Dos terrossos de sucre

Dos terrossos de sucre

 

Necessitava trfelicitacionadal2018eballar durant les vacances de Nadal. Estava pelat. A casa li donaven just per menjar i pagar el transport a la universitat, però res més. Tenia moltes ganes de tenir diners per anar a concerts, sortir de festa o comprar-se aquella jaqueta que tant li agradava. Ja ho tenia decidit: treballaria aquelles vacances

Va preguntar en un munt de botigues  i no va tenir sort. Se’l miraven i, ell n’estava segur, portar diverses arracades a cada orella i una cresta bicolor per pentinat feia que no el consideressin adequat en molts establiments. “Maleïts capitalistes plens de prejudicis”, murmurava cada vegada que sortia per la porta després d’entomar un “no”.

Després de voltar molt i anar baixant expectatives va trobar un lloc on li van dir que sí. De gust no li venia, fer allò que li demanaven. Però com que no tenia cap altra alternativa, va acceptar. Treballaria en un centre comercial fent de Pare Noel. Va empassar saliva diverses vegades quan va veure la disfressa que s’havia de posar: l’únic de bo que tenia és que quedaria tan camuflat que ningú no el reconeixeria.

Li van deixar ben clar el que havia de fer. No era pas difícil. S’havia  d’estar a l’entrada del centre comercial i saludar les criatures amb un “ho, ho, ho”. Si li deien alguna cosa, havia de contestar amablement i sense comprometre’s gaire. També  havia de donar als petits un caramel o dos. “Més no”, va insistir moltes vegades la noia que li donava les instruccions.

El primer dia se li va fer llarguíssim. Se sentia totalment ridícul vestit d’aquella manera. En la intimitat del lavabo de casa seva havia assajat una vegada i una altra el “ho,ho,ho”, però tot i això no se’n sortia. Tan aviat li sortia tan greu que semblava que havia de morir ofegat com, per evitar-ho, feia uns crits tan estranys que, opinava ell, es devien confondre amb l’udol d’un mussol entotsolat dins la nit d’un bosc. “Quina merda de feina”, es repetia mentalment  sense saber que el pitjor encara no havia arribat.

La segona jornada de treball coincidia amb l’inici de les vacances escolars. Les criatures ja no tenien classe i acudien al centre comercial arrossegades pels seus progenitors. Llavors va començar el drama. A partir d’aquell dia va haver de suportar tota mena d’atacs a la seva persona: un nen li va trepitjar el peu amb una força inusitada, només per comprovar si era una persona o un nino; una nena li va estirar els pantalons avall moguda per la mateixa curiositat; cada dos per tres, petits monstres s’abraonaven damunt seu mostrant una alegria desmesurada pel simple fet d’haver-se’l trobat. S’hi llançaven sense manies, a la brava, i ell intentava esmorteir els cops com podia, intentant salvar les parts sensibles i evitar mals irreparables. Vivia aquelles eufòries infantils com un autèntic atemptat a la seva persona. Si els atacants haguessin sigut més grans s’hi hauria tornat i, a més a més, els hauria denunciat: les esgarrapades i els morats que lluïa al final del dia haurien estat proves irrefutables en el judici. El que trobava més incomprensible era que, mentre ell patia tota mena d’agressions, els pares dels petits energúmens s’ho miraven satisfets i els reien les gràcies sense mostrar mai cap mena de pietat per l’entranyable Pare Noel que ell representava. No hi podia fer res. Deixava anar “ho, ho, ho” aquí i allà i repartia caramels mentre s’adonava, mig amoïnat, que desitjava fortament que provoquessin unes bones cagarrines a aquells petits éssers infernals i, per extensió, als culpables que fossin al món.

Sovint, després de la feina, anava a fer una cervesa amb la Sònia, una amiga que tenia la virtut de saber escoltar i, alhora, de saber canviar de tema quan ell estava a punt de convertir la conversa en un enfilall de queixes en què ell apareixia sempre com el màxim candidat a màrtir de l’any.

-Prou! -li va dir el primer dia després d’escoltar-lo una bona estona-.  Quants terrossos de sucre et poses al cafè?

