaire. Tres setmanes més tard va rebre el mateix missatge d’una altra amiga, també deia allò de “dissabte vinent dia de la icterícia”. Ostres, va pensar, una altre dissabte per la icterícia! I, sense rumiar-s’ho dues vegades, va emprendre de nou la seva odissea per recollir diners. I en va aconseguir molts. Ara, per fi, podria descansar. Però encara no havia passat un mes i la història es va tornar va repetir: un nou missatge l’avisava que el proper dissabte era el dia contra la icterícia i ella, que se sentia molt implicada amb la causa, s’hi va tornar a posar.
L’Annabel ja fa un any que no pot fer res més que treballar i recollir diners per la icterícia. Així que es pensa que ja està, rep un altre whatsapp que la incita a passar a l’acció. Ella diu que està bé, que se sent útil a la societat i que això la compensa. Ara, els que la coneixen pateixen per ella, ja fa temps que comenten que se la veu cansada, que fa ulleres i que la pell li està agafant un to grogós ben estrany.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Per si de cas

La Laura era l’úideal6nica noia del poble que entenia l’anglès. No vull pas dir l’idioma sinó aquell home que s’havia instal·lat al poble ja feia molts anys, provinent d’Anglaterra. Gairebé ningú li deia pel seu nom. De fet, gairebé ningú el sabia, tothom l’anomenava “l’anglès” o en “per si de cas” i tothom, menys la Laura, el tenia per un boig; del tot inofensiu, però totalment boig.
L’anglès vivia en una caseta petita, dalt d’un turonet i davant del mar. Era un home aparentment sense ofici ni benefici, tot i que semblava que de diners, si bé no n’hi sobraven, tampoc n’hi faltaven. Saludava a tothom i no es ficava amb ningú. Li havien posat el sobrenom d’en “per si de cas”, una expressió que l’home feia servir sovint, que l’acompanyava en moltes de les seves accions i que, pensava la Laura, es podria dir que s’havia convertit, per a ell, en una mena de llei de vida. La Laura l’entenia, l’anglès, i tant si l’entenia! I la seva llei de vida, també.
Molt matins l’anglès baixava a la platja, pujava damunt les roques de l’espigó i posant-se les mans davant la boca per fer d’altaveu cridava:
– Gent de Mallorca, envieu-me volant una ensaïmada, que tinc gana!
I tot seguit es quedava una estona mirant el mar. Després anava cap al poble, entrava al forn i es comprava una ensaïmada. I quan els que l’havien sentit li deien si no s’esperava que li enviessin l’ensaïmada de Mallorca, ell contestava, sempre tranquil i amb un somriure a la boca:
– Sí, i tant! Em compro l’ensaïmada al forn només per si de cas.
Les tardes d’estiu l’anglès s’asseia en un balancí que tenia a l’entrada de casa seva, mirava al cel i cridava:
– Vents, bufeu que tinc calor!
I tot seguit es quedava una estona esperant. Després entrava a casa seva, agafava un ventall i s’asseia al balancí. Es ventava amb força i fent cara de gran satisfacció. I quan els que l’havien sentit li deien si no s’esperava que entrés el vent, ell sempre contestava:
– Sí, i tant! Només he agafat el ventall per si de cas!
L’anglès actuava sovint d’aquesta manera. Invocava la pluja als cels per tal que les plantes li quedessin regades, i al cap de poca estona se’l veia amb la regadora a les mans. Demanava a les estrelles que li il·luminessin el jardinet a la nit, i tot seguit encenia espelmes. Convidava els grills a fer-li un recital, i al cap de no res posava un disc. I si li preguntaven perquè no s’esperava que les seves peticions i desitjos s’acomplissin, ell contestava sempre que sí que ho esperava, que només optava per altres solucions per si cas. Mai se’l veia contrariat, i quan la gent li parlava amb sornegueria, ell no s’immutava gens, somreia i, encara que li ho requerissin, no donava cap més explicació que el seu lacònic “per si de cas”.
La Laura entenia l’anglès. Quan es feia fosc, mirava les estrelles i demanava que li portessin un príncep blau, un home que fos exactament com ella desitjava. Però mentrestant s’enamorava d’altres i els estimava. Ho feia igual que l’anglès, sense donar-hi massa importància, sense sentir que hagués de donar-se cap mena d’explicació, sense saber-li cap greu i gaudint al màxim. Tant la Laura com l’anglès estaven del tot convençuts que tenien dret a demanar els seus desitjos i, mentrestant, anaven fent, feliços, només “per si de cas”.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email