– Un. Un terròs o un sobre –va contestar, sorprès pel gir sobtat que havia pres la conversa.

– A partir d’ara, que en siguin dos! Mentre facis aquesta feina els necessitaràs.

Ell va fer que sí amb el cap. Després, van parlar de la festa de cap d’any que volien preparar i de moltes altres coses. Quan es van acomiadar, ella li va recordar, com ho faria en endavant cada vespre:

– Dos terrossos de sucre i tot serà molt més fàcil.

I, sovint, afegia:

– El Nadal és temps de sucre!

I marxava rient. Ell sempre es quedava amb el dubte de si se’n fotia o si només volia fer-li la vida una mica més fàcil.

El seu dia a dia es va convertir en una lluita per la supervivència i, a l’esforç per mantenir intacta la seva integritat física, va haver d’afegir-hi ben aviat un dilema moral que, ho notava prou, l’estava trasbalsant molt més del que voldria. La responsable de tot plegat era la Lara, una nena que se’l va quedar mirant el primer dia que el va veure sense dir res, i que dos dies més tard se li va acostar i li va preguntar si li podia demanar una cosa. Ell va deixar anar un “ho, ho, ho” assertiu. La nena li va estirar la jaqueta: volia que s’ajupís per parlar-li a cau d’orella. Aleshores, li va etzibar

– Vull un regal per la meva mare: un novio o, com a mínim, un amic. Pots fer-ho, si us plau? Si us plau…!

Ell va contestar amb una altre “ho, ho, ho” que va intentar que sonés com un “m’agradaria molt però no t’ho puc assegurar”. Va estar de seguida segur, però, que la Lara no ho havia interpretat així: la nena va somriure, un agraïment infinit va brollar dels seus ulls i li va dir un “gràcies” tan sentit que ell no es va veure capaç d’articular ni un trist “ho” per acomiadar-se.

Si no hagués vist la nena mai més ho hauria oblidat, n’estava ben segur. Però la Lara, de tant en tant, apareixia pel centre comercial, i sempre s’ho feia venir bé per acostar-se, agafar-lo un moment de la mà i recordar-li:

– Li faràs el regal a la mama, oi?

I ell notava que se li encongia el cor mentre deia el “ho, ho, ho” de costum. Què podia fer? Li sabia greu per la nena, però també sentia que solucionar aquell assumpte no estava a les seves mans. I, tanmateix, es descobria valorant tota mena de possibilitats que competien per guanyar el premi a la idea més estrafolària i desencertada. Se li va acudir que podria acostar-se a la mare vestit de Pare Noel i preguntar-li si havia provat una aplicació de cites que anava de primera. No, no era una bona idea: la dona es podria queixar i segur que l’acomiadarien per extralimitar-se en les seves funcions. Se li va ocórrer, també, fer veure que a la Lara li havia tocat un premi dins d’un caramel: anar a prendre una xocolata amb xurros amb el Pare Noel.  Però, decididament, no era una bona pensada. Tot plegat resultava massa inversemblant i ximple. Si almenys tingués algun amic prou gran per demanar-li que intentés fer amistat amb ella… Però no era el cas.

La Lara hi insistia cada cop que el veia. La persistència de la nena feia que ell se sentís cada vegada més compromès. El pes d’aquella responsabilitat l’amoïnava amb desmesura, i la sensació de no saber com sortir-se’n li produïa un neguit que feia de molt mal comportar.

Un vespre, no es va poder aguantar més i ho va explicar tot a la Sònia. Ella se’l va mirar amb ulls de sorpresa i va considerar:

– Potser amb dos terrosos de sucre no en tindràs prou…

Durant una bona estona no van dir res. Seriosos, cadascú pel seu compte, pensaven en una possible solució. Com que cap dels dos la va trobar, van canviar de tema i de la Lara no en van parlar més.

Tanmateix la nena seguia apareixent i recordant-li una vegada i una altra que tenia pendent aquell regal. Una nit no va poder més: se sentia tan aclaparat i la preocupació era tan intensa que va decidir fer una cosa que sempre li havia costat molt: parlar de problemes personals amb la seva mare. Li va explicar, sense donar massa detalls, el que li passava amb la petita Lara. Ella va sospirar, va prémer els llavis uns instants i li va dir:

– És molt difícil que una criatura sigui feliç si els seus pares no ho són.

I aquí es va acabar la conversa. Era una dona de poques paraules i, encara, les que deia, sovint no sabies pas com interpretar-les. Ell va assentir i li va fer un petó. Se’n va anar a dormir amb les paraules de la seva mare al cap. No acabava d’entendre de què li servirien, però no podia deixar de pensar-hi. Es va ficar al llit i, rumiant-t’hi, es va adormir. Necessitava descansar: la feina el deixava baldat del tot. Aquella nit va somiar amb la Lara i la seva mare, i també amb la Sònia, que tota l’estona deia amb una veu que semblava venir de lluny: “Dos terrossos de sucre…! Dos terrossos de sucre…!”

L’endemà es va despertar animat. No sabia si tenia la solució, però com a mínim tenia una idea i estava decidit a portar-la a terme. Quan la Lara va aparèixer i s’hi va acostar, li va lliurar una carta:

– Té, és el regal per a la teva mare.

La nena va agafar el sobre i li va dir gràcies. Tot seguit va córrer a donar-lo a la seva mare, tot dient-li que era un regal del Pare Noel. La dona el va obrir i va llegir el que hi deia. Es va mirar aquell Pare Noel tan curiós que li enviava missives a través de la seva filla i, tot seguit, va dedicar un gran somriure a la nena.

No va tornar a veure la Lara fins al cap de tres dies. La nena se li va acostar i li va fer el gest que ell tan coneixia: volia parlar-li a cau d’orella.

– Gràcies! No sé si la mama té un novio, però des que li vas donar la carta està molt més contenta.

Ell es va sentir alleugerit. Se n’havia sortit. Ara ja en podia estar convençut. La nena va continuar parlant:

– Ja sé que la barba i els cabells que portes són de mentida. Fa molts dies vaig veure com entraves al lavabo vestit com una persona normal i després en sorties vestit de Pare Noel.

El noi va sentir una barreja de sorpresa i indignació. Què volia dir, allò? Aquella nena angelical i educada era, ara se n’adonava, un ésser manipulador. Aquella criatura havia traçat un pla maquiavèl·lic per aconseguir el seu objectiu. Li havia fet creure que era un ésser innocent que confiava indubtablement en els poders màgics del Pare Noel. Ara, commocionat, sabia que la nena era plenament conscient que ell no tenia cap mena de poder i, tot i així, s’havia aprofitat de la situació obligant-lo a solucionar un problema que ell no havia creat i del qual no tenia cap mena de responsabilitat.

Tot això li va passar pel cap com un llamp. Mentrestant, la nena se’l mirava atentament. Estranyada del mutisme del noi i notant la seva confusió, va parlar mot baixet i amb to consolador:

– No et preocupis. La mama ja em va explicar que els Pares Noel moderns no van tot el dia vestits de vermell. La mama també em va dir que la barba ja et creixerà i que, quan siguis gran, segur que es tornarà de color blanc. Em va dir que això passa a tots els Pares Noel però que, encara que tinguin els cabells foscos perquè són joves, de màgia en tenen igual. O sigui que, de veritat, si la mama ho diu, tu no et preocupis.

Ara sí que se sentia en total estat de xoc. Encara no s’havia recuperat de la primera afirmació de la nena que ja s’havia de recuperar de la segona. Just llavors, es va apropar la mare de la Lara, li va dir gràcies i va somriure.

Ell, encara mig espaordit, va pensar que a qui calia donar les gràcies era a la seva de mare i a la  seva lacònica manera de parlar. Sentia que havia de dir alguna cosa però no acabava d’encertar el què. Les úniques paraules que va ser capaç d’articular van ser:

– Dos  terrosos de sucre! El Nadal és temps de sucre!

La mare de la Lara va notar que estava atabalat i no va voler incomodar-lo més. Va fer un gest de dir adéu, va agafar la seva filla de la mà i es van girar per marxar. No eren gaire lluny quan van sentir un “ho, ho, ho” que a totes dues els va semblar digne del millor Pare Noel.

 

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

També hi ha dracs marins

Ja fa uns dies us vaig anunciar la meva col·laboració amb La Platjeta i Cap a Mar. Per a celebrar Sant Jordi els vaig enviar una llegenda que s’explica sobre un drac de Begur. Aquí la teniu.

Fa molts  i molts anys a Begur hi vivia un drac. La gent n’estava molt contenta. En aquells temps encara no hi havia llum als carrers ni a les cases i el drac, amb les seves flamarades, els encenia el foc de la llar, els il·luminava i, si calia, guiava les barques a port. Cada nit, quan acabava la feina, s’adormia damunt del mar. Li anava bé per a refredar el foc que tenia a dins. Sempre es despertava d’hora, just abans que les barques es fessin a la mar.

Un dia, els pescadors van arribar a la platja i es van adonar que el drac encara dormia. Van avisar les gavines, però el seus xiscles no van despertar el drac. Un dels pescadors, el més agosarat, hi va pujar damunt escalant per les escates. Els altres s’ho miraven molt preocupats. A un li va caure una llàgrima, i si el drac havia mort? Van respirar tranquils, el drac encara tenia foc dins la panxa. El pescador que hi havia pujat al damunt ho va poder comprovar mirant dins la boca que el gran animal tenia una mica oberta. Tothom sap que mentre un drac té foc dins la panxa és ben viu.

El van deixar dormir. Hi ha molts animals que ho fan durant l’hivern. Però el cas és que el drac de Begur va continuar dormint, setmanes, mesos, anys i encara hi és allà ben adormit.  Sabem que es viu perquè cada matí és veu una  boirina que surt, de ben segur, del seu foc interior. Això sí, al damunt hi han crescut pins i s’hi han plantat vinyes i oliveres. Això no vol pas dir que un bon dia no pugui passar que el drac de Begur es desperti i ens torni a escalfar amb el seu foc!

I si voleu veure els dibuixos del drac que han fet els més petits obriu aquest enllaç:

http://laplatjeta.net/ca/sant-jordi-llegenda/

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Cap a mar

 

Fa molts anys que em dedico a explicar contes, llegendes i rondalles. Sovint la feina em porta a llocs que em sorprenen i als que segurament no hagués arribat mai si em dediqués a una altra cosa. Fa un temps vaig rebre un encàrrec molt engrescador del museu etnològic: em demanaven  d’explicar llegendes del mar juntament amb un pescador professional del port de Barcelona. Per preparar-ho em van convidar a fer una visita al port de mà de les noies de Cap a Mar: la Cristina i la Maria. Trepitjar el moll em va agradar. Veure els vaixells, els estris de pesca, les xarxes i ,sobretot, sentir explicar com és el dia a dia de la pesca barcelonina no només em va interessar molt sinó que també em va fer despertar records mig adormits. Visc a Malgrat de Mar i el meu pare era pescador, no era professional, però el mar, la barca i la pesca eren  la seva dèria principal. Jo també havia anat a la barca amb ell i, junts, havíem pescat molts peixos! En fi, que elles em van parlar del que es feia allà i jo els vaig explicar que el mar ha estat  també, des de sempre, una font de llegendes  que parlen de pescadors  i també d’altres personatges com els pirates i, encara més, que segons l’imaginari català el mar és ple d’éssers fantàstics amb unes capacitats extraordinàries!

En fi que una cosa va portar l’altra i si escric aquestes ratlles és perquè us volem  presentar una sèrie d’articles que sortiran simultàniament al  bloc de la meva web i també al de la web de Cap a Mar. La intenció és donar a conèixer l’imaginari que acompanya el món del mar i de la pesca. Ens agradaria que tot plegat servís per a compartir en família un patrimoni meravellós i, massa sovint, oblidat. I, sobretot, ens agradarà molt que hi digueu la vostra, que ens feu saber què us sembla el que  hi explicarem i que si teniu, vosaltres també, anècdotes o històries  ens les feu saber. Fins ben aviat!

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Rebaixes

He sortit a comprar roba. Però he passat per davant d’un cinema i hi he entrat. Estic contenta: la pel·lícula m’afavoreix molt.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

L’autèntic esperit nadalenc

nadal2016_alt1Feia deu anys que dirigia els Pastorets i sempre havia rebut un munt de lloances per la seva feina. Ell, però, mai havia acabat de quedar del tot satisfet. Considerava que disposava d’actors prou bons, amateurs però eficients, per a gairebé tots els personatges. Però cada any es quedava amb la mateixa sensació de fracàs amb un de concret, sempre el mateix que, si bé secundari, tenia un paper prou important: mai havia trobat una noia que fes de Mare de Déu com cal. Era extremament difícil trobar noies que poguessin fer el paper de Verge Maria i resultar creïbles. Ell volia una Mare de Déu que emocionés i que encomanés l’autèntic esperit nadalenc. Els primers anys havia pensat que el problema era que en Jordi Palómez, el que interpretava Sant Josep, era massa ben plantat, i que les noies que feien de Mare de Déu no podien evitar mirar-se’l d’una manera que feia massa palès un interès lasciu gens propi de Maria. De fet, en Palómez, va acabar aparellat amb l’última noia que havia fet de Mare de Déu amb ell. Des d’aquell any tots dos van passar a fer de dimonis peluts. Després d’això, el director va triar per fer de Sant Josep nois menys agraciats. Els buscava escarransits, granelluts, de nas tort i malgirbats, però res: es veu que aquest no era el problema. Les noies, sigui perquè se sentien poderoses allà sota els llums del teatre o sigui perquè volien sortir afavorides, assajaven i reproduïen, sense el seu permís, postures gens discretes. Mai, per més que ell ho intentava al dirigir-les, donaven la imatge d’una dona humil, virtuosa, senzilla i, encara menys, verge!

El director estava desesperat. Ja estaven assajant els Pastorets i, un any més, seguia sense Verge Maria. Va sortir del primer assaig tan amoïnat, amb tanta por d’estrenar i quedar-se amb la mateixa sensació d’insatisfacció dels anys passats, que va decidir anar a prendre una copa per animar-se una mica. Però vivia en un poble petit, on els dies de cada dia a l’hivern no hi havia gairebé cap local nocturn obert. Va acabar  prenent una ratafia en un bar amb karaoke de la carretera.

I tot i que no estava gens atent ni a la música ni als que cantaven, va ser allà on va fer el gran descobriment. De sobte, una veu li va cridar l’atenció. Va aixecar els ulls i es va fixar en la noia que cantava. El cert és que ho feia prou bé i no era pas lletja. Semblava senzilla, i la manera que tenia d’aixecar els ulls per llegir la lletra de la cançó li donava un aire molt semblant, va pensar ell, al que havia de tenir una Verge Maria.

Va esperar que acabés la cançó i es va fer trobadís amb la noia. Li va demanar si li agradaria de sortir als Pastorets. Va deixar la proposta concreta de fer de Verge Maria per al final, per no espantar-la. La noia no va mostrar un gran entusiasme, però tampoc va dir que no. Simplement el va informar que no s’ho havia plantejat mai, que ella treballava matant oques grasses per fer “fuà” i que per Nadal tenia molta feina, però que si els horaris li anaven bé ho podia provar.

I així va ser com la Jessica, així es deia la noia, es va presentar al primer assaig. La van posar al costat de Sant Josep i li van demanar que fes un posat de noia senzilla i que somrigués lleument. La noia ho va intentar: se la veia senzilla, però el somriure era d’allò més forçat. “Has de pensar en una cosa que t’agradi molt i somriure mentre mires Sant Josep”, va ser el consell del director. El resultat va ser nefast. A la Jessica li agradava la seva feina, o sigui que va pensar en el moment que el coll de l’oca feia “creeec” al retorçar-lo i es va mirar Sant Josep. El noi va fer un crit d’esglai. La mirada de la Jessica era la pròpia d’en Freddy Krueger. Estava a anys llum del que pretenia el director. Però l’home no es donar per vençut: va demanar a la noia que fes la mirada que feia al karaoke. Ella ho va intentar amb tantes ganes que va fer girar els ulls una vegada i una altra. El pobre Sant Josep va fer un bot: ara semblava que estigués al davant de la “niña diabólica” o de la Marujita Díaz. El director es va posar les mans al cap. Estava a punt de perdre la paciència quan la mateixa Jessica li va donar la solució:

-Escolti, si vol que faci com al karaoke posi’m una tele i llestos. I si pot ser amb la lletra de les cançons que m’agraden, millor. Me la penja allà i ja està–, va dir la Jessica assenyalant la paret interior del teatre.

I el director va pensar que, perdut per perdut, bé ho podia provar. L’endemà mateix la Jessica tenia una tele. Es va posar al costat de Sant Josep, va aixecar els ulls per mirar-la i va cantar la cançó amb veu molt baixa.

I Sant Josep i el director i els àngels i els arcàngels i els dimonis i els pastors, tots se la van quedar mirant. No podien fer una altra cosa: la Jessica era la Mare de Déu perfecta i, com que murmurava les cançons, semblava ben bé que estigues resant apassionadament. Estaven tots emocionats, tenien llàgrimes els ulls, les mans els tremolaven i els genolls els feien figa.

Aquell any els Pastorets van ser un èxit total. Èxit que va travessar fronteres i va omplir el teatre de forasters que venien de pobles propers i llunyans  atrets per aquella, ja famosa, Mare de Déu que traspuava l’autèntic esperit de Nadal.

El director estava exultant, i la Jessica també. I és que quan la noia aixecava els ulls i els girava lleument cap a un costat per llegir la lletra de la cançó semblava ben bé que entrés en un total èxtasi espiritual. Que les cançons que la Jessica murmurava  fossin “Haz de mi lo que quieras” de Los Chunguitos i “Sexy o no” de Las Bistecs en el fons no tenia cap importància, era només una anècdota que no calia escampar. Al cap i a la fi, quan arriben les festes de Nadal, tothom sent l’autèntic esperit nadalenc com vol o com pot.

 

 

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Contraportada

portada  Ja fa temps, quan estàvem preparant el llibre, en Jordi Soler Camardons de Voliana Edicions em va dir: “Assumpta, has d’escriure la contraportada.” Horror! Jo estava convençuda que la contraportada sempre l’escrivia algú altre. Algú disposat a parlar bé del llibre i a adular l’autor o autora amb total desmesura. Si l’havia d’escriure jo, què havia de fer? Fer un escrit d’autobombo i inventar-me, per exemple, que el text l’havia escrit un periodista del Kurdistan (per justificar que no el conegués ningú)? Una altra opció era posar petites frases plenes de lloances i signar-les amb noms poc compromesos com ara Clara Dou de Riudellots o Penèlope  Serrat Sabina. Fins i tot se’m va passar pel cap regalar un sac de fesols del ganxet de Malgrat a un tertulià famós per tal que digués alguna cosa relacionada amb el llibre, a poder ser bona. Però el cert és que aquesta i altres opcions m’omplien d’una vergonya indescriptible.

Al final vaig optar per explicar d’on penso jo que surten els meus contes. Us deixo la contraportada, potser us animarà a comprar el llibre o potser no. Però com a mínim,  no s’hi diu res  bo de mi.

“He tingut la gran sort de néixer en una família nombrosa i amb un arrelat, profund i, m’atreviria a dir, especial sentit de l’humor. De la meva àvia vaig aprendre dites que no he sentit en boca de ningú més. Sentències com “Déu me’n guard d’un ja està fet”, expressions com “Endevinati el grandi secreti!” o advertències del tipus “Nena, no beguis més aigua o et quedaràs hidròpila” eren el pa de cada dia a la meva infància. Haig d’agrair que m’hagin ensenyat a mirar el món per un forat, a fer ús de la ironia, a somiar truites i també a enfadar-me només per les coses per les quals val la pena enfadar-se. Em sembla que és de la barreja de tot això d’on surten els meus contes. De tot això, de les trompades que m’he fumut i del munt de converses que he sentit anant amunt i avall amb la Renfe.”

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Ets l’enciam de la meva amanida

enciamDesprés del segon plat ell li va agafar la mà i li va dir “ets l’enciam de la meva amanida” i  ella se’l va quedar mirant , callada, mentre intentava decidir si allò era una floreta o un insult. Com que no en treia l’entrellat va argüir que necessitava anar al lavabo. Només era un excusa per rumiar-hi.

Mentre pixava, va pensar que bé es podia tractar d’un elogi, fins i tot d’una declaració d’amor. L’enciam, considerava ella, és importantíssim en una amanida i potser ell pensava que ella també ho era a la seva vida. També és diu que l’enciam és el llit de l’amanida, ves que no li estigués dient d’una manera subliminal que es volia allitar amb ella. I, encara més, l’enciam era una verdura sana, fresca i bona i ella també és considerava mereixedora d’aquests adjectius.  Ja estava a punt de tornar a la taula i obsequiar-lo amb un somriure quan va pensar que la frase “ets l’enciam de la meva amanida” probablement era l’afirmació més estúpida que un home li havia dit mai. I mentre s’allisava els cabells davant del mirall, ella, tot i que no refusava tenir certes qualitats atribuïbles als vegetals, va pensar que també és considerava sexi, intel·ligent simpàtica: qualitats que mai ningú a atorgat a una verdura. Com que no ho veia clar va dedicar una bona estona a repassar-se el maquillatge i aleshores li van entrar els dubtes: i si ell ho havia dit de bona fe? I si, superat per la vergonya d’afrontar una declaració, era l’únic havia estat capaç de dir-li?

Com que no s’acabava de decidir, va optar per tornar a la taula i mira de seguir la conversa a veure cap a on anava tot plegat.

Però quan va seure, el va troba enfadat per l’espera. L’home ja no somreia ni intentava agafar-li la mà. Vermell com un tomàquet li va deixar anar.

 

  • N’estic fins el pebrots d’esperar! Tanta estona al lavabo només pot voler dir que ets una bleda assolellada o que ets més fresca que una escarola. Doncs mira, ara et quedaràs de pasta de moniato, vull que sàpigues que la nostra relació m’importa un rave!

 

I dit això, es va aixecar i va marxar. Ella va dedicar una estona a decidir si estava alleugerida o ressentida. Ara, d’una cosa si que n’estava segura: el proper cop tingués una cita s’asseguraria de que ell no fos vegetarià.

 

 

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Dia a dia

De taFotosCàmeraCescJuliol2011 055nt mastegar la realitat, es va empassar els somnis. Quina cagada.FotosCàmeraCescJuliol2011 055

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

En faig 50!

34622237757-1457125844Complir-ne 50 és molt diferent que complir-ne 49 o 51. Quan en compleixes 50 et vénen a sobre diverses obligacions ineludibles que es resumeixen bàsicament en tres: has de reflexionar sobre la teva vida, tenir una crisi i celebrar-ho (no la crisi, sinó els 50). Com que sóc complidora de mena em decideixo a fer tot el que se’m recomana.

M’hi poso, intento reflexionar sobre el que ha estat la meva vida, però no me’n surto. És que tinc un munt de projectes i intentar mirar enrere alhora que per força haig de mirar endavant em provoca un estrabisme gens afavoridor . Com que, a més a més, tinc por d’agafar mal de cap, m’emparo en el “Déu me’n guard d’un ja està fet”, frase que deia la meva àvia i que va molt bé per deixar-se d’històries i anar per feina. Dono per ben fetes gairebé totes les meves accions passades  i m’autoperdono les equivocacions i els fracassos. Acabada la reflexió, intento fixar-me en el tema de la  crisi que cal patir. De moment diria que no la noto, però decideixo preparar-me per si em sobrevé.  Per exemple, he anat a la ginecòloga. Ella m’ha avisat de les coses que molt probablement em passaran; concretament m’ha dit: “pot ser que les compreses es converteixin en pols en un racó del bolso, et vindran ganes sobtades de menjar xocolata després de sopar i”, això és més alarmant, “el cos et canviarà i no serà a millor”. Les dues primeres afirmacions no em preocupen gens; és més, trobo que totes dues  poden arribar a ser de molt bon comportar i fins i tot causa de celebració amb gintònic dels bons. L’última sí que m’ha inquietat una mica. En parlo amb les amigues i em tranquil·litzo. Una em diu que als 50 no passa res, però que ella ha notat que les amigues que en tenen 55 ja tenen força arrugues. Bé, penso, si les que tenen les arrugues són les amigues crec que ho podré suportar perfectament. També se m’acut que si el cos no pot anar a millor, tampoc cal que vagi a pitjor. Opto perquè el cos em vagi a diferent, i em quedo tan ampla. Bé, de moment em quedo igual d’ampla però molt més tranquil·la. Però, pel que he sentit a dir, la crisi també pot venir a nivell emocional, i en aquest cas la gent que hi entén recomana llegir llibres d’autoajuda per superar-la. No ho he fet mai, però per si de cas decideixo comprar-ne un. Així que el veig, entenc que el necessito i que realment em pot ajudar molt. Es titula Com cuinar amb el wok i, només de fullejar-lo, ja m’adono que conté uns consells valuosíssims.

I ara que ja he reflexionat i estic preparada per la crisi ja només em queda el tema de la celebració. No hi passaré de puntetes. Avui ho faré amb la família i em dedicaré un petit autohomenatge en forma d’orquídea. És més, penso celebrar-ho cada dia ben bé fins que en faci 60, que és un altra data en què una s’ha d’aturar, però menys. Quan en fas 60 els protocols ja són uns altres, tot és molt més senzill. Res de reflexions ni de crisis: només cal fer el Camino de Santiago i ja has complert. En fi, que per molts anys ens puguem trobar per aquests viaranys!

 

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email

Icterícia

Va ser la Paca qui va donar el consell a l’Annabel. El canvi d’any propicia els bons propòsitsbaixa i l’Annabel va pensar que la Paca li ho deia de bona fe: per animar-la i treure-la de la tristesa en què vivia. Va decidir fer-li cas. La Paca li va dir que si s’involucrava més en la societat se sentiria millor, que si dedicava temps a alguna bona causa obtindria una satisfacció que li compensaria moltíssim l’esforç esmerçat. A l’Annabel li calia tenir alguna motivació a la vida i va decidir que així que en tingués l’oportunitat seguiria les indicacions de la Paca. No va haver d’esperar gaire. Al cap de pocs dies l’Annabel va rebre un missatge al whatsapp: un llacet groc amb el lema “junts per la icterícia”. El missatge convidava a reenviar-lo i també a recollir diners per a la recerca contra la malaltia. Hi havia el contacte de l’associació i també s’avisava que el següent dissabte era el dia internacional contra la icterícia.
L’Annabel s’hi va dedicar amb cos i anima. Va reenviar el missatge tal i com li demanaven. Però, sobretot, va iniciar una intensa campanya per recollir diners: va fabricar llacets de color groc i els va vendre a amics i coneguts. I aquell dissabte va organitzar una venda de pastissos casolans, una rifa i un recital de poemes sobre la icterícia (no va ser fàcil; sort en van tenir d’un cosí seu que tenia la capacitat de fer-ho rimar tot). Va quedar extenuada, però molt contenta: havia recollit un munt de diners i els va fer arribar a l’associació. Es va adonar que la Paca tenia raó, ajudar els altres dóna molta satisfacció. I durant uns quants dies va viure feliç. La tranquil·litat, però, no li va durar gaire. Tres setmanes més tard va rebre el mateix missatge d’una altra amiga, també deia allò de “dissabte vinent dia de la icterícia”. Ostres, va pensar, una altre dissabte per la icterícia! I, sense rumiar-s’ho dues vegades, va emprendre de nou la seva odissea per recollir diners. I en va aconseguir molts. Ara, per fi, podria descansar. Però encara no havia passat un mes i la història es va tornar va repetir: un nou missatge l’avisava que el proper dissabte era el dia contra la icterícia i ella, que se sentia molt implicada amb la causa, s’hi va tornar a posar.
L’Annabel ja fa un any que no pot fer res més que treballar i recollir diners per la icterícia. Així que es pensa que ja està, rep un altre whatsapp que la incita a passar a l’acció. Ella diu que està bé, que se sent útil a la societat i que això la compensa. Ara, els que la coneixen pateixen per ella, ja fa temps que comenten que se la veu cansada, que fa ulleres i que la pell li està agafant un to grogós ben estrany.

Comparteix aquesta entrada: Facebook Twitter Pinterest Google Plus StumbleUpon Reddit RSS Email